La tercera via o la quadratura del cercle

ImatgeAquest diumenge el diari El País ens ha regalat el titular de que la tercera via guanya a l’independentisme, però enlloc queda gaire clar en què consisteix aquesta tercera via que suposadament té tants adeptes, especialment en determinats mitjans de comunicació.

D’entrada, de les tres possibles opcions que actualment tenim sobre la taula, n’hi ha dues de prou ben definides: una mantenir el statu quo actual i l’altra la independència, amb tots els seus matisos. I entremig ens apareix la denominada tercera via, que no deixa de ser un calaix de sastre on hi caben opcions molt diverses i que en tot cas s’haurien de definir clarament. No és el mateix blindar algunes competències i una major autonomia com diu el País, que una reforma de la Constitució que permeti un millor encaix o plantejar un estat federal o confederal, i per tant, mentre no s’acabi de definir, difícilment podrem saber amb quants partidaris compta.

En tot cas, l’opció plantejada pel País, d’un blindatge de competències s’assembla massa a l’Estatut, i per tant és una opció que ja s’ha explorat, amb uns resultats polítics minsos, i uns resultats judicials demolidors, que ens van portar a la casella de sortida o fins i tot més enrere, i que difícilment podem tornar a intentar. Precisament, el camí fet per l’Estatut, ens porta d’un 12,9% de la població que volia una Catalunya independent al 2006, any en que es va aprovar per referèndum, fins el 47% del 2013 segons les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió. Una tendència que ha patit un augment gradual, però que es va disparar entre 2011 i 2012 i que darrerament sembla que s’ha estabilitzat, en dades que oscil·len al voltant del 50%. La Via Catalana estava plena de desencantats de les terceres vies, i probablement l’exemple més representatiu i que millor ho ha explicat és el del mateix President Pujol.

I com podem confiar en terceres vies que només es plantegen des d’una de les parts? Algú ha sentit alguna proposta mínimament elaborada de com es podria fer o fins on s’estaria disposat a arribar per part dels grans partits espanyols, a part de la inconcreta i volgudament ambigua reforma constitucional defensada pels socialistes? No és la tercera via més un desig de determinats partits catalans, determinats empresaris i mitjans de comunicació, que una opció veritablement assumible per part dels partits espanyols? No deixa de ser simptomàtic que el PSOE celebri una conferència política per donar resposta als reptes de la societat actual i aparqui el debat territorial, no fos cas que prenguessin mal.

Portem molts anys, masses anys, intentant reformar Espanya des de Catalunya i fent pedagogia del que es va començar dient la “cuestión catalana”, i que cap a l’any 1895 va esdevenir el “problema catalán”, matís que té la seva transcendència, i intentant que Catalunya tingui un finançament adequat i es respecti la seva llengua, la seva cultura i les seves institucions. En aquest sentit, és molt il.lustratiu el llibre de Francesc Ferrer i Gironès, “Catalanofòbia: el pensament anticatalà a través de la història”.

A tall d’anècdota, vull recordar un passatge on explica que el diputat Joan Illàs i Vidal es queixava de la pressió fiscal sobre Catalunya i de les poques inversions en infraestructures fetes per l’Estat, i concretament lamenta que el govern hagi preferit construir línies ferroviàries cap a l’interior que allargar la línia de Barcelona cap a França o que no hagi projectat l’ampliació del port de Barcelona. A algú li sona això? No és d’ara, és de l’any 1866, i podríem dir que al cap de 150 anys encara estem allà mateix.

El problema que hi veig a les terceres vies és que els dos grans partits espanyols són presoners de part del poder territorial dels denominats barons i de les seves pròpies bases o votants. D’una banda perquè qualsevol concessió econòmica que es faci a Catalunya pot suposar menys recursos per a determinades comunitats, essent sempre les més combatives Andalusia i Extremadura, com hem vist darrerament, especialment amb la socialista Susana Díaz. Però per una altra banda hi ha una catalanofòbia molt arrelada i d’origen molt llunyà que en els darrers anys va ser convenientment atiada per un PP i uns mitjans de comunicació que volien esgarrapar vots al PSOE que governava. Una catalanofòbia de la que tampoc es lliura el PSOE, amb baluarts com Alfonso Guerra, José Bono o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, sempre disposats a posar el crit al cel davant de qualsevol insinuació de concessió als catalans. D’aquella política d’oposició ara en paguem les conseqüències, i els mateixos mitjans de comunicació continuen pressionant al PP perquè no afluixi en el cas català. Ja ho deia Rovira i Virgili al 1918, que de govern en podrem mudar, però d’anticatalans no ens podrem lliurar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s