Monthly Archives: Abril de 2014

Preguntes sobre Thermomix, Sant Jordi i altres històries populars

20140430-115228.jpgAquesta és la crònica de com una bona idea pot desembocar en un cúmul de despropòsits per la manca de cintura i de visió de qui governa. Una jornada que va acabar amb un gran nombre de participants que van gaudir de la Fira, però que va comportar la discriminació de moltes entitats, moltes de les quals treballen per a col·lectius amb especials dificultats, i amb titulars en molts mitjans que van acabar associant la festa de Sant Jordi a Badalona amb la represssió policial. Molt lluny de la imatge que a molts ens agradaria donar de la nostra ciutat.

D’entrada vull dir que penso que és una bona idea de tallar Francesc Layret durant aquest dia i donar espai als comerciants relacionats amb Sant Jordi. El problema és quan no s’estableixen criteris clars, es fomenta el clientelisme i s’utilitza per a marginar a entitats culturals i socials no afins al règim. I això ho dic perquè no és normal que l’administració no compleixi els requisits de publicitat, transparència, i pública concurrència, i convidi a determinats comerços a participar mentre que no ho fa amb d’altres.

Setmanes abans de la Diada de Sant Jordi vaig reunir-me amb la regidoria de comerç, per a traslladar-li la preocupació de determinades entitats, tant culturals com socials, davant de com s’estaven repartint els espais a ocupar pels diferents comerços i entitats. Concretament vaig reclamar l’elaboració d’un reglament consensuat per a establir criteris clars a l’hora de determinar els espais. També vaig demanar que no es discriminés a les entitats que tradicionalment han sortit per Sant Jordi a vendre roses o llibres, per a donar a conèixer la tasca que realitzen i per a recollir fons per a continuar fent la seva tasca i que no se’ls situés en una zona allunyada.

La resposta que se’m va donar va ser que buscarien un bon lloc per a les entitats i que tenien moltes peticions de comerços, però que s’havien de limitar a productes relacionats amb Sant Jordi.

Quan es van començar a muntar les parades ja vam veure que de la teoria a la pràctica hi havia un abisme. Les peticions de comerços no eren tantes com ens havien fet creure, doncs la presència d’espais buits entre parades era important. També quedava lliure el carrer Sant Anastasi, on altres anys havien estat les entitats socials, i al passejar es feia evident que un bon lloc per a perllongar la fira era el carrer del Temple fins a Via Augusta, com es fa en la Fira de l’Arrop. En aquest sentit, que una entitat com Òmnium hagués de recórrer a l’hàbil i intel·ligent maniobra d’instal·lar-se a l’antic local de l’Opencor al carrer Francesc Layret ens dóna una idea dels límits, com a mínim absurds, als que va arribar el govern en el seu afany per limitar la presència dels autèntics protagonistes d’una festa cívica i cultural com passa a la resta de ciutats.
image

També va quedar palès que el concepte de comerç relacionat amb Sant Jordi que té el PP era peculiar, per dir-ho d’una forma suau. Més enllà de la pregunta que molts ens continuem fent sobre la Thermomix, n’hi ha d’altres, moltes altres, que també cal que ens fem en veu alta:

– La parada de la Thermomix es justifica per què té llibre d’instruccions o per què hi ha llibres de receptes?
– Per què hi havia paradetes d’una exposició de decoració que es farà a la casa de les germanes Arnús? Quina relació té això amb Sant Jordi?
– Per què dues escoles podien estar a la zona reservada als comerços i per què les altres entitats no?
– Per què una entitat com Alvent, que fa un concurs literari i edita i ven llibres no se’l va deixar posar al costat de les parades de venda de llibres, i a particulars que havien auto-editat un llibre sí?
– Per què des de l’Ajuntament es va convidar d’una manera àmplia a les floristeries i a les botigues que venen llibres a què estiguessin a Francesc Layret mitjançant correus electrònics, i en canvi només es va convidar a certes pastisseries i forns de pa i no a la resta?

