Refugiats d’ahir i d’avui

 

Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.

Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.

Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.

Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.

Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.

Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.

Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.

 

Els nabís i el triomf del color

Queden ja pocs dies d’una de les exposicions que hi ha aquests dies a Barcelona, “El triomf del color. De Van Gogh a Matisse” i que recomano vivament. Es una bona oportunitat per a poder admirar en un marc esplèndid com és la casa Garriga Nogués, nova seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, grans exponents de l’impressionisme i el post-impressionisme. La mostra està formada per uns 70 quadres, que provenen gairebé tots del Museu d’Orsay, excepte alguns que són de l’Orangerie, i s’hi poden observar alguns quadres coneguts de Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec o Cézanne.

Però més enllà del títol, si hagués de destacar alguna cosa de l’exposició, no seria ni Van Gogh ni Matisse, sinó Gauguin i Cézanne, tant per les obres exposades, com pel fet que probablement són un millor eix de l’exposició, encara que mediàticament menys potents.

16-Gauguin-femmes-tahiti
Femmes de Tahiti. Paul Gauguin. 1891.

Però sobretot, m’ha permès fixar-me en una sèrie de pintors que al Museu d’Orsay, queden eclipsats per la potència de la resta d’impressionistes o postimpressionistes, i que en canvi a Barcelona són una part important de l’exposició. Em refereixo pintors que van pertànyer a l’escola de Pont-Aven, com Bernard, molt influït per Cézanne, i que treballant conjuntament amb Gauguin i Van Gogh va teoritzar entre 1887 i 1888 sobre el cloisonnisme, l’estil en el que redueixen l’espai a dues dimensions i sovint les figures estan rodejades per una traça negre, inspirats en el japonisme.

emile_bernard_la_moisson_musee_dorsay_paris
La moisson. Emile Bernard. 1888.

D’aquests a la mostra destaca Sérusier, amb El Talismà, de 1888 en el qual Gauguin impulsà al pintor a intensificar els colors fins que les formes es difuminen.

Serusier_-_the_talisman
Le Talisman. Paul Sérusier. 1888.

És a partir de que Sérusier torna a París i mostra aquest quadre a pintors amics seus que es forma el grup dels nabís (profetes en hebreu) que busquen expressar la seva veritat més enllà del naturisme i utilitzant el color. Com va escriure Denis el 1890, “«Cal recordar que un quadre, abans que sigui un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre». Posteriorment el grup es va escindir en dos corrents: un grup format pel propi Sérusier i Dennis que adopten temes més místics i d’altres com Bonnard, Vallotton i Vuillard que adopten temes més quotidians.

DENIS MAURICE. LES ARBRES VERTS. 1893 HUILE 46X43
Paysage aux arbres verts ou Les Hêtres de Kerduel. Denis Maurice. 1893.

De Bonnard, la Fundació Mapfre a Madrid ofereix també una exposició que permet admirar l’obra d’aquest artista, amb predomini d’escenes molt íntimes i d’altres amb motius decoratius, però totes amb uns colors molt vius.

mue-sep-15-pierre-bonnard-07-450x876
Desnudo en un interior. Pierre Bonnard. 1934.

En qualsevol cas, dues exposicions de les que resten pocs dies per visitar-les però interessants i que permet gaudir d’algunes obres interessants dels impressionistes i post-impressionistes, però sobretot descobrir altres pintors com els nabís que val la pena conèixer.

Les barques de la platja de Badalona

image

No m’imagino la platja de Badalona sense barques. Les barques dels pescadors han estat presents a la sorra des de fa uns quants segles, quan es va començar a construir a l’Arenal i es va transformar en el barri de Baix a Mar. Aleshores la pesca va esdevenir una activitat important a Badalona, que va assolir el seu màxim l’any 1869, amb 700 persones que s’hi dedicaven i 170 barques. Amb el temps, el declivi va ser lent, però constant, i ara a la sorra només hi queden alguns vestigis d’aquella activitat. Els pescadors professionals ja es van traslladar al port, i a la platja ja no hi ha el tràfec de les barques que pujaven i baixaven per la sorra ni les xarxes que s’assecaven al sol.

Per això, l’any 2008 des de l’Àrea de Medi Ambient vàrem començar a parlar amb la Confraria de Pescadors de Badalona per tal que ens cedissin les barques que no s’utilitzaven. Algunes estaven en molt males condicions i es van retirar. D’altres es van poder restaurar, no per navegar, però si per restar a la sorra com a símbol i record del pescadors de Badalona.

