Monthly Archives: Juliol de 2013

Un nou divendres negre

Badalona, Política

Imagen

Aquesta ha estat l’expressió que m’ha vingut al cap quan he llegit els diaris d’ahir el que es va tractar al Consell de Ministres. Després he buscat quin era l’origen de l’expressió divendres negre o Black Friday, i he vist que era una expressió que va néixer als Estats Units, per a denominar el divendres posterior al dia d’Acció de gràcies, i que a diferència de casa nostra, té un sentit positiu. Aquest dia coincideix amb la data d’inici de la temporada de compres nadalenques, i per tant el nom de divendres negre sembla degut a que els comerciants passen d’estar en números vermells a números negres en la seva comptabilitat.

En el nostre cas, els divendres negres no corresponen a un dia d’exaltació del consum, sinó que darrerament s’ha vingut denominant així als divendres on hi ha hagut Consell de Ministres. Cada divendres ens sorprenen amb una de nova, i el govern del PP, amb la seva prepotència habitual i manca de diàleg acaba aprovant projectes de llei que, encara que després hagin de passar per les Corts, ja són bastant definitius degut a la majoria absoluta de que disposen.

Avui li ha tocat el torn a l’ARSAL, l’Avantprojecte de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, una reforma feta amb un objectiu raonable i compartit per tothom, d’optimització de l’administració i de reducció de duplicitats, però plantejada de la pitjor manera possible. Una reforma a la qual s’hi han oposat la resta de partits, moltes institucions, fins i tot moltes governades pel propi PP i les diferents associacions de municipis. Una reforma plantejada des del govern central sense escoltar a ningú, i sense conèixer el dia a dia dels ajuntaments i d’altres institucions supramunicipals que treballen en el territori. Una reforma finalment que insisteix en l’òptica recentralitzadora i que atempta directament contra l’autonomia local, tot i que en la darrera versió s’ha suavitzat degut al dictamen emès pel Consell d’Estat, ja que bona part del que s’havia plantejat en un inici era anti-constitucional.

En el cas de Catalunya hi ha dubtes sobre com ens pot afectar, doncs l’Estatut preveu que les competències sobre el món local són exclusivament de la Generalitat. Però a ningú se li escapa que, si bona part dels ingressos dels ajuntaments provenen del govern central, serà molt difícil que no intentin fer-ho complir, doncs ja se sap que qui paga, mana.

I hi ha gent que pensa que aquesta és una discussió política molt tècnica i que això no interessa a la gent. I potser sí que és així, però desgraciadament, aquesta reforma, si tira endavant, pot tenir un impacte molt important en la vida de la gent, especialment dels qui més ho necessiten.

Els ajuntaments són l’administració més propera a la gent, i per tant la que coneix i pateix més les demandes de la ciutadania. I al mateix temps, les persones, quan tenen un problema amb qui primer pensen és amb el seu ajuntament. I per això és important que els ajuntaments tinguin l’autonomia suficient per a prestar diferents serveis, ja que coneixen de primera mà quines són les necessitats dels ciutadans. I precisament, el que no s’entén és que l’ARSAL tregui les competències de sanitat, educació, serveis socials i promoció econòmica als municipis, i que aquestes competències passin a ser assumides en la seva totalitat per la Generalitat, sense que enlloc parli de que això anirà acompanyat del finançament necessari. I més en un moment, com denunciava darrerament el conseller Homs, en el que la Generalitat està patint un ofec econòmic per part de l’Estat, i en el que no es preveu que s’incrementin les transferències econòmiques. Es a dir, que allunyen aquests serveis del ciutadà i no donen els recursos necessaris.

En el cas de Badalona, això té nom i cognoms, ja que en el camp de la salut i els serveis socials estem parlant de l’Hospital de Badalona, de molts CAPs, del socio-sanitari del Carme, de residències de gent gran com la Domènech i Muntaner, o residències de disminuïts físics, dels serveis de salut mental…. Però també en el camp de l’educació estem parlant de les escoles bressol o del Conservatori de Música per posar alguns exemples. Uns equipaments dels que els badalonins n’estem molt orgullosos i que difícilment es gestionaran millor des de fora de Badalona que des de la mateixa ciutat, i menys si no es dota del pressupost necessari per a fer-ho. I aquest allunyament el poden acabar pagant els ciutadans, amb menys prestacions, i amb un servei menys adequat a les seves necessitats.

