Porto un temps sentint a parlar de Rafael Patxot, i tot i que m’havia encuriosit, fins ara no havia tingut l’ocasió de poder descobrir més a fons el personatge. Un personatge desconegut per a una gran part de la gent, però que té la particularitat de que fascina a tot aquell que s’hi acosta, tant per la seva personalitat com per la tasca ingent que va dur a terme en diferents àmbits.

Patxot va ser, i no sabria dir ben bé en quin ordre, científic, mecenes cultural, humanista i patriota, talment un home del Renaixement. Nascut l’any 1872 a Sant Feliu de Guíxols, en el sí d’una família benestant propietària d’una indústria de taps de suro, va poder estudiar a Anglaterra, on va desenvolupar la seva vocació científica. Una vocació que va haver d’aparcar una mica, primer degut a la mort de la seva mare, i posteriorment del seu pare, que el va obligar a dedicar-se al negoci familiar. Això no va li va impedir continuar amb la seva dèria i anar realitzant estudis astronòmics o construir un observatori, amb un telescopi que encara es conserva a la U.B., i derivar posteriorment cap els estudis meteorològics. Precisament en el camp de la meteorologia, destaca la seva col·laboració amb Eduard Fontserè, fundador del Servei Meteorològic de Catalunya, amb qui realitzà un estudi i classificació dels núvols, de prestigi internacional. Però no només realitzà aquest treball, sinó que s’oferí a finançar la seva publicació per part del Comitè Internacional Meteorològic, amb la condició que a l’edició en francès, anglès i alemany s’hi afegís el català, creant un conflicte amb el servei meteorològic espanyol, que ell mateix qualificà com a “separatisme dels núvols”.

Però el que també resulta fascinant és la seva personalitat. Diu Joaquim Maluquer, biògraf de Patxot: “De la personalitat de Rafael Patxot m’han quedat gravats els trets següents: la independència de criteris i d’actuacions, independència a ultrança, però guiada i temperada per un insubornable sentiment del deure, de la justícia i d’amor a Catalunya; una radical intransigència amb la falsedat, el deshonor i la mentida, que van dur-lo al rebuig sense pal·liatius de les autoritats franquistes, però també a la denúncia dels tràgics excessos comesos en la zona republicana i, fet prou significatiu i revelador atès el seu pregon sentit cristià, a posar de manifest les claudicacions de l’Església davant del dictador; una total unitat entre el que pensava, el que deia i el que feia; una vivència de Catalunya, intensa i total, malgrat la persecució i l’allunyament; una concepció de la riquesa, altament responsable, que la reduïa a un mitjà per a dur a terme una obra social i cultural; i, relacionat amb l’anterior, un estil de vida, personal i familiar, d’una total sobrietat que, en certa manera, era la contra figura dels seus generosos mecenatges”.

Precisament, pel que fa a la seva activitat de mecenatge cultural, a l’alçada del que va dur a terme Francesc Cambó, destaca la seva visió per a catalogar i conservar part del patrimoni cultural català, d’una banda amb l’estudi de la Masia Catalana que va realitzar amb el Centre Excursionista de Catalunya, i de l’altra amb l’impuls a l’obra del Cançoner Popular de Catalunya, en col·laboració amb l’Orfeó Català. En ambdós casos es tracta d’iniciatives que van mobilitzar a força gent i que van acabar recollint moltíssima informació d’un gran valor. En el cas del cançoner, va acabar recollint 40.000 documents provinents de diverses missions que es van fer al llarg de tot el territori dels Països Catalans. Aquesta obra es va aturar a l’arribar la guerra i davant de la voluntat de l’Orfeó de continuar aquesta tasca, Patxot s’hi oposà, ja que no volia que aquesta obra es continués sota la dictadura, i fins i tot l’any 1954 guanyà un plet per a impedir-ho. No fou fins el 1991 que el material va ser dipositat a l’Abadia de Montserrat, i que a càrrec del pare Josep Massot s’anà editant part de l’obra. Però no tot s’acaba aquí, ja que va impulsar nombrosos concursos i premis literaris o musicals, així com ajudes de tipus social, especialment dirigides a dones, i finalment també com a part de la seva admiració cap a Prat de la Riba, i per a continuar la seva obra, durant la dictadura de Primo de Rivera va finançar publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans.

De la mà de l’arquitecte Josep Danés va voler construir una masia als peus del Montseny, que anomenà Masia Mariona, en record d’una filla morta durant la seva joventut. La guerra el sorprengué a Masia Mariona, d’on degut al perill existent va haver de fugir, amb un segrest simulat per part de Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat, que va fer portar al matrimoni Patxot fins el port de Barcelona, per anar d’allà cap a Port-Vendres i finalment cap a Suïssa, on passaren la resta de la seva vida. Un fet que em va impressionar i que dóna una mostra del caràcter de Patxot, és que un cop a l’exili, i decidit a no tornar mentre hi hagués una dictadura i no es restablissin les llibertats, va fer gravar en el portal adovellat de Masia Mariona la següent inscripció: “Hostes vingueren que de casa ens tragueren. 3 d’agost de 1936. Adéu-siau”.

Finalment, aquesta masia va ser donada pels hereus de Patxot a la Diputació de Barcelona, per tal que pogués ser la seu del Parc del Montseny, i que servís d’equipament cultural per a donar a conèixer la figura de Rafael Patxot. Actualment està perfectament rehabilitada, i acull una exposició denominada Univers Patxot, on es recullen els diferents aspectes de la vida i obra de Patxot. Una persona excepcional, que restà volgudament a l’ombra, però que es mereix un reconeixement. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort, i és una oportunitat per a participar en algunes de les activitats que es portaran a terme, o per a visitar la Masia Mariona i poder descobrir la personalitat fascinant de Rafael Patxot.

Us deixo un enllaç sobre la conmemoració de l’any Patxot:

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4877753