No hi ha dia que no ens llevem i que els catalans, i especialment els que defensem el dret a decidir, no ens trobem sobre la taula amb algun insult o amb alguna acusació de nazis, sinó es tracta d’alguna cosa més greu com l’atac feixista que va tenir lloc a la seu de la Generalitat a Madrid per la Diada.

El clima que s’està potenciat per part de mitjans de comunicació com l’ABC, 13 tv o Telemadrid, i que compta amb el beneplàcit del PP i pel que es veu també de la Conferencia Episcopal Española és molt greu, i actualment va molt més enllà de la catalanofòbia que tradicionalment han cultivat. Tot això, a més, contribueix a exaltar els ànims de col·lectius feixistes que poden actuar amb la impunitat més absoluta.

D’exemples en tenim molts i per a tots els gustos, des del reportatge de Telemadrid de fa uns mesos on es comparava als nacionalistes tant bascos com catalans amb la propaganda nazi, a Jiménez Losantos que comparava els nens  que van anar a la Via Catalana amb les joventuts hitlerianes o al Mundo on reflexionava sobre si el que ell anomenava neonazisme del govern de la Generalitat desembocaria en assassinats selectius o en segrestos a l’estiu d’Eichmann. Però tampoc no cal que anem tan lluny, i a Catalunya també podem trobar més casos, com el PP d’Altafulla, que va comparar un acte de l’ANC amb una convenció nazi o el cas d’un regidor de Lleida del PP que ens qualificà als qui vam assistir a la Via Catalana d’assassins. I aquí no passa res, i com a molt es retiren algunes afirmacions i prou.

Però hi ha contrastos que fereixen i en un estat de dret no hauria de ser possible que a una persona li caigui una pena de presó per negar-se a parlar en castellà a la Guàrdia Civil, mentre que un atac feixista amb gasos lacrimògens i empentes es pugui quedar en una simple multa de 300€, i els insults i les acusacions es quedin en no res.

Tinc molt clar que no es pot il·legalitzar o culpar un partit pel que fan alguns dels seus membres, però si pel posicionament que adopta un partit enfront de determinats fets. I em sembla vergonyós que es permeti que un partit feixista com Alianza Nacional justifiqui l’atac de Madrid dient que Espanya ha de recuperar el “aliento viril” i que aquesta serà la resposta sistemàtica als actes independentistes. O que tota una sèrie de partits d’extrema dreta mostrin el seu suport incondicional a les persones que van perpetrar l’atac. Es a dir, violència enfront de civisme, amenaces enfront d’il·lusió col·lectiva, però això no és suficient per a obtenir ni la voluntat del PP d’iniciar la il·legalització d’aquests partits, ni tan sols una condemna contundent d’aquestes actituds, probablement perquè tant per vincles familiars com per ideologia els hi són massa propers, i perquè no volen perdre part d’un electoral d’extrema dreta.

Ja n’hi ha prou d’insults, d’atacs i especialment d’aquesta banalització del nazisme. Els qui ens diuen això o són ignorants, o són inconscients o directament actuen amb mala fe, menyspreant l’episodi més greu del nostre passat recent. Aquest estiu precisament, he pogut complir amb una assignatura pendent que tenia des de feia anys, com és la visita a les platges del desembarcament de Normandia. Una història que continua molt present en aquella zona i que volia compartir amb els meus fills, perquè fossin conscients de com es va desenvolupar un moviment totalitari que va portar a l’extermini de milions de persones, i de com va lluitar i morir molta gent per a retornar-nos una llibertat que ens hem d’esforçar a conservar.

I precisament, en nom d’aquesta llibertat i de la democràcia, a què hem d’esperar per demanar un enduriment de les penes i la il·legalització de grups violents? Fins quan hem de permetre que la Conferencia Episcopal i el PP mirin cap a una altra banda?  Quin missatge d’impunitat s’està donant amb la pena que pot comportar l’atac feixista, i com això pot contribuir a la seva proliferació? Quan la Comissió Europea cridarà l’atenció al govern espanyol per permetre això? Portem molts anys on criticar i insultar els catalans ha estat ben vist i fins i tot s’ha cregut que donava rèdits electorals, però ara les coses estan arribant a un punt on el govern ha de tallar d’arrel determinades actituds, abans no ho haguem de lamentar, i potenciar que la gent es pugui expressar amb respecte i llibertat.