Per tant, amb aquesta reforma no només no s’assolirà l’objectiu de passar els comptes dels ajuntaments d’estar en números vermells a números negres, sinó que el que segur que aconseguiran és allunyar els ajuntaments de les necessitats reals dels ciutadans que ja ho estan passant prou malament, i precisament en el moment on hi hauríem d’estar més a prop. I en tot cas, el govern del PP, enlloc de posar ordre a casa dels altres, i posats a reduir, en el primer que haurien de pensar és en l’eliminació dels Ministeris que tenen totes les seves competències transferides, perquè això segur que no tindria cap efecte negatiu sobre la gent.

La platja de Badalona: quan es mira la palla a l’ull aliè i no es veu la biga al propi

Badalona, Sostenibilitat,

20130726-193442.jpg

El Periódico de Catalunya ha publicat un reportatge que es fa ressò de la situació que aquest estiu estem patint a la platja de Badalona: quasi cada dia hi ha un important problema de presència de sòlids flotants a l’aigua, és a dir, de restes vegetals, plàstics i altres objectes que suren portats per la corrent.

Badalona té una conca àmplia, i es troba estratègicament situada sota la Serralada de Marina. Té, per tant, una orografia marcada pel fet que en poca superfície es passa de la muntanya a la platja. Hi ha antigues rieres que avui són carrers importants de la ciutat, i altres que encara es conserven en estat natural, més o menys canalitzades. I a més al llarg dels anys hem anat augmentant la superfície pavimentada, pel que la infiltració de l’aigua en el subsòl és menor, i cada vegada es recull més aigua als carrers quan plou. Per tant, és una ciutat abocada al mar des de tots els punts de vista, un privilegi que poques ciutats del país tenen. Ara bé, això fa que sigui molt important prendre algunes precaucions per a evitar problemes com els que s’estan produint aquest estiu.

A principis del mandat 2007-2011 havíem estat seguint, des de l’Àrea de Medi Ambient que vaig tenir la responsabilitat d’encapçalar, el comportament de les aigües pluvials i residuals en aquesta complexa orografia badalonina, i els seus efectes en l’aigua dels nostres cinc quilòmetres de litoral. Havíem observat que amb pluges superiors a 5 l/m2, que no és gaire pluja, ja hi havia abocaments des dels sobreeixidors que hi ha a la platja. Una barreja d’aigües residuals i d’aigües pluvials que passava per damunt de l’última barrera del sistema de clavegueram i anava a parar al mar amb pluges de poc més de 5 litres per metre quadrat.

Calia fer alguna cosa.

I vàrem prendre mesures. La primera, començar la redacció del pla director del clavegueram, per a poder tenir una diagnosi clara d’on hi havia els problemes. La segona, incrementar la neteja dels carrers i de la pròpia xarxa de clavegueres amb un nou contracte molt més potent en dotació de recursos tècnics i humans i insistint en fer neteges preventives tant del clavegueram com de les lleres de les rieres abans de la temporada de platja. La tercera, iniciar el projecte de dipòsit d’aigües pluvials que s’ha inaugurat fa pocs dies. La quarta, aprofitar les obres del nou passeig marítim per a millorar els col·lectors de la zona i reduir alguns dels punts d’abocament d’aigües pluvials al litoral. La cinquena, tenir una brigada de neteja manual de la platja que actuava de reforç en les zones on l’Àrea Metropolitana tenia més dificultats per arribar.

En dos anys, una part d’aquesta feina s’ha deixat de fer.

S’ha reduït de forma notable la neteja als carrers i al sistema de clavegueram. Hi ha molts més residus vegetals i plàstics a la via pública dels que hi havia fa dos anys, per la simple raó que ara el personal i les màquines de neteja passen molt menys que abans. Les clavegueres tenen molt menys manteniment, i les rieres no es netegen com abans perquè l’Ajuntament quasi no contracta personal a través dels plans d’ocupació que en el mandat anterior es van implantar per a aquestes tasques.

20130726-192819.jpg

Tot plegat és la principal resposta a la pregunta “Què passa a la platja de Badalona?” que es fa el diari El Periódico.

No cal donar-hi massa voltes més. No hi ha massa més a preguntar-se. I molt menys encara es pot mirar de trobar la palla a l’ull de l’altre quan el que és té és una enorme biga al propi ull. Perquè és fals que hi hagi un problema a la depuradora de Mataró, com ha arribat a justificar l’alcalde de Badalona. Si fos així, la qualitat microbiològica de l’aigua seria dolenta, cosa que no passa ni quan està plena de residus sòlids.

