Aquests dies he llegit uns escrits als diaris que us recomano, i que m’han fet pensar en la incomprensió a la que estem sotmesos els catalans, però que malgrat això, hi ha processos que no s’aturaran, perquè no es tracta de imposicions sinó que sorgeixen com a resultat d’una voluntat o d’una necessitat de la gent. I aquesta determinació, tard o d’hora és la que fa que les coses canviïn, per molt que hi hagi gent que o bé no ho entén o bé intenta aturar-ho.

Un ha estat el reportatge del diari Ara sobre els 30 anys de la immersió lingüística a Santa Coloma de Gramenet (http://www.ara.cat/premium/societat/Voliem-que-fills-sentissin-daqui_0_938306221.html). Precisament que això s’iniciés en una ciutat que, tant abans com ara, té zones amb un absolut predomini del castellà, i que fos a conseqüència de la petició d’una sèrie de pares, ja denota que més aviat va ser una necessitat que una imposició. I que, precisament el fet que el català sigui la llengua vehicular a l’escola, és el que afavoreix la cohesió i la igualtat d’oportunitats, i no en les zones amb predomini de catalanoparlants, sinó més aviat on hi ha predomini de castellanoparlants. I per això en ciutats com Santa Coloma de Gramenet o Badalona, el tema de la immersió lingüística no genera la més mínima inquietud, i fins i tot el PP local reconeix que això no suposa cap mena de problema.

L’altre article ha estat el de Joan B. Culla al País, “El relevo de Mas” (http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/06/13/catalunya/1371145575_542229.html), en el que fa un repàs dels esdeveniments que han passat des de la sentència de l’Estatut i reflexiona sobre l’estratègia del govern del PP d’ofegar al govern de Catalunya, pensant que mort el gos, morta la ràbia, sense adonar-se de que això no serà així, ja que la reivindicació actual no és només del govern sinó de la gent. També deixa entreveure que si es fes caure al President Mas, la reacció posterior podria suposar més aviat una radicalització de les posicions actuals.

Tots dos escrits ens mostren, de manera diferent, que el que està passant a Catalunya és un moviment que va de baix a dalt, de la gent cap als polítics i no al revés, i que en aquests moments, més que els polítics imposant unes idees i arrossegant a la ciutadania, tenim a molta gent que es dedica a empènyer als polítics cap a l’objectiu d’una major sobirania i els porta a liderar aquest procés. I que el que podem discutir és si tota aquesta gent representa una majoria suficient o no, però que el que no es pot posar en dubte és que existeix i que és un fet significatiu. I això a Espanya no s’entén. Es més senzill pensar en manipulacions o imposicions que en voluntats populars. I quan he intentat explicar-ho, reconec que no me n’he sortit. No sé si perquè realment no ho entenen o perquè no ho volen entendre, però quan ho he intentat, mai he aconseguit que deixin de veure que això no és una dèria del President Mas, sinó que hi ha molta gent al darrera. Però en tot cas, el que està clar és que per molt que s’amagui el cap sota l’ala, les coses no es resoldran, i que ofegant el govern de Catalunya i la seva gent tampoc aconseguiran res, i que encara que no ho vulguin veure, els temps estan canviant.