Les paraules del President Mas en l’entrevista feta per Mònica Terribas a Catalunya Ràdio han desfermat un veritable terrabastall, i un seguit de crítiques que, en molts casos, crec que no s’ajusten a la realitat del que es va dir i que han exigit una sèrie de puntualitzacions posteriors.

D’entrada les crítiques i interpretacions han vingut sobretot de partits i mitjans que o bé directament són contraris a tot el procés de fer una consulta o bé que no aposten per la independència. Molts d’ells tenen interessos a debilitar tant el govern com l’entesa amb ERC i fins i tot el procés sobiranista. Per això, a l’hora de fer valoracions crec que ara més que mai es necessita primer sentir les fonts originals, en aquest cas les respostes del President Mas, per anar després a tot el que s’ha escrit. Estem en un moment en que ens hi juguem molt, i els cants de sirenes que anirem sentit seran constants, però no ens han de fer defallir ni distreure de l’objectiu, perquè tot això l’únic que farà serà treure’ns força.

Així, sentint l’entrevista, crec que el President no ha dit res de nou, ha refermat el seu compromís explícit de realitzar una consulta dins de la legalitat, en la línia del que s’ha treballat en el sí del Consell Assessor per a la Transició Nacional, on s’han identificat diferents maneres legals de dur a terme la consulta, que, ens agradi o no, necessiten o bé l’autorització de l’Estat, o com a mínim la seva no oposició. Només en el cas que això no sigui possible, es plantegen unes eleccions plebiscitàries com a una via per a superar aquest escull. I crec que també s’ha de destacar que ha dit que els temps han canviat, i que aquest no és un procés que es pugui pactar en un despatx, sinó que estem en una situació en la qual la gent haurà d’opinar. I això no crec que sigui fer cap pas enrere, sinó que és seguir un full de ruta traçat per a poder arribar finalment allà on volem, lluny però de la independència exprés que alguns proclamen.

I a mi, a part de preocupar-me fer la consulta, em preocupa sobretot guanyar-la i de manera especial l’endemà. I aquest demà és molt diferent si el camí es fa pactant amb l’Estat o si l’hem de fer enfrontant-nos-hi. Perquè si la única alternativa que al final tenim és l’enfrontament, ens hem de dotar d’una sèrie d’estructures d’estat de les que encara no disposem, i això requereix més temps.

D’altra banda, el procés que estem engegant ha de ser escrupolosament legal, i no podem cometre cap error, doncs això ens podria fer perdre la legitimitat i el reconeixement internacional que a bon segur necessitarem. I per això crec que s’han d’anar fent tots els passos, i que encara que pensem que l’aprovació de l’Estat no es donarà, s’ha de sol·licitar i que siguin ells que la neguin, perquè si no ens acusaran de no haver intentat dialogar.

Els catalans hem anat durant molts anys amb el lliri a la mà i així ens ha anat, enfrontant la raó i el sentiment contra una potent maquinària d’estat que no ha dubtat a no atendre les nostres reivindicacions i atacar els nostres drets, a vegades amb la negació o d’altres amb la dilació. I amb uns partits polítics d’àmbit estatal als que en moltes ocasions els hi ha interessat atiar un sentiment anti-català purament per rèdits electorals. La nostra història durant els últims 300 anys ens ensenya que hi ha errors que hem comès una vegada darrera l’altra. Un d’ells és la tendència a barallar-nos entre nosaltres, fet que ens afebleix enfront de l’adversari, i que ens acaba distraient del veritable objectiu. I no caure en el desànim i vèncer aquesta temptació són dos dels reptes importants que tenim al davant. Hem encetat un camí difícil, però l’hem de recórrer perquè el sentiment majoritari és que no es pot mantenir el statu quo actual. Ho hem de fer i ho volem fer.