El problema és que a casa nostra, als nostres carrers i places, en tots aquests espais d’una ciutat abocada al mar, s’ha deixat de fer la feina preventiva que calia fer. S’argumentarà que això ha passat per raons pressupostàries, però no s’hi val a dir-ho quan aquest govern s’ha vantat de tancar exercicis econòmics amb superàvit, ni quan de tot en fan una festa.

Mentrestant, els veïns de Badalona hem de creuar els dits perquè aquell dia que triem per anar a la nostra platja sigui una excepció en la preocupant regla d’aquest estiu. I és que ja són massa els badalonins que m’he trobat i m’han dit, amb una barreja de vergonya i indignació, que han optat per anar a Barcelona, a Montgat o a Mataró per gaudir d’una estona de mar sense haver de fer molts quilòmetres.

Darrer atac del PP a l’energia fotovoltaica

Política, Sostenibilitat,

En els darrers temps tinc la sensació que el govern del PP no n’encerta ni una, i que neda contracorrent del que es fa a la resta del món, entestant-se en mantenir una manera de fer les coses que ens ha portat on som i que difícilment ens farà sortir del forat on ens trobem. I aquesta sensació s’accentua quan es fa referència a temes que tenen relació amb la sostenibilitat, i de manera molt especial amb les energies renovables.

Actualment un dels principals reptes que tenim en aquest moment és la lluita contra el canvi climàtic, i una part molt important s’ha d’assolir millorant l’eficiència energètica i impulsant les energies renovables, entre elles la fotovoltaica. Aquesta és la línia que marca Europa, amb l’estratègia 20/20/20, amb la que de cara a l’any 2020 s’ha fixat com a objectiu la reducció d’un 20% dels gasos d’efecte hivernacle, incrementant la producció d’energia d’origen renovable en un 20% i l’eficiència energètica també en un 20%. I ja fa temps que fins i tot s’està discutint per tal d’anar a objectius més ambiciosos.

Però pels més descreguts, el fet d’intentar ser autosuficients en la producció d’energia i reduir-ne el consum no té només un objectiu ambiental. En el cas europeu es tracta d’un objectiu absolutament estratègic i que pot tenir uns efectes molt importants sobre la competitivitat de les indústries europees. L’any 2006, la Unió Europea tenia una dependència energètica del 54%, el que suposava un cost anual de 350.000 milions d’€/any, i les previsions, sense el 20/20/20 eren que la dependència augmentaria fins el 70%. A més, una bona part de l’energia que importem prové de Rússia i de països del sud de la Mediterrània, on l’estabilitat política no està garantida. Per això és bàsic reduir el consum i reduir la quantitat d’energia que s’importa, per a millorar la competitivitat i per a garantir la seguretat en el subministrament. I precisament amb el 20/20/20 el que es pretén és reduir el consum d’energia en un 15% i reduir les importacions d’energia en un 26%. I per això també, bona part dels futurs fons de cohesió europeus aniran a finançar actuacions que vagin en aquest sentit.

Per això, per a reduir l’energia que s’importa, el desenvolupament de les energies renovables és clau. I ara és fals el mite que les renovables necessiten primes. Ja no, o no totes. Actualment i degut a que d’una banda l’energia s’ha encarit i per l’altra als avenços de la tecnologia, hi ha modalitats que són perfectament viables amb períodes de retorn molt raonables, és a dir que es poden amortitzar ràpidament. Aquest és el cas de la biomassa per a usos tèrmics i també de la fotovoltaica.

Però a Espanya, en el cas de la fotovoltaica, portem un cúmul de canvis normatius que han afectat molt negativament al sector. Es cert que fa un temps s’havien pagat primes que en ocasions podien donar lloc a uns beneficis elevats. Però malgrat tot, moltes vegades és necessari donar un incentiu quan s’ha de desenvolupar un sector nou, de manera que l’administració ha de donar la primera empenta. Però el que no es pot fer és canviar les regles de joc al mig de la partida. Persones que havien fet inversions comptant amb que obtindrien uns ingressos futurs ara veuen que això no és així, i que fins i tot poden tenir pèrdues considerables. I és cert que, com en molts casos, feta la llei, feta la trampa, i especialment amb el tema dels horts solars hi va haver certa picaresca. Però això és el que s’ha de controlar i sancionar. I amb aquests canvis els que es veuen perjudicats no només són grans empreses o inversors que buscaven una rentabilitat desmesurada, sinó que també n’han sortit perjudicats particulars que buscaven una petita inversió o agricultors o ramaders que volien complementar els seus ingressos i diversificar el risc.

