Monthly Archives: Juny de 2013

La força dels petits gestos

EUSEW, Awards

Torno molt contenta de Brussel·les de recollir, en nom de la Diputació de Barcelona, el premi Sustainable Energy Europe Awards (en la categoria Learning) que la Comissió Europea ha concedit al projecte Euronet 50/50 un projecte europeu que hem liderat des de la Diputació i que ha comptat amb la participació de 8 socis més.

L’Euronet 50/50 es basa en una idea molt simple, on tothom hi guanya, una estratègia win-win, amb accions que fan pensar en aquella mítica frase que deia que els petits canvis són poderosos. Està fonamentat en una metodologia alemanya, en la que mitjançant l’aplicació de petites modificacions en el hàbits quotidians es poden aconseguir estalvis significatius en el consum elèctric de les escoles. I l’estalvi aconseguit es reparteix al 50% entre l’escola i l’ajuntament. Però no tot queda aquí, amb aquesta iniciativa també s’aconsegueix que els alumnes s’emportin alguna cosa cap a casa, pel que el projecte té un efecte multiplicador, i al final tothom hi guanya, l’escola, l’ajuntament i finalment la societat. I tot amb accions tan senzilles com apagar els llums o els ordinadors quan toca, controlar la calefacció o aprofitar millor la llum natural entre d’altres.

I aquest ha estat un projecte exitós, amb bons resultats, on s’ha arribat a estalvis mitjans del 10% o de 2.100 € per escola, i on s’hi han implicat 6.900 alumnes de 43 municipis europeus que han estat treballant junts per a reduir emissions de gasos d’efecte hivernacle i lluitar contra el canvi climàtic. Però això no acaba aquí, actualment tornem a liderar un nou projecte, l’Euronet 50/50 max, amb l’objectiu d’estendre aquesta metodologia a moltes més escoles per tot Europa, però també aplicar-la a d’altres instal·lacions municipals com poden ser els poliesportius.

I aquest és un projecte en el qual la inversió que s’han necessitat en molts casos és inexistent o molt mínima, i que s’ha pogut tirar endavant gràcies a l’entusiasme i dedicació de tots els que hi han participat, des dels alumnes fins als tècnics tant de la Diputació com dels Ajuntaments, passant pels professors i pels conserges o el personal de manteniment.

I tots aquests factors, que tothom hi guanya, que pràcticament no es necessita inversió, que fa involucrar a la gent, i que obté resultats significatius, són els que la Comissió Europea ha valorat a l’hora de premiar aquesta iniciativa i a l’hora de proposar la seva continuïtat a través d’un nou projecte que tot just ara comença. I no només això, sinó que projectes com aquest, conjuntament amb tota la tasca que s’està fent per a estendre el Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses i a favor de l’eficiència energètica fa que tot l’equip de medi ambient de la Diputació de Barcelona siguem considerats un referent a Europa i que fins i tot el President de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, ens citi com a exemple en un dels seus discursos.

I iniciatives com aquesta, el que ens mostren és que en la lluita contra el canvi climàtic, a l’igual que en moltes altres ocasions, la majoria de les accions necessàries passen per nosaltres, que no es necessita una gran infraestructura, i que el fet de no disposar d’un gran pressupost no ens ha de servir d’excusa. I el que finalment ens demostra també és que són els projectes innovadors, que tenen gent compromesa al darrera i que impliquen a les persones els que ens permeten tirar endavant i triomfar, i aquest reconeixement ens anima a continuar treballant per a un futur millor.

Presentació de “El carrer de l’Embut” de Pilar Rahola

Imatge

Fa uns dies vaig fer la presentació de “El carrer de l’Embut”, el darrer llibre de la Pilar Rahola a Badalona, i alguns dels assistents em van comentar si els hi podia enviar el que vaig dir. Aquí us ho deixo per a qui ho vulgui llegir. I per a qui no, us recomano el llibre, que val la pena.

“Bon dia a tothom i benvinguts a aquest acte. Quan em van demanar d’estar avui aquí amb la Pilar i amb tots vosaltres, en un primer moment em vaig quedar una mica sorpresa, però vaig acceptar el repte, i el vaig acceptar perquè em va fer una especial il·lusió.

