Molt s’ha escrit sobre la xiulada als prínceps en el Liceu, en un sentit i en un altre, però jo hi vaig ser, i no comparteixo molt del que s’ha dit, la majoria de vegades escrit per persones que no ho van viure.

La gent que el dijous estava al Liceu va anar a gaudir del retorn de Rolando Villazón a Barcelona, sense saber què s’hi trobaria. I el que es va trobar, només arribar a les Rambles, va ser un desplegament policial fora de mida i amb unes tanques situades per evitar que la gent que passejava pel carrer s’hi acostés. Un desplegament que semblava fet per a que tothom sabés que aquella nit passava alguna cosa al Liceu que sobrepassava l’espectacle artístic, i fet amb un punt d’exhibicionisme.

I si alguna cosa caracteritza la societat o el caràcter català, jo crec que és la discreció i el poc gust per l’ostentació, i en aquest punt és significatiu recordar, que sempre s’ha dit que el Liceu és l´únic teatre d’òpera que no disposa de llotja reial.

Per tant, aquesta ostentació, en un moment de forta crisi econòmica, on la monarquia està profundament qüestionada, i on molts que havíem cregut en la importància de la monarquia en el procés de la transició, ara ho veiem com a un model esgotat, es pot acabar interpretant com una provocació. I tot això sense oblidar tampoc les tensions actuals de la relació entre Catalunya i Espanya.

Si a més hi afegim que una de les persones que acompanyava als prínceps era la delegada del govern, la Sra. Llanos de Luna, de qui moltes institucions catalanes, entre elles la Diputació de Barcelona i molts Ajuntaments com el de Barcelona i el de Badalona n’han demanat la dimissió o el cessament, es comprendrà que la situació no va agradar a una bona part del públic, i que la gent ja va arribar al teatre amb un punt d’incomoditat.

I estic convençuda que, malgrat el que he explicat, la gent hagués rebut als prínceps amb indiferència, més pendents de l’òpera que anaven a veure que d’una altra cosa, si no fos que un grup de la platea es va posar a aplaudir quan van entrar a la llotja. I aquest va ser el detonant de l’inici de la xiulada. La gent va xiular i va cridar per a ofegar els aplaudiments, perquè no es pogués dir que el Liceu havia fet un homenatge als prínceps.

I finalment, jo vaig tenir la sensació de que alguns dels aplaudiments no van ser espontanis, i que això va acabar generant una reacció contraria que va superar àmpliament l’efecte que alguns buscaven. I si enlloc de venir a fer un espectacle s’haguessin limitat a anar a veure una magnífica representació com va ser, avui no estaríem parlant de tot això.