Estic totalment d’acord en que les primes s’havien d’anar adequant a la nova realitat i per tant havien d’anar baixant i fins i tot desaparèixer d’una manera gradual, però aquests canvis no es poden fer amb efectes retroactius. Perquè això té uns efectes molt perjudicials, i no només en aquest sector. Quina garantia tenen les empreses per a invertir aquí si el govern és capaç de canviar la normativa i carregar-se compromisos contrets, alguns que comprometen la viabilitat econòmica de les inversions? Això és digne d’una república bananera, no d’un país europeu.

Però quan es van eliminar les primes, en el cas de la fotovoltaica, ja era rentable l’autoconsum, i el que molts demanàvem en aquell moment era precisament que es regulés l’autoconsum amb balanç net, autoritzant vendre els excedents del que es produïa a la xarxa, ja que era una opció molt interessant per a particulars, comerços i indústries, que els hi permetria estalviar en despesa energètica.

Imatge

Fa més d’un any que parlant amb el ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient ens va comentar que estava a punt de sortir la normativa i li vam demanar que ho acceleressin, ja que entre d’altres coses el seu desenvolupament era una possibilitat d’estalvi per a les administracions locals, contribuint també a generar llocs de treball a nivell local. I no ha estat així, ha trigat massa, i la proposta que fan ara va tard i malament, perquè el que fa precisament és penalitzar l’autoconsum posant uns peatges que no el fan gens competitiu, sinó que més aviat el penalitzen. Es a dir, que una persona per generar-se energia per a sí mateixa haurà de pagar, com si quan ens fem el dinar a casa ens toqués pagar el mateix que quan anem a un restaurant. Absurd.

Es a dir, en un moment on és important reduir les emissions de CO2, on es pot permetre que el consumidor instal·li uns equips que s’amortitzen en pocs anys, per tal que pugui consumir una energia més neta i que li sortirà més barata, alhora que donem impuls a una indústria local que ha apostat per el I+D fan just al revés. El PP consolida el poder d’unes poques empreses energètiques a les que no interessa una producció d’energia descentralitzada ni que els ciutadans puguin pagar un preu més baix per l’energia que consumeixen. I aquestes són les empreses que en un futur premiaran a alguns dels representants del PP amb alguns llocs en el seu consell d’administració, oi Sr. Aznar?

Més informació:

– El Ministerio de Industria impide el autoconsumo de electricidad (UNEF)

– Industria gravará con un peaje la producción casera de electricidad (El País)

– Alternativas para un nuevo modelo energético (El País)

– El sol ya no es gratis (El País)

La no-novetat de les bicis a la Rambla

Badalona, Política, Sostenibilitat

Imatge

Bona idea. Gens nova. I és que la regulació de circular per la Rambla de Badalona amb bicicletes, monopatins i similars existeix des del minut 1 de l’aprovació de l’Ordenança de Civisme, liderada pel grup de CiU en l’anterior mandat. No és pas una mesura que es prengui ara, amb el govern del PP i el corresponent anunci, a bombo i plateret, amb foto de l’alcalde inclosa.

El conflicte que vianants i veïns tenen puntualment amb ciclistes i skaters està regulat per l’esmentada norma des de l’any 2010, ja que s’hi prohibeix, en àrees de vianants, la circulació de bicis, monopatins i similars a una velocitat superior a la de les persones que hi caminen. Per tant, a efectes pràctics, la prohibició ja hi era.

Quin era el problema que amb el temps s’hauria enquistat en aquest punt de Badalona?

Doncs de manca de vigilància policial, fonamentalment. Sense un agent de l’autoritat que vetlli pel compliment de la norma informant de les infraccions i sancionant si s’escau, els problemes d’aquest tipus no es resolen.

Durant l’anterior mandat, els agents de la Unitat de Civisme –eliminada pel govern del PP- vetllaven per aquestes problemàtiques. Ara, amb el model de “policia de barri”, els horaris de servei dels agents no es corresponen amb els horaris on hi hauria més conflicte, disposant de menys efectius els caps de setmana.

Hi ha elements de la mesura que s’afegeixen al fet que tot plegat sigui artificial perquè existia i depèn simplement de la garantia de més presència policial. Per exemple, no deixen de ser curiós que es “prohibeixi” (com es pot prohibir el que ja està regulat?) la circulació de bicicletes i monopatins, però no es digui res dels patins o els patinets? És que aquests altres no generen també potencials problemes de convivència amb veïns i vianants?

