He deixat passar uns dies abans de tornar a escriure sobre la Via Catalana. Uns dies en els que he anat revivint les emocions que vaig sentir al llarg de la diada, en el meu cas en el pont del Petroli de Badalona, i que es van intensificar a mesura que s’acostava el moment de donar-nos les mans. Una emoció que es va convertir en orgull al veure com havíem aconseguit mobilitzar-nos una part molt important de la gent del nostre país, d’una manera absolutament cívica i amb una il·lusió col·lectiva que es reflectia a la cara de la gent que hi estàvem participant i en l’ambient festiu que es respirava. Una mobilització feta gràcies a la feina entusiasta de l’ANC i de molts voluntaris que ho van fer possible. Aquests sentiments, finalment s’han anat traduint en la ferma convicció de que hem fet història, que es referma amb les reaccions que hem viscut en aquests dies posteriors.

Una diada que, malgrat diferents provocacions com l’avioneta d’Intereconomia o diferents autocars amb rodes punxades, es va cloure a Catalunya sense incidents remarcables. I això indica clarament l’esperit amb que la gent enfoca aquest procés. Aquesta és una reivindicació cívica, pacífica, que no va en contra de ningú sinó només a favor d’un millor futur per a tots els catalans.

Aquests fets contrasten amb les reaccions que s’han anat produint fora de Catalunya com, l’atac feixista a la delegació de la Generalitat i la freda condemna per part del govern de l’Estat. Especialment indignants han estat també les ridiculitzacions i criminalitzacions que s’han fet des de diferents mitjans de comunicació, especialment des de 13tv, la cadena de la Conferència Episcopal espanyola. També hi ha hagut diferents valoracions com les del govern de l’Estat, que han intentat minimitzar el procés, parlant de majories silencioses o insinuacions de que la gent es sent coaccionada i no pot opinar lliurement, com en el cas d’un article d’Elvira Lindo. I per acabar-ho de rematar l’article d’avui de Javier Cercas, en el que afirma que no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir i que aquest és un engany.

I després d’unes quantes setmanes ja ha arribat la carta de Rajoy, que continua essent una mostra més del seu tarannà: amagar el cap sota l’ala i qui dia passa any empeny, confiant que això és una fogonada de quatre radicals instigats pel govern del President Mas i ERC i que amb quatre engrunes es podrà arreglar.

Senyor Rajoy, ja que a nosaltres no ens escolta, li recomanaria que escoltés a dues veus que no són sospitosos d’independentistes, però que jo crec que són dels pocs que des de fora de Catalunya han fet una anàlisi lúcida de la situació: la de l’escriptor Suso de Toro, que es suma a un altre gran article que va fer ja fa un temps, i la del periodista Iñaki Gabilondo. Potser això li ajudaria a entendre que aquest no és un procés conduit pels partits, sinó que s’està produint de baix cap a dalt, i que no és flor d’un dia, sinó que es tracta d’una lenta evolució que es va anar produint, amb un punt d’inflexió molt clar que és la sentència de l’Estatut i que continua creixent.

No estem davant d’un problema de legalitat, perquè la consulta es pot fer legalment, i el Consell Assessor per a la Transició Nacional n’ha identificat fins a 5 formes. El que falta és la voluntat per a fer-ho. I en tot cas les lleis no són immutables, sinó que la legislació s’ha d’anar adaptant a la realitat. I en aquest moment a Catalunya, la realitat és que 107 dels 135 diputats al Parlament són favorables a una consulta i que hi ha un clam per a que tots arribem a decidir lliurement el futur que volem pel nostre país. I en tot cas hi ha gent que difereix de quin és l’estació final a la que vol arribar, però en el que la immensa majoria està d’acord és en que les coses no poden continuar igual.

Per tant, el que tenim és un contrast entre un procés que il·lusiona i que mobilitza a la gent enfront d’un estat que no sedueix i que només esgrimeix una legalitat que presumeixen immutable o la desqualificació l’insult i el menyspreu. I davant d’això el que hem de continuar fent és el nostre camí, d’una forma absolutament impecable i sense caure en provocacions, perquè com deia Gandhi primer ens ignoraran, després se’n riuran de nosaltres, al final ens atacaran i aleshores guanyarem.