Molts dels que esteu aquí sabeu que ara em dedico a la política com a regidora a Badalona, però avui no vinc ni a parlar de política, ni de medi ambient. Avui estic aquí per a parlar-vos del darrer llibre de la Pilar Rahola, la novel·la el carrer de l’embut. En primer lloc com a admiradora de la Pilar, però també per la meva relació de tota la vida amb un dels escenaris on transcorre la novel·la: Cadaqués. Un Cadaqués al que vaig començar anar de ben petita, quan encara cada matí s’hi veia arribar el vaixell que hi portava l’aigua. I un Cadaqués amb el que, i sobretot gràcies als meus pares, no hi he tingut un vincle només d’estiuejant sinó que m’he relacionat molt amb la seva gent, i he conegut la seva història, les seves costums i la seva manera de parlar.

I quan abans us deia que era un repte, és que presentar a la Pilar, no és senzill, i a Badalona on viu, encara menys, perquè la Pilar és una persona molt coneguda.

En tot cas, la Pilar és una dona amb una trajectòria professional impressionant, i amb fortes conviccions, i que s’ha caracteritzat entre d’altres coses per la seu compromís amb Catalunya, per la seva lluita contra l’antisemitisme, fet que li ha comportat nombrosos reconeixements internacionals, i la seva defensa dels drets dels animals.

Una dona que no deixa indiferent, que fa bellugar a la gent de la cadira, i que o se l’admira profundament, o se la critica també amb passió. Evidentment jo sóc dels primers, d’un conjunt de persones que l’hem anat coneixent a partir de la seva dedicació a la política i que després l’hem anat seguint en la seva trajectòria periodística, en diferents mitjans. Però de tots aquests mitjans, jo sempre m’he quedat amb l’escriptura, especialment amb les columnes de la Vanguardia que he anat llegint al llarg dels anys.

Per tot això, vaig anar seguint els llibres d’assaig que anava publicant, alguns que són reculls dels diferents articles ja publicats, i d’altres com la màscara del rei Artur o la república islàmica d’Espanya. De tots em va agradar especialment la màscara del rei Artur, no només per l’afinitat política amb el seu protagonista, que evidentment també, però sobretot per la manera d’apropar-se al polític, complaent a vegades, crítica d’altres, però sempre oferint una visió molt personal.

I quan vaig saber que preparava una novel·la la vaig estar esperant amb atenció, perquè m’encuriosia veure el que jo creia que era una nova faceta de la Pilar i perquè em va captivar el fet de saber que en part estava ambientada a Cadaqués. Amb el temps he descobert que aquesta no era la seva primera novel·la, sinó la tercera, doncs ja havia escrit dues novel·les a mitjans dels anys 80.

I el llibre ha complert realment les meves expectatives i, com a lectora, he passat unes molt bones estones, que són les que espero saber transmetre-us.

Un llibre que té dos protagonistes, en Miquel i la Montserrat, dues persones molt diferents, que no tenen res en comú, ni l’origen, ell de Cadaqués i ella de Barcelona, ni la classe social, ell pescador i ella filla de la burgesia, ni la vida que decideixen portar, i amb dues vides que va convergint en determinats moments, i que serveixen de fil conductor per a tota la història. I d’ells a mi em va impactar més la Montserrat, potser perquè en algun aspecte m’hi vaig identificar. Una dona en un inici atrapada per la vida que s’espera que ha de portar una noia de la burgesia, però que en un moment donat s’adona que no pertany al seu món. Una dona a la recerca de la seva identitat, que vol ser lliure, que aconsegueix vèncer les seves pors, i que finalment com diu la Pilar, conquereix la seva vida.

Però alhora, el llibre està ple de molts altres personatges, alguns imaginaris, però molts reals, en el que és un passeig per un dels períodes més apassionants de la nostra història, que va des del cop d’estat de Primo de Rivera fins a la Guerra Civil.

I de totes els aspectes que surten jo volia destacar-ne bàsicament dos perquè són els que més m’han tocat:  un dels personatges reals de la novel·la, el mestre Lluís Tassis, i el retrat que fa de Cadaqués, però no del seu paisatge, sinó del Cadaqués format per la seva gent.