Ratlla el ridícul com s’han instal·lat els cartells que en principi haurien de servir per a informar els usuaris de la Rambla sobre les restriccions que de fet existeixen des de l’1 de gener de 2010. Els cartells són petits i estan mal ubicats i fins i tot en algun cas estan enganxats amb brides als fanals. Si venim de l’estació, el cartell o no hi és o no es veu. En canvi, per la banda del carrer Prim, si anem circulant per la Rambla no el veiem perquè no està perpendicular al sentit de la marxa, i si venim del carrer d’en Prim tampoc perquè és massa petit.

I, més enllà: els cartells de fet no serveixen com a mesura informativa, perquè s’han instal·lat sense el corresponent decret. Sort tenim que l’ordenança de civisme es va aprovar i per tant és vigent, perquè només amb aquests cartells no s’anirà enlloc. Un altre element: és totalment arbitrari i no s’empara en cap normativa que s’autoritzi els menors de 10 anys. Més enllà del fet que sembla que el PP ens obligui sortir a passejar amb els nens ben provistos del seu DNI, qualsevol pare o mare sap que, encara que els avisis, un nen o una nena de menys de 10 anys pot córrer tant amb la bici i fer més soroll amb el monopatí que un adolescent o un adult.

Alhora, va en contra de la sostenibilitat i l’eficàcia i frega l’absurd. M’explico: una persona que surti del carrer d’en Prim i vulgui anar a l’estació en bicicleta té dues opcions. O ha de recular fins a Riera Canyadó, creuar la via pel pas soterrat i circular per la banda mar fins a l’avinguda Martí Pujol, fent més del doble de trajecte del que havia de fer inicialment, o té la opció, més curta, de passar pel carrer Magatzem, havent de circular per un tram del carrer del Mar, on es poden provocar més conflictes que els que ara hi hauria a la Rambla. Cal que aquesta persona pugui circular per la Rambla, a una velocitat igual o inferior a la dels vianants, tal i com estableix l’ordenança de civisme, i per tant garantint la seguretat de veïns i vianants i la seva pròpia.

Una vegada més, a banda de fer les coses pensant només en la foto, s’ha menyspreat la participació ciutadana: ens trobem davant una suposada nova mesura que no s’ha comunicat a ningú: ni amb les entitats, ni amb el Consell de la Mobilitat.

I per a què ha servit la suposada novetat? Doncs per parlar-ne una mica, per a fer veure que el govern del PP pensa en les persones, perquè l’alcalde es pugui fer una foto d’aquelles que tant li agraden, i perquè al cap d’un temps caigui en l’oblit i no serveixi de res com tants altres anuncis que ha fet aquest govern del PP.

El que cal, però, és que l’Ajuntament apliqui l’ordenança de civisme de què la ciutat es va dotar l’anterior mandat. I aplicar-la passa per posar més policia als punts conflictius. I si la Rambla ho és per aquesta raó i cal advertir els ciclistes i els skaters que no poden anar més ràpid que les persones que van a peu, que s’hi posi més policia i es deixi de banda els gestos que no porten enlloc a banda de a la típica foto. I en tot cas, i com s’ha fet a d’altres municipis, el que s’hauria de modificar és l’ordenança de circulació per a regular l’ús de la bicicleta, però donant veu a tots els sectors afectats. I és que, fet i fet, la mesura anunciada per l’alcalde no és mesura, sinó un exemple més de la lleugeresa amb què governa el PP de Badalona.

El dipòsit de pluvials de l’Estrella: 8 anys d’història

Badalona, Política, Sostenibilitat

Imatge

Ahir es va inaugurar el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella a Badalona, una obra important, amb un pressupost de gairebé 8 milions d’euros que s’ha construït per a evitar tota una sèrie d’inundacions que es produïen a la zona de Rambla de Sant Joan, Torrent de la Batllòria  i Sant Ignasi de Loiola quan plovia de forma abundant.

Però la història d’aquest dipòsit és llarga.  La primera persona que jo recordo que va reclamar dipòsits d’aigües pluvials a Badalona va ser la Muntsa Niso, cap a l’any 2005. Això va ser després d’estius molt dolents amb presència de sòlids flotants a la platja, i davant de la inexistència d’una causa clara que els provoqués, es va començar a pensar que aquesta podia ser una solució o que en tot cas podria mitigar el problema.

Quan vam entrar al govern de Badalona l’any 2007, des de CiU vam començar a treballar de forma seriosa per tal que això pogués esdevenir una realitat. Però el que primer ens feia falta era tenir una foto real de l’estat del clavegueram de Badalona, una autèntica radiografia on veiéssim l’estat real dels col·lectors i amb la que poguéssim fer simulacions de com es comportarien en cas de pluja per veure quins eren els punts problemàtics i quines eren les possibles solucions. És a dir, que, fent un símil mèdic necessitàvem fer una sèrie de proves per a tenir un bon diagnòstic i poder anar cap a la cura de la malaltia.

