Homenatge a Maria Mercè Marçal

Amb en Josep Duran vam pensar que, donat que enguany és el vintè aniversari de la mort de la Maria Mercè Marçal, es podia demanar als grups municipals corresponents, que presentessin una moció al proper ple de febrer per tal posar el nom de la poeta en algun espai públic de la ciutat de Badalona i organitzar algun acte commemoratiu. Us deixo el text que hem proposat i us animo a donar-hi suport, que traslladarem també a l’Ajuntament.

El dia 5 de juliol de 1998, l’ombra de la nit es va emportar a la poeta Maria Mercè Marçal, després d’anys de lluita contra l’ou que covava la mort blanca sota l’aixella, arran del pit. Enguany es compliran vint anys de la desaparició d’aquesta figura cabdal de la literatura catalana.

Nascuda l’any 1952, va viure la seva infantesa i joventut a Ivars d’Urgell. A començaments dels anys 70 es va llicenciar en filologia clàssica i va exercir com a professora de secundària de llengua i literatura catalanes. També va començar a escriure poesia i va participar en la creació de l’editorial Llibres del Mall. L’any 1976 va ser la primera poeta en guanyar el premi Carles Riba amb l’obra “Cau de Llunes”. En aquella època també comença la seva militància política a Nacionalistes d’Esquerra i els seus primers contactes amb els grups de dones i el feminisme de qui esdevindrà un dels principals referents a Catalunya. De la seva obra en destaquen especialment els diferents llibres de poemes, com “Terra de Mai”, publicat l’any 1982 amb la portada il·lustrada amb un dibuix del seu amic, el pintor badaloní Josep Uclés. L’any 1994 va publicar la seva única novel·la, “La passió segons Renée Vivien”, que va merèixer nombrosos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana i el de la Institució de les Lletres Catalanes. Així mateix destaca també la seva incansable recerca de referents literaris femenins, el que es deriva en la traducció de nombroses autores com Colette, Yourcenar, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàiev i els estudis sobre poetes anteriors com Clementina Arderiu i Rosa Leveroni.

Especialment conegut és el seu poema “Divisa”, amb el que va definir i que ha esdevingut un lema per a moltes dones.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

Atès que a Badalona no hi ha cap espai dedicat a aquesta autora, referent de la literatura catalana, de la lluita de les dones pel feminisme i  de la defensa de la nació i cultura catalanes.

Atès que enguany es compleixen vint anys de la mort de Maria Mercè Marçal.

Atès la poca presència de noms femenins en el nomenclàtor de la ciutat.

És per aquests motius que proposem l’adopció dels següents acords:

Primer.- Traslladar a la comissió de nomenclàtor la proposta de donar el nom de Maria Mercè Marçal a un espai públic de la ciutat de Badalona.

Segon.- Organitzar un acte commemoratiu de reconeixement i de difusió de la seva obra.

Tercer.- Notificar els presents acords a la Fundació Maria Mercè Marçal, a la seva filla Heura Marçal, a la seva companya Fina Birulés i a la Institució de les Lletres Catalanes.

 

 

No oblidem el dia 1 d’Octubre

votacio

Aquest vespre tornen a emetre per TV3 el programa “Sense ficció”amb el documental sobre el referèndum del dia 1 d’octubre. Si algú no l’ha vist, li recomano que ho faci. A mi em va fer reviure les emocions que vaig sentir aquell dia. O més ben dit, aquells dos dies, perquè tot va començar el dia abans, obrint les escoles, dormint allà, compartint amb amics i desconeguts la inquietud de si vindrien els mossos d’esquadra o si arribarien les urnes, però sempre tenint molt clar que la defensa havia de ser passiva i pacífica. I l’endemà em va sorprendre la generositat dels qui ens portaven un esmorzar calent o la solidaritat d’aquells que venien per fer-nos companyia.