Durant aquests anys, les barques s’han tornat a fer malbé. Tothom sap que la fusta arran de mar s’ha de cuidar, però es veu que els del PP se’n van oblidar. Ara, l’Ajuntament, ha publicat una nota de premsa en la que enlloc de parlar de restaurar les barques, només es parla de retirar les barques malmeses i de recuperar tot l’espai de les barques pel bany.

Hem engegat una campanya a les xarxes que en menys de 24 hores ja ha aconseguit 500 adhesions, que no para d’augmentar i a la que us convido a sumar-vos-hi. La gent de Badalona ens estimem les antigues barques dels pescadors a la sorra. Les que ens fan memòria d’un passat que molts encara recorden i un símbol de la Badalona de Baix a Mar que molts volem que es mantingui.

 

Fer-se gran

 

crecer

La vida té una sèrie d’etapes que s’han d’anar passant. Naixem, i mentre som petits, si tenim sort, podem gairebé fer o dir qualsevol cosa, que o bé fa gràcia o bé se’ns disculpa perquè no acostuma a tenir gaire transcendència. Aprenem jugant, estem protegits per l’entorn i vivim en un món feliç on encara creiem que tot és possible.

Després deixem la infantesa per entrar a la complicada etapa de l’adolescència, uns anys d’inestabilitat, on no ens entenem i ens busquem a nosaltres mateixos mentre ens rebel·lem contra el que ens envolta. On tan aviat no parlem,  com quan parlem no ens callem res. Amb instants en els que creiem que ningú ens comprèn i tenim a tothom en contra. En aquesta època, les veritats són absolutes, les injustícies infinites, la raó sempre és la nostra, els ideals inamovibles i ens creiem que el món gira al voltant nostre.

I més tard o més d’hora madurem, ens n’adonem que la vida no és un joc, sinó que és molt més complexa del que crèiem, que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos, i que moltes vegades no hi ha bons o dolents, sinó que tothom té llums i ombres i que l’odi no porta enlloc. Que no estem en possessió de la veritat absoluta, que la vida està plena d’equilibris i que no podem ser inflexibles, doncs si la corda s’estira molt s’acaba trencant. Que s’ha de triar, que tota tria està plena de renúncies, i que a vegades no hem de mirar al curt termini sinó més enllà, i que per guanyar la guerra a vegades has de perdre alguna batalla. Que moltes vegades hem de callar per no ser esclaus de les nostres paraules.

Però a vegades, la vida té cops que fan que un hagi de madurar de sobte, a voltes més aviat del que un voldria. Passa en molts àmbits: en el sentimental, en el professional, en el familiar…i, ai las, també en el polític! Això és el que bona part de la gent del país s’està trobant ara amb la CUP. Com quan el fill o el nebot fan la transició de la infantesa a l’adolescència i a l’edat adulta, molts catalans han passat de sobte a veure que aquell partit que queia simpàtic mentre era petit i no es mullava és un partit que, ara que li toca prendre decisions importants, actua com un adolescent rebel ressentit amb tot i amb tothom, irracionalment tossut i inflexible. La CUP és avui, mentre no canviï la seva manera de fer, com un d’aquells adolescents que vol viure en la comoditat de la infantesa i alhora gaudir de les possibilitats que ofereix l’entrada a la vida adulta. S’ha fet gran de cop, probablement més del que hauria volgut, i ho està païnt malament, incapaç d’acceptar que ha entrat en l’època de fer el sempre difícil exercici de fer compatibles les accions amb les opinions.

Segurament la CUP viuria avui més tranquil·la si comptés amb 9 diputats i si Junts pel Sí n’hagués tret 63. Però la vida a vegades té aquests cops, que fan que no es pugui continuar jugant i s’hagi d’assumir que el temps passa, i que toca prendre decisions. És allò de “fer-se gran”, que cal saber entomar bé a la vida, també a la política.

Una tassa d’optimisme, si us plau!

Ja ho diuen que els catalans som patidors de mena i que a més ens agrada flagel·lar-nos. Això, ho vivim de manera intensa, i ara s’ha repetit al llarg de tots els dies que han passat després de les eleccions.