I aquest estudi es va poder tirar endavant gràcies a la feina conjunta de Medi Ambient i d’Urbanisme i Territori, en col·laboració amb l’Area Metropolitana, amb un treball que va durar gairebé tot el mandat fins a l’any 2011, i en la que es van cartografiar i revisar els més de 200 km de col·lectors de la ciutat, amb inspeccions en els trams visitables o passant càmeres, per tal de comprovar l’estat real dels col·lectors.

D’aquest estudi, entre d’altres conclusions, en van sortir la ubicació i el dimensionat dels diferents dipòsits d’aigües pluvials necessaris per a evitar inundacions en diferents punts de la ciutat, així com la de diversos dipòsits anti-descàrrega de sistemes unitaris, que s’haurien d’ubicar a la línia de costa, i que si que servirien per a evitar que anés a parar aigües residuals al mar en cas de pluges.

I amb les dades obtingudes en el pla director del clavegueram, es va prioritzar la construcció del dipòsit de l’Estrella, perquè es trobava en una de les conques més problemàtiques, i també perquè s’havia d’ubicar en un solar que en aquells moments estava buit, però que en el que un futur estava prevista la construcció d’habitatges, i que per tant era important fer el dipòsit abans que no s’iniciés tota l’actuació de l’ARE.  I per a la construcció es comptava amb un Fons de Cohesió de la Unió Europea que s’havia demanat i gràcies al qual un 80% del pressupost de l’obra el posava la Comissió Europea i un 20% provenia dels pressupostos municipals. Després d’alguns dubtes i vacil·lacions per part del PSC, es va decidir tirar endavant i precisament l’aprovació de l’expedient de contractació d’aquesta obra va ser una de les últimes actuacions aprovades per l’anterior govern format per PSC, CiU i ERC.

Per tant, quan el PP va començar a governar, es va trobar el projecte a punt per a licitar amb el pressupost preparat. Es a dir, un cas molt similar al que es va donar amb el Passeig Marítim. I evidentment que és normal i que forma part del joc que un govern inauguri obres començades per governs anteriors, però la meva pregunta és: quines obres importants deixarà aquest govern del PP perquè les inauguri el govern que vingui a continuació?

Qui embruta el mar a Badalona?

Badalona, Sostenibilitat,

20130707-150759.jpg

Quan arriba l’estiu a Badalona i comença la temporada de platja retorna un clàssic: apareixen sòlids flotants a l’aigua de mar, amb més o menys intensitat segons els anys. I també es reprenen les converses i discussions sobre si avui l’aigua estava bé o no i sobre qui en té la responsabilitat, i si vénen del Maresme o d’alguna altra banda.

Aquest és un fet que fa anys que es repeteix, i que jo recordo ja dels anys en que la Muntsa Niso va ser regidora de Medi Ambient. I precisament durant aquella època l’Agència Catalana de l’Aigua va iniciar un estudi per a determinar-ne les causes, que va acabar l’any 2005 en una jornada per a donar a conèixer els resultats i que es va titular “Qui embruta el mar?“, i en una exposició amb el mateix nom.

Jo vaig participar com a consultora ambiental tant en l’estudi com en la jornada, evaluant l’efecte que els sobreiximents dels sistemes de sanejament, especialment en cas de pluja, podien tenir sobre l’aportació de sòlids al mar.

I els resultats van ser curiosos i val la pena compartir-los, perquè van apuntar a una varietat de causes, el que dificulta poder atacar el problema i buscar-ne responsables. D’entrada el que es va veure és que la problemàtica dels sòlids flotants i de la presència d’escumes és un problema que afecta a tota la Mediterrània i que majoritàriment l’origen dels sòlids prové de terra, però no només dels sistemes de sanejament, sinó que també a través de les rieres i rius.

Però també es va veure que els sòlids apareixen sobretot a l’estiu, degut a que la intensitat dels corrents superficials disminueix, i aleshores els sòlids tendeixen a acumular-se prop del litoral. I un altra conclusió de l’estudi va ser que la costa del Barcelonès és, després de la zona nord del Cap de Creus, una de les zones en les que durant l’estiu es donen durant més dies els corrents que afavoreixen la presència de sòlids, concretament durant un 53% dels dies.