Després, quan a primera hora van començar a arribar les imatges de violència ens van indignar i espantar però, per sobre de tot, van refermar la voluntat de persistir, de que calia resistir i va començar a arribar més gent per a fer pinya. Hi havia il·lusió en els ulls de la gent que votava, però també fermesa i determinació. I al final, cansament i orgull perquè, malgrat les esfereïdores càrregues policials, havíem aconseguit que es pogués votar arreu del país.

Tot just han passat tres mesos, però a vegades sembla que ha passat una eternitat i per a mi, i per a molta gent, hi ha un abans i un després d’aquesta data. La violència de l’Estat contra un poble pacífic que només volia votar quedarà gravat als nostres ulls per sempre més. I tampoc oblidaré tot el que ha vingut a continuació, les mentides, la voluntat d’humiliació, l’acarnissament, els presos polítics, els companys que s’han hagut d’exiliar i l’aplicació del 155. I finalment unes eleccions en les que, malgrat tenir-ho tot en contra, s’ha aconseguit revalidar i fins i tot superar el resultat obtingut en el referèndum.

Ara continua la intimidació, la limitació de drets fonamentals als presos i la voluntat de fer-nos por amb interpretacions judicials molt esbiaixades del que està passant. Per mi ara, ja no és només una qüestió d’independència, és un tema de dignitat, de democràcia, de llibertat i de no deixar-nos trepitjar. I per això hem de carregar-nos de paciència, continuar persistint pacíficament, no oblidar ni normalitzar la situació i treballar per a poder restituir el mandat democràtic que ens han donat aquestes eleccions i les nostres institucions.

Notes de (pre)campanya des de Bruges

foto candidatura 3

Ahir em vaig llevar ben d’hora, ben d’hora per anar cap a l’aeroport. La primera sorpresa va ser veure, a l’arribar, la llarga cua de gent que compartiríem tot el dia. Gent molt diversa, vinguda d’arreu de Catalunya, però que compartíem la il·lusió i la determinació d’acompanyar al President Puigdemont a la llista de Junts per Catalunya. Una llista transversal en la que hi confluïm tota una sèrie de gent provinent de diversos camps professionals, d’associacions i de diferents orígens polítics.

Un cop a Bèlgica ens van rebre primer el Conseller Puig i la Consellera Ponsati amb els ulls negats per l’emoció. I a la sala, una imatge que em rebel·la i a la que em nego a acostumar-m’hi: les cadires buides amb els noms dels consellers Rull, Turull i Forn i del Jordi Sánchez, que també estan a la candidatura, però que injustament no poden acompanyar-nos físicament.

Després va parlar el President, clar i contundent davant de la situació excepcional que estem vivint, amb una part del govern a l’exili i l’altre a la presó per intentar complir el programa electoral amb el que ens vàrem presentar. I amb una voluntat per part del Govern espanyol de limitar tot el que pot l’autogovern i qualsevol expressió de catalanitat. Perquè aquestes eleccions que ara vénen van d’això. No hem de perdre de vista que ara ja no es tracta només d’una qüestió d’independència, ara és una qüestió de dignitat, de no deixar-nos trepitjar, de no acceptar la imposició d’un 155 il·legal, ni el cessament d’un govern legítim ni la dissolució d’un Parlament votat per tots. I per tant, es tracta de fer el millor resultat possible De que guanyi la llista que Rajoy i tots els que donen suport al 155 no voldrien que guanyés i poder retornar la normalitat a les institucions i al país.

Finalment, la jornada a Bèlgica es va acabar amb una passejada per una meravellosa Bruges, al cor d’una Europa que de moment mira cap una altra banda en el que és una clara pèrdua de drets civils, però pels que continuarem lluitant ara més que mai, de manera democràtica i pacífica com sempre, per poder ser allò que volem ser com a societat moderna, plural i respectuosa. I de nit, la tornada a Barcelona va estar marcada per l’esperança i les ganes d’inciar aquesta campanya d’unes eleccions que ens marcaran el futur.