Per a molts, la nit electoral va tenir un regust lleugerament amarg. Després de dies de molta il·lusió, però també de molts nervis, el sondeig de TV3 va començar molt bé pels de Junts pel Sí, però va acabar torcent-se una mica per acabar en 62 diputats. Després, el relat fins a dia d’avui és per tots conegut.

Crec que hem de recordar d’on veníem, de que molts dubtaven de que els independentistes poguéssim aconseguir una majoria absoluta, ja no en vots, sinó en escons. També hi havia qui augurava que si augmentava la participació no ens en sortiríem. Que en les anteriors ja hi havia hagut una participació elevada, d’un 67,76% i que si augmentava fins a 70 o 72% seria impossible aquesta majoria. Doncs sembla que part de la majoria silenciosa finalment ja ha parlat i que tot i una gran participació del 77,44% continuem tenint majoria absoluta al Parlament, i un 47,81% del vot popular. I si bé les eleccions es van plantejar amb clau plebiscitària, hi ha partits que no s’han posicionat pel si, però tampoc pel no, i que per tant en un veritable plebiscit s’haurien de decantar.

I mentre aquí enlloc de treure pit i aixecar al cap ens lamentem i ens comencem a discutir, a la premsa internacional destaquen la victòria dels independentistes. En canvi, des d’Espanya per terra, mar i aire van dient que han guanyat els unionistes, i nosaltres enmig de la depressió, deixem que la gent compri el marc que ens volen vendre.

Hem de fer valer que hem guanyat, que per tant, el procés ha de tirar endavant i que entre tots hem de buscar el mínim comú denominador. Les negociacions necessiten calma, doncs hi ha molta gent interessada en que descarrilin i no ens ho podem permetre. El cost del no acord és molt superior al de les renúncies d’uns i uns altres. Però aquestes renúncies no poden ser gratuïtes ni basar-se en apriorismes.

El procés no és el President Mas, hi ha molta gent i moltes entitats al darrere, però tampoc podem negar que el President és el millor actiu que tenim en aquests moments, i no s’entendria que hi renunciéssim. Es pot reforçar el paper d’altres actors, però no jugar a fons una bona basa que tenim és tirar-nos un tret al peu en un moment on hem de disposar de tota la força possible. I ara, on el govern del PP està fent tot el possible per atacar judicialment al President, fer-lo renunciar és cedir-los-hi un triomf que no ens farà cap favor.

Però jo sóc optimista. Rajoy fins ara ha confiat en que ens barallaríem entre nosaltres, com històricament així ha estat, però de moment, i contra tot pronòstic ens n’hem sortit. Hem tingut moments en que semblava impossible l’entesa, en que aflorava el desànim entre els més incondicionals, però al final, en temps de descompte sempre s’ha trobat el desllorigador i la solució que ens ha tornat a emocionar. Ningú ens va dir que seria senzill, però si hem arribat fins aquí, ara hem de continuar, i volem fer-ho, que és el més important de tot.

El 27S a Badalona

12034398_1063056797060438_8754889041248955197_oComparteixo l’escrit que vaig fer per preparar la meva intervenció al míting que Junts pel Sí vam fer a la Plana dimecres passat. Un dia molt emotiu, amb una plaça plena a vessar de gent que vol un futur millor.

“Bon vespre a tothom i moltes gràcies per ser avui aquí, acompanyant-nos i omplint de gom a gom aquesta plaça de la Plana., i de manera molt especial als 1500 candidats que ja tenim a Badalona molts dels que ens esteu donant suport i ajudant en tots els actes que estem fent.

Jo us vull parlar de què significa per mi ser de Badalona i estar en la llista de Junts pel Sí i de com el que passi en el país es juga en aquesta ciutat i en d’altres de l’Àrea Metropolitana.

Sempre he estat molt orgullosa de ser de Badalona, una ciutat molt diversa i complexa, que ha millorat molt però amb ferides i divisions que encara ara no hem sabut superar completament. Però per sobre de tot, Badalona és la seva gent. La majoria som fills o néts de gent que va venir d’altres llocs buscant un futur millor, i que van decidir quedar-s’hi. I mentre molts hem treballat per millorar la cohesió i la convivència, hem vist com alguns que aquí coneixem molt bé, han intentat trencar i dividir la ciutat per interès propi.

