Un gran pas en un llarg camí

Imagen

Quan molts esperaven una escena digna de la Vida de Brian dels Monty Python, es va consensuar una pregunta i una data, amb un acord inesperat, d’una manera molt més ràpida i més transversal del que prevèiem propis i estranys. A mi això em va omplir d’orgull, i vaig poder veure eufòria a la cara de molts amics i coneguts. Havíem fet un pas més, l’havíem fet bé, i a més havíem agafat al govern espanyol amb el peu canviat, doncs confiaven que els catalans, fidels a la nostra història, ens acabaríem barallant entre nosaltres.

Però aquesta vegada ha imperat el seny sobre la rauxa, la generositat, i la necessitat de no fer un nou ridícul, arribant a un acord amb el que probablement ningú tenim el que realment haguéssim volgut, però tenim una pregunta que reflecteix el mínim comú denominador que molts compartim. Una pregunta que ha satisfet a les entitats i a una majoria de partits, com CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP, amb la inexplicable absència del PSC, i que sumen 87 dels 135 parlamentaris.

I una pregunta que podria sumar perfectament al PSC, que primer va dir que tot havia de ser legal i que ara s’ha entestat a dir que s’ha de dialogar. Legal és el que s’intenta, i en això jo crec que s’ha de ser molt escrupolosos, però dialogar amb qui? Amb un PP que ha dit que no dialoga? Amb un PP que està tirant endavant una sèrie de reformes en diferents àmbits com l’ensenyament, les polítiques energètiques o la reforma de les administracions locals sense dialogar amb ningú? Sense ni tan sols escoltar les veus en contra dels dirigents regionals o locals del seu propi partit?

I quina és doncs l’alternativa? Què ens proposen els partits que no han participat en l’acord?

El PSC fia tota acció a una possible reforma de la Constitució per a anar a un model federal i que es produiria en el moment que es donés una hipotètica victòria del PSOE a Espanya. Però amb tot això, s’obvia que per a fer una reforma constitucional fan falta 2/3 parts del Congrés que hi siguin favorables, i que en les properes eleccions generals serà pràcticament impossible que això s’aconsegueixi. Per tant quina és la seva proposta mentre això no arriba? Continuem esperant sense fer res, mantenint la situació actual?

I el PP i Ciutadans ja han començat l’estratègia de l’amenaça, que si el president Mas a la presó, que si la suspensió de l’autonomia… però tampoc han posat sobre la taula cap alternativa real per a millorar una situació insostenible.

En un moment on comencen a haver-hi veus que reclamen l’esperit de la Transició, en el qual es va aconseguir arribar a un consens hem de recordar que el fet de poder fer o no la consulta no és un problema de legalitat, és un problema de voluntats polítiques. I la voluntat política que hi va haver per a construir un futur comú i trobar l’encaix de determinades sensibilitats durant la Transició s’ha anat perdent pel camí, i ha anat transformant-se en una imposició que a més amb les majories absolutes del PP ha sofert una reculada espectacular, amb un esperit recentralitzador que ha fet que molts no veiem cap altra sortida que l’anar treballant per a la independència. La Constitució, gràcies al PP i al Tribunal Constitucional ha passat de ser un marc flexible on buscar l’encaix a un mur que ho impossibilita.

Però el que a mi a vegades encara em sorprèn és que després de tants anys, i de molts intents de fer pedagogia per part de molts, encara no s’hagi entès què està passant a Catalunya. Hi ha poques veus lúcides més enllà de l’Ebre que se n’adonin o que s’atreveixin a dir-ho. Crec que es poden comptar amb els dits d’una mà: Iñaki Gabilondo, Suso de Toro i darrerament l’actor Juan Diego en una carta publicada a La Vanguardia. La majoria de polítics o opinadors o no han arribat a valorar la magnitud del procés, o ara carreguen contra el President Mas, i auguren un fracàs com el del pla Ibarretxe. Però no se n’adonen que les coses són molt diferents. En el cas català es tracta d’un moviment de llarg recorregut, però que té un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i que és un moviment en el que la societat civil empeny als partits polítics a anar més enllà. I que, tot i reconeixent el gran lideratge del President Mas en aquest procés, això no s’acaba ni empresonant el President Mas, ni suspenent l’autonomia, perquè és molt més profund.

I el que està clar, i reflecteixen les enquestes, és que una gran majoria de catalans creu que hi ha un tracte fiscal injust, i que s’ha de fer una consulta per a poder decidir el nostre futur, i finalment un percentatge que oscil·la al voltant del 50% en funció de les diferents enquestes que volem la independència.

Per tant, és evident el malestar dels catalans, i la resposta que obtenim per part dels grans partits estatals és el mantenir el status quo o les amenaces. En la transició tothom va cedir, però aquest esperit va desaparèixer, i la sensació que tenim molts és que enlloc d’endavant hem anat enrere, i que finalment, després de l’aventura de l’Estatut, no confiem en que aquesta entesa es pugui recuperar. Però no tan sols això, sinó que en cap moment se’ns ha ofert un projecte il·lusionador o la més mínima possibilitat de trobar un encaix a les nostres reivindicacions, només una reforma de la Constitució ara per ara impossible, versió renovada del “vuelva usted mañana”, o directament se’ns ha amenaçat o insultat. Nosaltres hem de continuar fent camí, sense anar en contra de ningú, sense equivocar-nos, amb el màxim d’unitat possible i treballant tots junts per a un futur millor. I al final ho aconseguirem perquè no sabíem que era impossible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s