Rellegint Maria Mercè Marçal

650_147898825719831014_MMerceMarcal12_(2)Foto: Robert Ramos

Aquesta setmana, Maria Mercè Marçal hagués festejat els seus 65 anys, si el maleït ou de la mort blanca, que covava sota l’aixella, arran de pit, no l’hagués devorat per dins. Darrerament he llegit i rellegit molt aquest poema del seu llibre “Bruixa de dol”.

 

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

I no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

I em marco, amb guix, els meus confins.

 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

Que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de carriola.

 

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M’arrenco el collaret d’agres estrelles

I el mar se les empassa d’una a una.

 

I el prenc el cor segur amb què capdelles

El teu destí, per fer, amb cartes velles,

Un solitari nou sobre la duna.

 

Els temes sobre els que es basa aquest poema, però també bona part del llibre, són la solitud i la recerca de la pròpia identitat mitjançant la introspecció, des de la perspectiva sempre femenina que reivindica Marçal.

 

Marçal retorna sobre aquesta temàtica una i altra vegada en la seva obra, i en el poema s’hi poden identificar una part de la simbologia que utilitza l’autora, com la lluna que en el cas de Marçal simbolitza la dona, perquè no té llum pròpia i brilla perquè reflecteix la llum del sol, és canviant i té zones fosques, el mirall, o les cartes.

 

Es tracta d’un sonet de rima consonant, que en la primera estrofa destaca la solitud que sent l’autora i que menciona explícitament. Aquesta solitud és la que veu reflectida en el mirall, que pot simbolitzar també la mirada dels altres. Una solitud que no desapareix encara rebutgi la seva pròpia identitat, trencant el mirall. També menciona la tristesa que associa al camí a l’escola i que es marca amb guix els seus confins, segurament una metàfora sobre el fet que les persones, i de manera especial, les mateixes dones acostumen a posar-se límits i a definir un model de vida dins dels arquetips o de les convencions socials del moment. Tot i això, aquests límits o confins que menciona són de guix, i per tant són fràgils i poden traspassar-se.

 

En la segona estrofa apareix la lluna, personificada, i en aquest cas, contraposa una lluna que riu però que és tapada per un núvol fosc que pot ser una metàfora de la societat patriarcal que amaga a les dones. En aquest cas també és interessant que utilitza la paraula nuu, forma poètica de núvol. I descriu un exercici d’introspecció, quan sembra amb pedretes, per tornar, per no perdre’s, com un punt d’ancoratge abans de baixar a les profunditats d’un mateix en un exercici que sempre costa esforç, com suggereix el verb bleixar. És a dir que l’autora recorre un camí basat en l’autoconeixement per a poder definir la seva pròpia identitat.

 

En la tercera estrofa, sembla que trobi una dona contenta o satisfeta, a la que es dirigeix directament, i a la que pren com a model quan diu que es vesteix de lluna. En els versos següents, s’allibera de sentiments amargs o de coses que la limiten i que simbòlicament llença al mar perquè se’ls emporti. La recerca de dones que li servissin de model o de mares literàries també és també una constant en l’obra de Marçal, especialment en el camp literari, així com buscar la complicitat femenina o el que denominava sororitat.

 

I finalment, en la quarta estrofa, pren el cor de la lluna, com a metàfora de l’amor femení, per retornar a la solitud, com a símbol de la impossibilitat de trobar companyia amorosa. Aquesta al·lusió al destí i a les cartes també és típica de Marçal que era una gran amant del tarot i de l’horòscop.

 

Per tant, el poema comença amb la solitud de l’autora, que forma part inherent de la seva pròpia condició femenina, i que busca la seva identitat. Posteriorment, troba un model femení amb el que s’identifica i s’allibera definint una nova identitat, a partir de l’autoconeixement i també del coneixement d’aquest nou model femení però que torna a la seva solitud com a una part inevitable del seu destí. Una idea que, malgrat els anys que han passat, ens mostra que la poesia de Marçal no ha envellit i que és eterna.