En aquest sentit, la Pilar m’ha permès descobrir la figura del mestre Lluis Tassis, un home catalanista, d’esquerres i republicà. Un home amb una manera innovadora d’ensenyar, dedicat en cos i ànima als seus alumnes, en qui va deixar una petjada que s’ha mantingut al llarg dels anys. I a partir d’aquest llibre, he anat buscant altres escrits d’alumnes seus i l’he pogut conèixer i veure que era un referent. I jo crec que el  llibre de la Pilar contribuirà sens dubte a rescatar-lo d’un oblit injust i també a posar en relleu la gran tasca que van fer tants i tants mestres republicans.

Però definitivament, amb el que he gaudit més és amb tota la part on la Pilar parla de Cadaqués. Un Cadaqués que per a molts és un paisatge, salvatge, indòmit, modelat per la tramuntana, però que per mi és sobretot la seva història i la seva gent. Un Cadaqués que difícilment es fa evident a la gent que hi va de passada, i que queda molt ben definit amb el “Nós amb nós”. Una societat tancada en sí mateixa, formada per pescadors i navegants, que alhora convivia amb personalitats de la política però també de la cultura i de l’art, amb una barreja no sé si de tolerància o d’indiferència. Un poble aïllat per terra, però ben comunicat per mar. Com deia Josep Pla, una illa, ja que ell explicava que la única manera d’entendre la història de Cadaqués i la manera de ser de la seva gent era considerant aquest país com una illa.

I un poble que com a conseqüència d’aquest aïllament encara manté una manera pròpia de parlar, el cadaquesenc, que a part de conservar amb orgull el salat que s’ha perdut a l’Empordà, conserva també una gran riquesa de mots i ditxos, que la Pilar ha sabut recollir d’una manera molt fidel en el llibre, mostrant el que per a mi és un Cadaqués conegut i estimat, i que potser per a molts serà un descobriment.

I ja per acabar, només em queda felicitar-te Pilar per aquest llibre, i demanar-te que continuïs amb aquest camí que has reprès i que no haguem d’esperar tants anys per a una nova novel·la, ja que jo segur, però que crec que som molts els que, a part d’estar esperant cada dia la columna de la Vanguardia, estarem esperant les teves noves històries. I ara Pilar, presenta’ns la teva novel·la que ja estem desitjant sentir-te.”

Els temps estan canviant

bottom-up

Aquests dies he llegit uns escrits als diaris que us recomano, i que m’han fet pensar en la incomprensió a la que estem sotmesos els catalans, però que malgrat això, hi ha processos que no s’aturaran, perquè no es tracta de imposicions sinó que sorgeixen com a resultat d’una voluntat o d’una necessitat de la gent. I aquesta determinació, tard o d’hora és la que fa que les coses canviïn, per molt que hi hagi gent que o bé no ho entén o bé intenta aturar-ho.

Un ha estat el reportatge del diari Ara sobre els 30 anys de la immersió lingüística a Santa Coloma de Gramenet (http://www.ara.cat/premium/societat/Voliem-que-fills-sentissin-daqui_0_938306221.html). Precisament que això s’iniciés en una ciutat que, tant abans com ara, té zones amb un absolut predomini del castellà, i que fos a conseqüència de la petició d’una sèrie de pares, ja denota que més aviat va ser una necessitat que una imposició. I que, precisament el fet que el català sigui la llengua vehicular a l’escola, és el que afavoreix la cohesió i la igualtat d’oportunitats, i no en les zones amb predomini de catalanoparlants, sinó més aviat on hi ha predomini de castellanoparlants. I per això en ciutats com Santa Coloma de Gramenet o Badalona, el tema de la immersió lingüística no genera la més mínima inquietud, i fins i tot el PP local reconeix que això no suposa cap mena de problema.

L’altre article ha estat el de Joan B. Culla al País, “El relevo de Mas” (http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/06/13/catalunya/1371145575_542229.html), en el que fa un repàs dels esdeveniments que han passat des de la sentència de l’Estatut i reflexiona sobre l’estratègia del govern del PP d’ofegar al govern de Catalunya, pensant que mort el gos, morta la ràbia, sense adonar-se de que això no serà així, ja que la reivindicació actual no és només del govern sinó de la gent. També deixa entreveure que si es fes caure al President Mas, la reacció posterior podria suposar més aviat una radicalització de les posicions actuals.