He deixat passar uns dies abans de tornar a escriure sobre la Via Catalana. Uns dies en els que he anat revivint les emocions que vaig sentir al llarg de la diada, en el meu cas en el pont del Petroli de Badalona, i que es van intensificar a mesura que s’acostava el moment de donar-nos les mans. Una emoció que es va convertir en orgull al veure com havíem aconseguit mobilitzar-nos una part molt important de la gent del nostre país, d’una manera absolutament cívica i amb una il·lusió col·lectiva que es reflectia a la cara de la gent que hi estàvem participant i en l’ambient festiu que es respirava. Una mobilització feta gràcies a la feina entusiasta de l’ANC i de molts voluntaris que ho van fer possible. Aquests sentiments, finalment s’han anat traduint en la ferma convicció de que hem fet història, que es referma amb les reaccions que hem viscut en aquests dies posteriors.

Una diada que, malgrat diferents provocacions com l’avioneta d’Intereconomia o diferents autocars amb rodes punxades, es va cloure a Catalunya sense incidents remarcables. I això indica clarament l’esperit amb que la gent enfoca aquest procés. Aquesta és una reivindicació cívica, pacífica, que no va en contra de ningú sinó només a favor d’un millor futur per a tots els catalans.

Aquests fets contrasten amb les reaccions que s’han anat produint fora de Catalunya com, l’atac feixista a la delegació de la Generalitat i la freda condemna per part del govern de l’Estat. Especialment indignants han estat també les ridiculitzacions i criminalitzacions que s’han fet des de diferents mitjans de comunicació, especialment des de 13tv, la cadena de la Conferència Episcopal espanyola. També hi ha hagut diferents valoracions com les del govern de l’Estat, que han intentat minimitzar el procés, parlant de majories silencioses o insinuacions de que la gent es sent coaccionada i no pot opinar lliurement, com en el cas d’un article d’Elvira Lindo. I per acabar-ho de rematar l’article d’avui de Javier Cercas, en el que afirma que no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir i que aquest és un engany.

I després d’unes quantes setmanes ja ha arribat la carta de Rajoy, que continua essent una mostra més del seu tarannà: amagar el cap sota l’ala i qui dia passa any empeny, confiant que això és una fogonada de quatre radicals instigats pel govern del President Mas i ERC i que amb quatre engrunes es podrà arreglar.

Senyor Rajoy, ja que a nosaltres no ens escolta, li recomanaria que escoltés a dues veus que no són sospitosos d’independentistes, però que jo crec que són dels pocs que des de fora de Catalunya han fet una anàlisi lúcida de la situació: la de l’escriptor Suso de Toro, que es suma a un altre gran article que va fer ja fa un temps, i la del periodista Iñaki Gabilondo. Potser això li ajudaria a entendre que aquest no és un procés conduit pels partits, sinó que s’està produint de baix cap a dalt, i que no és flor d’un dia, sinó que es tracta d’una lenta evolució que es va anar produint, amb un punt d’inflexió molt clar que és la sentència de l’Estatut i que continua creixent.

No estem davant d’un problema de legalitat, perquè la consulta es pot fer legalment, i el Consell Assessor per a la Transició Nacional n’ha identificat fins a 5 formes. El que falta és la voluntat per a fer-ho. I en tot cas les lleis no són immutables, sinó que la legislació s’ha d’anar adaptant a la realitat. I en aquest moment a Catalunya, la realitat és que 107 dels 135 diputats al Parlament són favorables a una consulta i que hi ha un clam per a que tots arribem a decidir lliurement el futur que volem pel nostre país. I en tot cas hi ha gent que difereix de quin és l’estació final a la que vol arribar, però en el que la immensa majoria està d’acord és en que les coses no poden continuar igual.