 

 

 

Com està l’aigua avui?

A Badalona, quan arriba l’estiu, hi ha una pregunta que es repeteix sovint: com està avui l’aigua? La resposta varia entre els dos extrems, pot estar cristal·lina o fer fàstic, ja que l’endemà dels dies de pluja, però també altres dies, sense saber ben bé com, apareixen plàstics flotant a l’aigua que ens impedeixen un bany agradable.

Aquest problema ve de lluny, amb episodis greus a començaments del 2000, que després van disminuir però sense desaparèixer i és un repte global. A molts llocs del planeta s’acumulen plàstics al mar, formant-se fins i tot illes. Però l’origen d’aquests materials és majoritàriament la terra, pel que és allà on s’ha d’actuar.

A la nostra ciutat, tenim a més una sèrie de factors en contra: una conca important, amb fort pendent i un terreny que s’ha anat impermeabilitzant i absorbeix menys aigua; rieres que s’han canalitzat i connectat al clavegueram, que és unitari, és a dir, que pels mateixos col·lectors hi circulen aigües residuals i pluvials. Això fa que amb pluges moderades el sistema quedi col·lapsat i la barreja d’aigua residual i pluvial surti pels sobreeixidors que hi ha a la platja. Això no passa només a Badalona, però els corrents marins dominants tenen tendència a portar els sòlids flotants cap a la nostra platja. Això té efectes negatius, però també fa que perdem menys sorra que moltes platges veïnes.

No hi ha, per tant, una única solució, però la clau està en evitar que els sòlids arribin al mar. Les administracions hi tenen responsabilitat, a curt termini serà necessari una millora del col·lector de Llevant que recull l’aigua residual i la porta cap a la depuradora del Besòs, però aquesta és una obra de llarga i difícil execució. L’Ajuntament té redactat des del 2011 el pla director del clavegueram, que preveu una sèrie de dipòsits per a retenir les aigües pluvials que podria minimitzar alguns sobreeiximents. D’aquest pla, només es va executar el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella i es va eliminar un sobreeixidor de la platja. Però a banda d’obres, s’ha de millorar la neteja dels carrers i rieres i la neteja preventiva del clavegueram per evitar que vagin sòlids a les aigües pluvials. I com a ciutadans també hi podem contribuir, llençant els sòlids a les escombraries i no a l’aigua, utilitzant menys plàstic o reciclant-lo o no utilitzant les tovalloletes higièniques.

Queda molta feina a fer, i la sensació és que cada estiu estem allà mateix i que no s’acaben de materialitzar algunes de les solucions que fa temps que es coneixen, pel que és important posar fil a l’agulla i buscar els recursos necessaris per a poder preservar un dels millors espais que tenim.

*Article publicat al Diari de Badalona el 8/9/2017

Esperança en temps de tristor

IMG_6099.jpgLes situacions de crisi treuen el millor i el pitjor de les persones i dels col·lectius. Això ens permet conèixer millor als altres i a nosaltres mateixos. En general, però, sempre ens fixem més en les coses negatives que en les positives, i precisament ja fa un temps que intento que aquest biaix no m’afecti o que ho faci el mínim possible.

Avui intento quedar-me només amb allò que he vist de positiu, amb l’eficàcia i professionalitat dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Urbana i del personal d’emergències i sanitari. També m’ha reconfortat l’actuació del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona pel missatge de confiança, fortalesa i esperança que malgrat la situació han transmès a la població. D’altra banda, i com tantes altres vegades, vull destacar la solidaritat de molts ciutadans anònims que han ajudat, han anat a donar sang i han ofert menjar, begudes o les seves cases. També amb la d’alguns col·lectius com els taxistes que s’han ofert per traslladar a la gent afectada gratuïtament, al gremi d’hotelers per la seva hospitalitat, als mitjans de comunicació que han informat amb respecte o el personal de Eulen que ha decidit posposar les seves reivindicacions i de tants altres que em dec oblidar. I finalment amb les mostres de solidaritat i condol sinceres que han arribat de tot arreu.

