Propera parada: Chalandon, del Líban a Irlanda

En una escala a l’aeroport de París, un llibre em va cridar l’atenció. No coneixia l’autor, però vaig veure li havien donat el premi Goncourt dels lycéens, amb un jurat composat per alumnes d’institut. Vaig anar a la contraportada i el tema em va captivar: representar l’Antígona d’Anouilh a Beirut robant dues hores a la guerra i amb intèrprets de tots els bàndols.

El Líban és un país que des de petita, i per raons familiars, sempre m’havia atret doncs el meu padrí, encara que nascut aquí, era d’origen libanès. I de seguida vaig pensar també en “Incendis”, obra de Wajdi Mouawad que m’havia fascinat, tant quan la vaig veure al teatre, com quan la vaig llegir. I a més, la guerra del Líban, teló de fons d’ambdues obres, també sempre m’havia interessat per la seva complexitat, i perquè per molt que llegeixi no sé mai si arribaré ben bé a entendre tot el que ha passat i encara està passant a l’Orient Mitjà.

I finalment, el títol, “Le quatrième mur “ (Ed. Grasset, 2013) o la quarta paret, que vaig trobar molt suggeridor, i del que posteriorment vaig llegir una definició, de boca d’un dels protagonistes, que em va agradar molt:

– La quarta paret és el que impedeix a l’actor fer l’amor amb el públic. Una façana imaginària, que els actors construeixen al final de l’escenari per reforçar la il.lusió. Una muralla que protegeix al seu personatge. Per a alguns, un remei contra l’angoixa. Per a d’altres, la frontera de la realitat. Una tanca invisible, que trenquen a vegades amb una réplica adreçada a la sala.

Mica en mica vaig anar descobrint qui era l’autor, Sorj Chalandon, periodista nascut a Tunísia, que havia treballat com a corresponsal de guerra, entre d’altres al conflicte del Líban pel diari Libération on també va realitzar reportatges sobre l’Irlanda del Nord i que posteriorment va treballar pel Canard Enchaîné. També vaig veure que havia començat a publicar novel.les de manera recent, des de l’any 2005, i que només amb cinc novel.les ja acumulava tres premis d’important prestigi.

I vaig començar a llegir la novel.la i vaig gaudir com poques vegades ho he fet. Una tragèdia on es barreja una història amb fets reals viscuts per l’escriptor, com la matança de Sabra i Chatila, l’any 1982. Una novel.la amb personatges complexos, que van evolucionant, on no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom té clars i obscurs. I entremig, una utopia que el protagonista es veu obligat a dur a terme per un compromís amb un amic moribund. Una utopia per la que lluita obstinadament per a aconseguir que cadascun dels bàndols pugui deixar un dels seus joves per a interpretar una versió d’Antígona. Precisament la versió d’Anouilh, que es va estrenar a París l’any 1944 sota l’ocupació alemanya i que va aconseguir que els alemanys veiessin en Creont la representació de l’ordre i la resistència s’identifiqués amb Antígona.

I d’aquí vaig passar ràpidament a buscar les dues novel.les que estan ambientades a l’Irlanda del Nord: “Mon traître” (“Mi traidor”, Alianza Editorial, 2010) i “Retour à Kyllibegs” (Ed. Grasset, 2011) i les vaig devorar. La primera és la història d’un luthier parisenc fascinat amb Irlanda del Nord i que degut a les amistats que hi va fent acaba col.laborant amb l ‘IRA, i el desengany que pateix quan un dels seus amics i heroi resulta ser un traidor. Novament aquí es barregen situacions fictícies i reals, doncs es fa un repàs per tota la lluita de l’Irlanda del Nord i el traidor està basat en la figura real de Denis Donaldson, amic de Chalandon, membre de l’IRA que després es va descobrir que havia col.laborat amb el MI5 britànic i que va ser finalment assassinat.

I Retour à Kyllibegs és més o menys la mateixa història, però explicada des del punt de vista del traïdor. Dues novel.les que tracten gairebé del mateix, però vist des de punts de vista diferents, que es complementen perfectament però que a la vegada es poden llegir de manera independent.

En tots els casos són llibres durs i emotius, punyents, en els que l’escriptor utilitza la novel.la per superar alguna ferida pròpia, bé l’horror de la guerra del Líban, o bé la taïció d’un amic que intenta comprendre, i aquesta implicació personal s’acaba notant, i acaba sabent transmetre molt bé el dolor i la decepció que li van causar aquestes situacions. Definitivament, llibres absolutament recomanables si llegiu en francès, i si no, us aconsello vivament que llegiu Mi traidor, a l’espera que algu pugui traduir la resta al castellà o millor al català.