Tots dos escrits ens mostren, de manera diferent, que el que està passant a Catalunya és un moviment que va de baix a dalt, de la gent cap als polítics i no al revés, i que en aquests moments, més que els polítics imposant unes idees i arrossegant a la ciutadania, tenim a molta gent que es dedica a empènyer als polítics cap a l’objectiu d’una major sobirania i els porta a liderar aquest procés. I que el que podem discutir és si tota aquesta gent representa una majoria suficient o no, però que el que no es pot posar en dubte és que existeix i que és un fet significatiu. I això a Espanya no s’entén. Es més senzill pensar en manipulacions o imposicions que en voluntats populars. I quan he intentat explicar-ho, reconec que no me n’he sortit. No sé si perquè realment no ho entenen o perquè no ho volen entendre, però quan ho he intentat, mai he aconseguit que deixin de veure que això no és una dèria del President Mas, sinó que hi ha molta gent al darrera. Però en tot cas, el que està clar és que per molt que s’amagui el cap sota l’ala, les coses no es resoldran, i que ofegant el govern de Catalunya i la seva gent tampoc aconseguiran res, i que encara que no ho vulguin veure, els temps estan canviant.

El perquè de tot plegat

cami

Ja fa temps que li estava donant voltes a escriure un bloc, perquè hi ha moments en que necessito un espai on expressar-me, i facebook o twitter en determinades ocasions es queden curts. Però no m’acabava de decidir, perquè dubtava sobre com enfocar-ho, quins temes tractar i si m’hi podria dedicar prou. I precisament explicant el perquè i el com ho vull fer, crec que és una bona manera de començar i de trencar el gel.

Però per entendre el com, crec que abans he de donar un parell de pinzellades sobre mi, per a qui no em conegui. Jo vaig estudiar biologia, i sempre m’he dedicat al medi ambient. Ara estic en política, d’una banda com a regidora de CiU a l’Ajuntament de Badalona, i de l’altra com a diputada adjunta de Medi Ambient a la Diputació de Barcelona. Per tant, el que forma part del meu dia a dia són o bé coses que passen a Badalona, o bé altres temes relacionats amb el medi ambient o finalment de política en general.

Però també m’apassionen moltes altres activitats, com llegir, escoltar música, anar al teatre o viatjar, i també m’agrada compartir-les. Per això vaig estar pensant si ho barrejava tot en el mateix bloc, els temes més professionals i els més personals, i al final he decidit tirar-me a la piscina. Vull fer un bloc personal, en el que vull escriure sobre les coses que visc, que veig, que sento, que m’agraden o que m’indignen. I al final crec que l’he de fer de manera que reflecteixi el que sóc i el que em fa moure, esperant que us pugui interessar.  Així doncs, serà una barreja del totes les coses que d’alguna manera em toquen, i començaré recuperant els escrits que he anat fent aquests darrers dies, per anar continuant després amb aquest nou camí que enceto avui.

Augmenta l’atur a Badalona i parlem dels estrangers

albiol sanchez

Ahir el govern del PP de Badalona, encapçalat per l’Alcalde Xavier García Albiol ens va informar del padró de l’any 2013, i l´únic que en van destacar és que la immigració ha disminuït a la nostra ciutat. Degut a tot això, he buscat xifres de municipis propers, per tal de veure si les dades eren excepcionals i, com suggeria l’Alcalde, eren atribuïbles a la crisi i a haver posat planxes als pisos, o eren dades similars a tot arreu i per tant no es podia parlar de l’efecte planxes.

Tal com ens tenen acostumats, s’han d’agafar aquestes manifestacions del govern amb pinces, ja que són especialistes en jugar molt amb les xifres, per a fer-les coincidir amb el seu discurs triomfal. Recordem per exemple els titulars en els quals es felicitava per a ser el municipi del Barcelonès on menys augmentava l’atur, o el milió de superàvit que a l’hora de la veritat no ha servit per a res. I per cert, aquest mes que ha augmentat l’atur a Badalona, mentre que a la resta de Catalunya ha disminuït, també podem concloure que és gràcies al govern del PP o això només passa quan l’atur disminueix? No cal fer-ne una nota de premsa, o es treu la del padró per a despistar?