Per tant, el que tenim és un contrast entre un procés que il·lusiona i que mobilitza a la gent enfront d’un estat que no sedueix i que només esgrimeix una legalitat que presumeixen immutable o la desqualificació l’insult i el menyspreu. I davant d’això el que hem de continuar fent és el nostre camí, d’una forma absolutament impecable i sense caure en provocacions, perquè com deia Gandhi primer ens ignoraran, després se’n riuran de nosaltres, al final ens atacaran i aleshores guanyarem.

Les paraules del President Mas en l’entrevista feta per Mònica Terribas a Catalunya Ràdio han desfermat un veritable terrabastall, i un seguit de crítiques que, en molts casos, crec que no s’ajusten a la realitat del que es va dir i que han exigit una sèrie de puntualitzacions posteriors.

D’entrada les crítiques i interpretacions han vingut sobretot de partits i mitjans que o bé directament són contraris a tot el procés de fer una consulta o bé que no aposten per la independència. Molts d’ells tenen interessos a debilitar tant el govern com l’entesa amb ERC i fins i tot el procés sobiranista. Per això, a l’hora de fer valoracions crec que ara més que mai es necessita primer sentir les fonts originals, en aquest cas les respostes del President Mas, per anar després a tot el que s’ha escrit. Estem en un moment en que ens hi juguem molt, i els cants de sirenes que anirem sentit seran constants, però no ens han de fer defallir ni distreure de l’objectiu, perquè tot això l’únic que farà serà treure’ns força.

Així, sentint l’entrevista, crec que el President no ha dit res de nou, ha refermat el seu compromís explícit de realitzar una consulta dins de la legalitat, en la línia del que s’ha treballat en el sí del Consell Assessor per a la Transició Nacional, on s’han identificat diferents maneres legals de dur a terme la consulta, que, ens agradi o no, necessiten o bé l’autorització de l’Estat, o com a mínim la seva no oposició. Només en el cas que això no sigui possible, es plantegen unes eleccions plebiscitàries com a una via per a superar aquest escull. I crec que també s’ha de destacar que ha dit que els temps han canviat, i que aquest no és un procés que es pugui pactar en un despatx, sinó que estem en una situació en la qual la gent haurà d’opinar. I això no crec que sigui fer cap pas enrere, sinó que és seguir un full de ruta traçat per a poder arribar finalment allà on volem, lluny però de la independència exprés que alguns proclamen.

I a mi, a part de preocupar-me fer la consulta, em preocupa sobretot guanyar-la i de manera especial l’endemà. I aquest demà és molt diferent si el camí es fa pactant amb l’Estat o si l’hem de fer enfrontant-nos-hi. Perquè si la única alternativa que al final tenim és l’enfrontament, ens hem de dotar d’una sèrie d’estructures d’estat de les que encara no disposem, i això requereix més temps.

D’altra banda, el procés que estem engegant ha de ser escrupolosament legal, i no podem cometre cap error, doncs això ens podria fer perdre la legitimitat i el reconeixement internacional que a bon segur necessitarem. I per això crec que s’han d’anar fent tots els passos, i que encara que pensem que l’aprovació de l’Estat no es donarà, s’ha de sol·licitar i que siguin ells que la neguin, perquè si no ens acusaran de no haver intentat dialogar.

Els catalans hem anat durant molts anys amb el lliri a la mà i així ens ha anat, enfrontant la raó i el sentiment contra una potent maquinària d’estat que no ha dubtat a no atendre les nostres reivindicacions i atacar els nostres drets, a vegades amb la negació o d’altres amb la dilació. I amb uns partits polítics d’àmbit estatal als que en moltes ocasions els hi ha interessat atiar un sentiment anti-català purament per rèdits electorals. La nostra història durant els últims 300 anys ens ensenya que hi ha errors que hem comès una vegada darrera l’altra. Un d’ells és la tendència a barallar-nos entre nosaltres, fet que ens afebleix enfront de l’adversari, i que ens acaba distraient del veritable objectiu. I no caure en el desànim i vèncer aquesta temptació són dos dels reptes importants que tenim al davant. Hem encetat un camí difícil, però l’hem de recórrer perquè el sentiment majoritari és que no es pot mantenir el statu quo actual. Ho hem de fer i ho volem fer.