Del meu pare vaig aprendre que no s’ha de jutjar a la gent pel seu origen, que l’important és voler fer camí plegats, acceptant les diferències. Ara volem construir entre tots un nou país, per poder viure millor, però també per dignitat, per no haver d’estar defensant sempre tot allò que som i sobretot, tot allò que volem continuar sent. Perquè ho hem intentat tot, però a cada petició la resposta ha estat un no. I com deia Ovidi Montllor, ara no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Recordeu el 9N? Badalona va sortir al carrer amb il·lusió, com feia anys que no es veia, i gairebé 36.000 persones van votar si-si. Ara els de Junts pel Si ho podem tornar a fer, demostrant que a Badalona preferim a qui vol construir un país millor comptant amb tothom a aquells que ens han intentat dividir o a aquells que han vingut aquí atiant l’odi. Però per això us necessitem a tots perquè no en tenim prou amb guanyar, hem de fer un molt bon resultat.

Estellés deia que hi haurà un dia en que ja no podrem més i llavors ho podrem tot. Ara aquest dia ha arribat i entre tots hem de fer tot el possible per tenir un molt bon resultat, especialment aquí. Si Badalona se’n surt, Catalunya se’n sortirà i guanyarem la llibertat.”

De l’aigua de Wallace als punts de Jobs

LAIGUAESAIXO_29148e84dba71afa67d8edb709f9ccbaEm va cridar l’atenció una crítica que vaig llegir del llibre de David Foster Wallace, ¨L’aigua és això”, i al fullejar-lo, quan el vaig tenir entre les mans el vaig fullejar, no m’hi vaig poder resistir. Molt breu, amb poques paraules a cada pàgina, a vegades tan sols una frase. No és una novel·la ni un assaig, és un discurs dirigit a estudiants que es graduen.

Al llegir-lo em va venir al cap un altre cèlebre discurs de graduació, el de Steve Jobs a Stanford, i vaig començar a trobar-hi alguns paral·lelismes. Els dos discursos van ser pronunciats l’any 2005, i ambdós per dues persones que havien tingut problemes de salut greus que en aquells moments aparentment havien superat, una severa depressió en el cas de Wallace, i un càncer de pàncrees en el cas de Jobs. Suposo que vivències així donen una perspectiva diferent de la vida i donen peu a una visió més profunda. Els dos també tenen un estil molt americà, en el que a partir d’una experiència vital o d’una paràbola se n’extreuen consells als futurs graduats.

A partir d’aquí, els enfocs són molt diferents, però crec que es poden complementar perfectament, i que els dos plantegen qüestions a tenir en compte i una filosofia de vida que en el meu cas comparteixo plenament. Jobs, exemple d’emprenedor, parla de quina ha de ser l’actitud d’algú que vulgui triomfar. Wallace parla més de la complexitat de la vida, no en va el discurs es dirigeix a estudiants d’humanitats.

Les tres reflexions de Jobs són que s’ha de confiar en la intuïció (o en el nom que li vulguem posar) i que les accions que fem al llarg de la nostra vida, els punts, no es poden connectar mirant cap al futur, sinó mirant cap el passat. Quan mirem enrere acabem lligant les coses que hem fet, i moltes coses acaben prenent el seu sentit. Els altres consells són que hem de buscar una feina que realment estimem, i que no ens hem de conformar ni aturar mai. I finalment, que sempre hem de continuar estant afamats i ser esbojarrats (Stay hungry. Stay foolish). Consells sobretot aplicables a la feina, però que s’haurien d’aplicar també a d’altres àmbits de la vida.

Wallace en canvi diu que “les realitats més obvies, ubiqües i importants sovint són les que més ens costen de veure, i sobre les quals més ens costa de parlar”. Potser perquè moltes vegades no ens aturem a reflexionar, no vivim conscientment, anem fent sense pensar. I parla d’ensenyar a pensar, de que és necessari que adquirim una consciència crítica. Que hem apropar-nos als altres sense apriorismes, de com les nostres creences poden condicionar com veiem les coses a partir de la nostra experiència, i de que hem de ser humils i potser així veurem que no sempre la nostra veritat és la veritat absoluta: “ensenyar-me a ser una mica menys arrogant, a contemplar-me a mi i les meves certeses amb una certa “consciència crítica”… perquè un gran percentatge del que tendeixo a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori”. I de que la llibertat és que ens ensenyin a pensar.