Les dades que he trobat corresponen al municipi de Barcelona, municipi amb un percentatge de persones immigrants del 17,4%, enfront del 15,3% de Badalona. A Barcelona, la disminució del nombre d’immigrants des del 2012 ha estat del -0,8%, mentre que a Badalona el percentatge ha estat del -0,79%. Es a dir, que podem dir que la disminució ha estat la mateixa a Barcelona sense planxes, que a Badalona amb planxes, i si molt afinem, a Badalona ha estat lleugerament inferior. I si ens fixem en la dada a nivell de tot Catalunya, veiem que els immigrants han disminuït molt més, concretament un -2,72%. Per tant, i per molt que ens ho vulguin fer creure, i sense voler menysprear la funció que poden tenir les planxes instal·lades en els pisos, ni les planxes han fet marxar la població estrangera, ni tots els que ocupaven els pisos buits eren estrangers.

En conclusió, la disminució de la població estrangera a Badalona, és similar a la d’altres municipis propers i inferior a la mitjana catalana, i per tant, no pot ser associada a la gestió del govern. I seria bo que el Sr. García Albiol deixés d’aprofitar qualsevol ocasió per a culpabilitzar el estrangers. I per tant, aquesta vegada, i per molt que la notícia la publiqui la Vanguardia, no em creuré que les vaques volen.

La mida no és el que importa Sr. Rajoy

Mapa-de-europa-cataluñaL’altre dia, el president del govern espanyol, en la clausura d’una reunió del Cercle d’Economia a Sitges va fer unes declaracions on va dir que a Europa, els països petits no compten gens.

Jo no sé si el Sr. Rajoy necessita classes d’economia o de geografia, però jo li recomanaria que fes una ullada als petits països tant d’Europa com de la resta del món, abans de llançar una afirmació d’aquest estil.

D’entrada, els països petits acostumen a ser més eficients, tendeixen a gastar menys en despesa pública, i a més permeten un major control per part de la ciutadania, coses que d’entrada són positives. Així, si consultem l’Informe Global de competitivitat del World Economic Forum, podem veure que 8 dels 20 països més competitius del món són països europeus petits.

En el cas d’Europa, els països petits, han presentat un creixement superior i estan sortint més ràpidament de la crisi. I d’altra banda, si per exemple ens fixem en la riquesa, agafant com a indicador el PIB per càpita, dels 10 països més rics, 6 són petits.

Si Catalunya fos un estat independent, per nombre d’habitants es situaria lleugerament per sota de Suècia i d’Àustria i per sobre de Dinamarca i de Finlàndia. Ja es veu que, a poques dades que coneguem sobre aquests països, en la majoria dels casos estan en una situació molt millor que la de l’estat espanyol. Especialment sagnant és la comparació de la taxa d’atur, doncs aquests països tenen taxes entre el 4,90 i el 8,40%, molt inferiors al 26,80% que té Espanya.

Per tant, i a diferència del que afirmava el Sr. Rajoy, els països petits compten, i a més ja veiem que permeten oferir una millor qualitat de vida als seus ciutadans. I si amb aquestes declaracions, el que pretenia era desmoralitzar als catalans, amb les dades existents crec que som molts els que preferim tenir un país petit, i en tot cas, i com deia en Llach, és així com m’agrada a mi.

De com es barreja la política amb l’anestèsia

NO-PASAR-a21174534Deu ser que aquest cap de setmana se m’han despertat les ganes d’escriure, o que realment hi ha temes per a comentar, però avui m’he llevat amb una notícia sorprenent: el govern espanyol no ha autoritzat a uns metges kosovars la seva assistència a un congrés d’anestesiologia que es celebra a Barcelona.

D’entrada sempre m’ha semblat increïble la postura del govern espanyol enfront de Kosovo. Actualment, dels 27 països de la Unió Europea, només 5 no reconeixen a Kosovo com a estat: Espanya, Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia. I continuen mantenint aquest posicionament malgrat que el Parlament Europeu va aprovar a l’abril de 2013 una resolució instant a tots els Estats Membres a reconèixer Kosovo, per cert, amb els vots en contra dels representants del PP i del PSOE.