En quant als sòlids que provenien dels sistemes de sanejament, aquests sobretot es produïen durant els episodis de pluja, més que degut a incidències, en una proporció de 10 a 1. I s’apuntaven diferents maneres de mitigar la seva presència fent més manteniment dels col.lectors, redactant plans directors del clavegueram o construint dipòsits d’aigües pluvials. Precisament aquestes mesures són algunes de les que es van posar en marxa durant el mandat anterior i fruit d’això és el dipòsit de l’Estrella que s’inaugura enguany. I en qualsevol cas, des del 2005 fins ara s’ha continuat invertint i fent noves depuradores i millorant-ne d’altres, pel que la situació ara és millor que abans.

I amb tot això, ara tenim al govern del PP de Badalona exigint responsabilitats a no se sap ben bé qui, fent un brindis al sol que servirà per a res. No hi ha una causa única que ho generi ni hi ha cap solució màgica. El que s’ha de fer és tornar a recuperar el manteniment i neteja dels col.lectors, fer manteniment de les rieres tal com es feia anteriorment, millorar la neteja dels carrers i fer una bona neteja de la sorra com es venia fent abans, ja que tot això, poc o molt, contribueix a que no vagin tants sòlids a l’aigua. I això s’hauria de combinar amb campanyes generals per conscienciar a la gent d’utilitzar menys plàstics, i de no llançar-los al wàter.

Però en canvi si que hi ha tasques que són responsabilitat directa de l’Ajuntament i s’hi pot fer molt, i aquí si que sembla que s’ha baixat el grau d’exigència. I amb això em refereixo a la manca de neteja de la sorra o a la manca de manteniment del Pont del Petroli, per a citar dos exemples. I també a un altre fet que ha passat desapercebut que és que un cop finalitzades dels obres del Passeig Marítim no s’ha treballat per a recuperar la certificació de la Q de qualitat turística a les nostres platges. Es cert que tenim tres banderes blaves, però el grau d’exigència i de control de la qualitat del servei que es dóna i el compromís que assumeix l’Ajuntament és molt superior en el cas de la Q que en el cas del guardó Bandera Blava. Però les dues coses són compatibles, i això s’ha deixat perdre, i s’ha renunciat a posicionar les nostres platges al costat del les poques que com Castelldefels, Vilanova o Salou ho tenen. I si l’objectiu de veritat és que la platja, a banda de ser un dels espais més utilitzats pels badalonins, passi a ser un dels grans atractius turístics de la ciutat no ens ho podem permetre, i hem de dedicar-hi els recursos suficients i tornar als nivells d’exigència que havíem tingut.

Qui ataca a qui?

Política

images

Sentint les declaracions de la Sra. Alícia Sánchez-Camacho sobre el Concert per la Llibertat m’he indignat. I ho he fet perquè ha tingut la barra de qualificar aquest acte primer com a un aquelarre i posteriorment com a una acció contra els catalans no independentistes.

El concert per la llibertat va ser un acte a favor de la llibertat i en contra de ningú. Un acte en el que hi va haver grans discursos com el de Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural en el que va defensar que el que volíem exercir era un dret democràtic i de forma pacífica. I també que el que busquem és una vida millor per a tothom, amb una bona relació tant amb els ciutadans d’Espanya com amb els del resta d’Europa, però sense imposicions, sinó de manera que tothom pugui decidir en llibertat.

Doncs no Sra. Sánchez-Camacho, aquest acte no va ser una reunió de bruixes i bruixots ni va anar contra ningú, per molt que vostè ho digui. I en tot cas és vostè qui desqualifica una part de la ciutadania que, per la representació que actualment hi ha al Parlament català, és bastant més majoritària que la que vostè i el PP representen. I en tot cas, el que demanem és que se’ns deixi decidir per veure realment què és el que vol la ciutadania.

I sobre qui fa accions contra qui, no la vàrem sentir quan el mes de setembre passat, el Sr. Alejo Vidal-Quadras va demanar que la Guàrdia Civil intervingués Catalunya. Ni tampoc va dir res quan Telemadrid va emetre un reportatge on es comparava al President Mas, que és el president de tots els catalans, amb Hitler o Stalin.

I quan l’hem sentit en el cas del PP d’Altafulla, que ha comparat un acte de la Assemblea Nacional Catalana amb un acte nazi al seu facebook, només ha estat per demanar que no es magnifiquin missatges locals, però ni per disculpar-se ni per reprovar-ho. I encara ha afegit que li sembla més preocupant que la web de la Generalitat difongui missatges independentistes.