En qualsevol cas, dos discursos a considerar i a recuperar de tant en tant, com a exemple d’oratòria, com per les reflexions que contenen, un més enfocat a la vida exterior, i l’altra a la interior. I en el cas de “L’aigua és això”, una magnífica traducció i edició per part d’Edicions del Periscopi, que val la pena llegir i rellegir.

Tot recordant a Joan Argenté

Muere-poeta-Joan-Argente-anos_TINIMA20150806_0470_5El dia ha començat amb una mala notícia, la mort del poeta i advocat badaloní Joan Argenté. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la inauguració de la biblioteca de Canyadó i Casagemes que porta el seu nom. Ja feia temps que una part de la societat badalonina volíem fer-li un reconeixement, i després d’una proposta que no va tirar endavant, vam poder aconseguir que la nova biblioteca portés el nom de Joan Argenté. Una biblioteca que també havíem lluitat molt i per tot això recordo amb una il·lusió especial haver pogut participar en la seva inauguració.

Aquest era un homenatge merescut, i que es sumava a tota una sèrie de premis i reconeixements que el poeta, dramaturg i traductor va anar obtenint al llarg de la seva vida: el Premi Joan Salvat-Papasseit el 1959, el Premi Carles Riba el 1975 i finalment la Creu de Sant Jordi el 2006.

Fruit d’una època que lentament i inexorable se’n va, i que comença a l’Institut Albéniz, on com d’altra gent, va rebre la notable influència de Maria Aurèlia Campmany, que li va transmetre la seva passió per la literatura i el teatre. Persona molt activa i compromesa, però per sobre de tot molt estimada a la ciutat. Badalona i la cultura catalana perden avui un referent, del que us deixo un fragment del poema “Tinc tot de fum a la boca”.

Tinc tot de fum a la boca
torrada pipa a les mans.
Canto amb pena i canto amb glòria,
sóc Joan, fill de Joan.
Deixo el fum blau sobre l’aire,
torrada pipa a les mans.
Cada vespre tot s’esborra
per esperar l’endemà.

Gegants de Gel o la descoberta dels límits

 

02016 Ushuaia Canal BeagleFrontera física i personal i a recerca depròpia identitat van ser els mots que em van atreure de la portada d’aquest llibre. I que la frontera fos Ushuaia ho va acabar de reblar, perquè jo també m’havia sentit atreta pel fet de viatjar fins a aquest poble, situat a la fi del món, en un viatge que em va fascinar. Un paisatge salvatge, gèlid, extrem, en el que molta gent està allà de passada, donant a la ciutat una imatge de provisionalitat, de que res és definitiu i de que no hi ha res més enllà. Un destí del que l’autor, Joan Benesiu, diu: “Ningú no fa tants quilòmetres com a turista si no està d’alguna forma subjugat pel fet de trobar-se a la vora. Els confins, allò que té com a límit la fi.”

A l’obrir-lo vaig descobrir que hi havia un pròleg de Manuel Baixauli, el de “l’home manuscrit” o “la cinquena planta” que també m’havien captivat, i una descripció de l’escriptor on m’hi vaig veure reflectida: “Insatisfet del seu paper al món, obsessionat pels llibres, ple de dubtes i inquietuds. Com jo.”.

imageEm vaig endinsar, en un mosaic on una sèrie de personatges que només tenen en comú que fugen d’alguna situació que els hi és dolorosa, es retroben un Nadal, nit rere nit, a la taula del fons del bar Katowice. Com diu Benesiu: “El bar de Dominika ha actuat com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un dels extrems del món.” I allà un consultor financer parisenc, un anglès, un estudiant mexicà, un xilè, la mestressa polonesa del bar, la seva filla i el narrador comparteixen les seves històries, certes o imaginades, fugint de la seva solitud i buscant entendre’s a sí mateixos: “Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d’esplendors manllevats.”. Tots protagonistes d’un viatge físic però també d’un viatge interior, explorant les pròpies fronteres, que a vegades es sobrepassen, però conscients també de que “a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà.”

Un llibre absolutament imprescindible, amb un llenguatge molt cuidat, ple a més de nombroses referències literàries que obren nous horitzons a recórrer. Amb una història també llarga, ja que va començar amb una autoedició, amb el títol dels passejants de l’illa de Xàtiva, per ser editat finalment per Edicions del Periscopi amb el títol de Gegants de Gel. Ara ja està per la quarta edició i ha acabat guanyant el premi llibreter 2015. I un autor interessant al que segur que s’haurà de seguir.