En el cas de l’estat espanyol, l’any 2008 va justificar la seva postura per respecte a la legalitat internacional, pel seu recolzament a mantenir la unitat de la UE, i a la garantia d’estabilitat dels Balcans, i tot i que van rebutjar que això tingués res a veure amb la situació que es vivia a Catalunya a ningú se li escapa que la cosa va per aquí. D’un temps ençà, la situació a Catalunya ha canviat de manera significativa, i el que per a molts al 2008 es veia com una utopia, al 2013 es veu com a una possibilitat propera. I una declaració unilateral d’independència, tot i que no és la solució desitjada, avui no deixa de ser una possibilitat. I per tant, cada vegada s’entén més que el govern espanyol farà el que faci falta per a impedir el reconeixement internacional de Kosovo, malgrat signifiqui alinear-se amb postures minoritàries.

Però poques coses deuen haver-hi més allunyades de la política que un congrés europeu d’anestesiologia. I per això sembla incomprensible i ridícula la decisió del consulat espanyol de Macedònia de no tramitar els visats a metges kosovars i impedir la seva assistència al congrés. I encara més que, després de la insistència de la Societat Catalana d’Anestesiologia i de la Societat Europea (l’espanyola se’n va desentendre), ningú es bellugués de la seva postura inicial. Aquestes actituds intransigents no ajuden, i crec que en moments com aquests poden dificultar la celebració d’esdeveniments internacionals a l’estat espanyol, i de retruc a Barcelona i a Catalunya, i que ara menys que mai, són actituds que no ens podem permetre i que hem de denunciar.

La xiulada del Liceu

fotonoticia_20130312180500_500Molt s’ha escrit sobre la xiulada als prínceps en el Liceu, en un sentit i en un altre, però jo hi vaig ser, i no comparteixo molt del que s’ha dit, la majoria de vegades escrit per persones que no ho van viure.

La gent que el dijous estava al Liceu va anar a gaudir del retorn de Rolando Villazón a Barcelona, sense saber què s’hi trobaria. I el que es va trobar, només arribar a les Rambles, va ser un desplegament policial fora de mida i amb unes tanques situades per evitar que la gent que passejava pel carrer s’hi acostés. Un desplegament que semblava fet per a que tothom sabés que aquella nit passava alguna cosa al Liceu que sobrepassava l’espectacle artístic, i fet amb un punt d’exhibicionisme.

I si alguna cosa caracteritza la societat o el caràcter català, jo crec que és la discreció i el poc gust per l’ostentació, i en aquest punt és significatiu recordar, que sempre s’ha dit que el Liceu és l´únic teatre d’òpera que no disposa de llotja reial.

Per tant, aquesta ostentació, en un moment de forta crisi econòmica, on la monarquia està profundament qüestionada, i on molts que havíem cregut en la importància de la monarquia en el procés de la transició, ara ho veiem com a un model esgotat, es pot acabar interpretant com una provocació. I tot això sense oblidar tampoc les tensions actuals de la relació entre Catalunya i Espanya.

Si a més hi afegim que una de les persones que acompanyava als prínceps era la delegada del govern, la Sra. Llanos de Luna, de qui moltes institucions catalanes, entre elles la Diputació de Barcelona i molts Ajuntaments com el de Barcelona i el de Badalona n’han demanat la dimissió o el cessament, es comprendrà que la situació no va agradar a una bona part del públic, i que la gent ja va arribar al teatre amb un punt d’incomoditat.

I estic convençuda que, malgrat el que he explicat, la gent hagués rebut als prínceps amb indiferència, més pendents de l’òpera que anaven a veure que d’una altra cosa, si no fos que un grup de la platea es va posar a aplaudir quan van entrar a la llotja. I aquest va ser el detonant de l’inici de la xiulada. La gent va xiular i va cridar per a ofegar els aplaudiments, perquè no es pogués dir que el Liceu havia fet un homenatge als prínceps.

I finalment, jo vaig tenir la sensació de que alguns dels aplaudiments no van ser espontanis, i que això va acabar generant una reacció contraria que va superar àmpliament l’efecte que alguns buscaven. I si enlloc de venir a fer un espectacle s’haguessin limitat a anar a veure una magnífica representació com va ser, avui no estaríem parlant de tot això.