I aquests són només uns petits exemples, perquè en podríem trobar més en els quals vostè i el PP han callat, demostrant connivència amb aquests atacs i per tant un profund desconeixement i menyspreu per la història i pels catalans. I això ens mostra que qui intenta dividir són vostès, enfront d’altres partits que el que volen és d’entrada sumar al màxim de gent possible al somni de tenir un estat propi, però que per sobre de tot el que volen és que la gent pugui triar lliurement què és el que vol.

Les enquestes i la memòria de peix

Política

20130701-133037.jpg

Just després de les darreres eleccions catalanes, molts juràvem i prejuràvem que no tornaríem a fer cas de les enquestes, donades les grans diferències que es van donar, en aquella ocasió, entre totes les previsions publicades i els resultats reals. Especialment en el cas de CiU les enquestes donaven resultats gairebé sempre superiors als 60 escons, quan finalment en les eleccions només se’n van obtenir 50. Però han passat quatre dies, i ja hi tornem a ser. La publicació de dues enquestes, la d’El Periódico i la del CEO, fa que molts altre cop s’ho agafin com a dogma de fe, parlant de sorpassos i donant per bona una victòria dels independentistes a la consulta. I amb tot això, el que acabem demostrant és que per a moltes coses tenim una memòria de peix, i que no aprenem dels errors passats.

Dit això, i tot i tenint en compte els resultats similars de les dues enquestes, crec que no ens hem de fixar tant en els valors absoluts, sinó més en l’evolució que ens mostren. I l’evolució sembla clara: una clara tendència a l’alça d’ERC i de Ciutadans, i també d’ICV-EUiA però bastant més moderada i una disminució important de suports per CiU, PSC i PP degut a motius molt diferents.

Pel que fa a CiU, són ja masses les vegades que s’ha augurat la seva desaparició i encara estem aquí com a força majoritària a Catalunya. Ara, sha parlat molt del trasvàs de vot a ERC, que alguns xifren en un 14%, però quan es miren bé les dades, es veu que és molt més elevat el percentatge de gent que es passa a l’abstenció, pel que la lectura de culpar de tot al Duran tampoc sembla la més encertada, sinó que hi ha un conjunt de circumstàncies que també s’han de considerar (desgast de govern, fragmentsció del vot, causes judicials,…). Però la realitat és tossuda, i de moment, llevat d’algunes declaracions que s’han magnificat, Unió segueix el rumb fixat d’arribar fins a la consulta, i ara no ens podem permetre el perdre cap suport en el procés.

I ara a més ens trobem en uns moments on els canvis es succeeixen a una velocitat mai vista, on la història sembla que s’estigui accelerant. I la por que alguns tenen sobre la decisió de que Convergència arribi fins el final es pot anar esvaïnt a mida que anem avançant en el procés i per tant es podria recuperar part del vot que ha anat cap a ERC. I també el temps dirà si decisions com les de no estar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir són errors estratègics que poden acabar passant factura al PSC. I tot això, juntament amb el desgast accelerat que està patint el PP i altres factors sobrevinguts poden fer canviar encara molt el panorama polític del moment.

També en l’eix sobiranista la tendència és clara, mica en mica van incrementant les persones favorables a la independència (55,6%) mentre que els detractors i les persones que s’abstindrien van disminuint (23,4 i 15,3% respectivament) Ara, d’aquí afirmar que ERC guanyaria unes eleccions i que els partidaris de la independència guanyaríem la consulta crec que hi ha un abisme, sobretot considerant com han fallat les darreres enquestes. I hi ha moments en els quals, a més, ens deixem portar per l’entusiasme, com amb la manifestació de l’onze de setembre de l’any passat o ara amb el concert per la llibertat, però crec que hem de tenir els peus a terra i no cantar victòria abans d’hora. I els qui vivim a ciutats de l’Area Metropolitana de Barcelona ho tenim clar perquè ho vivim dia a dia. Queda molta feina a fer, i s’ha d’anar traballant encara molt per anar guanyant nous suports o per a vèncer determinades reticències. I ara tenim una majoria clara, tant al Parlament com al carrer pel Dret a Decidir. També hi ha un consens molt gran per a demanar un finançament just. Però per molt emocionats que estiguem pel darrer concert, no hem de perdre el món de vista i hem de veure que això cohesiona, i molt, als convençuts, que dóna molta visibilitat, però difícilment atreu als que no ho estan. I que per tant, al costat d’això ens queda una tasca sorda i que no es veu, i que és la d’anar guanyant als escèptics un a un, i que aquesta és la que finalment pot fer decantar la balança i la que pot fer que superem el repte que tenim al davant els que volem que Catalunya sigui un nou estat europeu.