La resta, millor oblidar-ho i centrar-nos en el suport a les víctimes i a les famílies i en lluitar perquè la por i la ràbia no ens facin còmplices i que els causants d’aquesta desgràcia no aconsegueixin el seu objectiu. Barcelona, Cambrils, Alcanar, tot Catalunya està tocada i trista, però demostrarem que som més forts i que continuarem sent el poble pacífic, obert i acollidor que sempre hem estat.

Refugiats d’ahir i d’avui

 

Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.

Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.

Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.

Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.

Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.

Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.

Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.

 

Els nabís i el triomf del color

Queden ja pocs dies d’una de les exposicions que hi ha aquests dies a Barcelona, “El triomf del color. De Van Gogh a Matisse” i que recomano vivament. Es una bona oportunitat per a poder admirar en un marc esplèndid com és la casa Garriga Nogués, nova seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, grans exponents de l’impressionisme i el post-impressionisme. La mostra està formada per uns 70 quadres, que provenen gairebé tots del Museu d’Orsay, excepte alguns que són de l’Orangerie, i s’hi poden observar alguns quadres coneguts de Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec o Cézanne.

Però més enllà del títol, si hagués de destacar alguna cosa de l’exposició, no seria ni Van Gogh ni Matisse, sinó Gauguin i Cézanne, tant per les obres exposades, com pel fet que probablement són un millor eix de l’exposició, encara que mediàticament menys potents.

16-Gauguin-femmes-tahiti
Femmes de Tahiti. Paul Gauguin. 1891.

Però sobretot, m’ha permès fixar-me en una sèrie de pintors que al Museu d’Orsay, queden eclipsats per la potència de la resta d’impressionistes o postimpressionistes, i que en canvi a Barcelona són una part important de l’exposició. Em refereixo pintors que van pertànyer a l’escola de Pont-Aven, com Bernard, molt influït per Cézanne, i que treballant conjuntament amb Gauguin i Van Gogh va teoritzar entre 1887 i 1888 sobre el cloisonnisme, l’estil en el que redueixen l’espai a dues dimensions i sovint les figures estan rodejades per una traça negre, inspirats en el japonisme.

emile_bernard_la_moisson_musee_dorsay_paris
La moisson. Emile Bernard. 1888.

D’aquests a la mostra destaca Sérusier, amb El Talismà, de 1888 en el qual Gauguin impulsà al pintor a intensificar els colors fins que les formes es difuminen.

Serusier_-_the_talisman
Le Talisman. Paul Sérusier. 1888.

És a partir de que Sérusier torna a París i mostra aquest quadre a pintors amics seus que es forma el grup dels nabís (profetes en hebreu) que busquen expressar la seva veritat més enllà del naturisme i utilitzant el color. Com va escriure Denis el 1890, “«Cal recordar que un quadre, abans que sigui un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre». Posteriorment el grup es va escindir en dos corrents: un grup format pel propi Sérusier i Dennis que adopten temes més místics i d’altres com Bonnard, Vallotton i Vuillard que adopten temes més quotidians.

DENIS MAURICE. LES ARBRES VERTS. 1893 HUILE 46X43
Paysage aux arbres verts ou Les Hêtres de Kerduel. Denis Maurice. 1893.

De Bonnard, la Fundació Mapfre a Madrid ofereix també una exposició que permet admirar l’obra d’aquest artista, amb predomini d’escenes molt íntimes i d’altres amb motius decoratius, però totes amb uns colors molt vius.

mue-sep-15-pierre-bonnard-07-450x876
Desnudo en un interior. Pierre Bonnard. 1934.

En qualsevol cas, dues exposicions de les que resten pocs dies per visitar-les però interessants i que permet gaudir d’algunes obres interessants dels impressionistes i post-impressionistes, però sobretot descobrir altres pintors com els nabís que val la pena conèixer.