D’altra banda també va ser desproporcionada la presència de la Guàrdia Urbana, com va denunciar el sindicat majoritari, la PSU, a l’igual que també la reacció que van tenir quan Omnium Cultural va treure una taula al carrer. I això ens porta a noves preguntes:

– Calia una paradeta de la Guàrdia Urbana presidint l’entrada a la Fira, i la presència de nombrosos efectius de la unitat Omega que intimidaven més que una altra cosa?
– Per què la Guàrdia Urbana no va actuar contra diverses entitats socials que no van ocupar el lloc que verbalment se’ls hi havia assignat, i en canvi es van abraonar contra Òminum Cultural?

Massa preguntes sense resposta i que no conviden a pensar gens bé. I que en tot cas confirmen el que vaig dir en un post anterior que el PP vol pervertir la Diada de Sant Jordi, treient-li tot significat cultural, de solidaritat o catalanista i mercantilitzant la festa. I que tal com va dir l’Alcalde al ple, en un moment sublim, Sant Jordi no és un dia per a les entitats culturals, sinó que hi ha altres dies per a fer actes d’aquest tipus. Delirant!

Enllaços relacionats:
Els sobiranistes, apartats del Sant Jordi de Badalona
Badalona, la Thermomix, i la cultura clandestina
La Guàrdia Urbana considera excessiu el control a Òmnium a Badalona

El llibre dels despropòsits

Llibre Badalona - llibre (AJB_MITJA)Uns dies abans de Sant Jordi, l’Alcalde va voler competir amb els escriptors i va anunciar la publicació d’un llibre titulat “Badalona, ciutat de primera”, que era un recull de fotografies de la ciutat. Suposo que això era una excusa per a poder signar autògrafs, tal com va fer fa 2 anys amb fotografies seves, i tenir alguna cosa per a donar als vianants. Però l’anunciada novetat no podrà aparèixer a la llista dels més venuts perquè la Junta Electoral de Zona hi ha apreciat electoralisme i n’ha decretat la paralització de les vendes. És a dir, que el llibre s’ha de mantenir en el congelador fins el 25 de maig.

Però per a mi, l’electoralisme no és el més greu, tot i que no és un tema menor. D’entrada hi ha tota una sèrie de problemes legals associats al llibre en sí. L’Ajuntament no pot vendre un llibre sense haver aprovat el preu públic pel ple, cosa que evidentment no ha fet. Per això, quan jo personalment al comprar el llibre he demanat una factura o un tiquet m’han dit que no me’l podien fer, que m’agafaven el nom i el telèfon i que ja es posarien en contacte amb mi. Al cap d’una setmana, encara no ho han fet, perquè no deuen saber ni com fer-ho. Qui entén que un organisme oficial pugui vindre llibres en “negre”?

Després hi ha el tema de la qualitat, perquè si un fa un llibre que es titula “Badalona ciutat de primera” sembla que hauria de buscar donar la millor imatge de la ciutat. I abans d’inventar la sopa d’all, val la pena veure altres publicacions que s’han fet, i conèixer el treball dels bons fotògrafs que hi ha a la ciutat.

La portada ja ho diu tot, doncs han triat una foto molt poc atractiva de l’espai més emblemàtic i més fotografiat de la ciutat. Segur que tots nosaltres hem vist fotografies molt més espectaculars del Pont del Petroli en anuncis, mitjans de comunicació o en les xarxes socials. I les imatges de l’interior segueixen la mateixa tònica. Perquè al final, el llibre més que mostrar els llocs més emblemàtics de la ciutat, sembla que vulgui justificar que no es deixa res per a posar, que surten tots els barris. Però realment cal posar una foto de l’Hospital o de l’estacio de tren, quan a més les fotos en sí no aporten res? Per què no posar alguna foto de les estacions de metro de La Salut o Llefià, que realment des del punt de vista arquitectònic si que tenen algun interés? No hi havia altres fotografies dels eixos comercials de la ciutat que mostressin que són llocs atractius per a venir-hi a comprar i no llocs foscos i tristos on sembla que s’hi passegin espectres?

Amb aquest llibre s’han desaprofitat moltes oportunitats, especialment les dels llocs que tenen un interès turístic a la nostra ciutat. Només heu d’entrar a la web del Museu per veure fotos tant del Decumanus com d’altres espais del nostre passat romà, així com d’altres indrets on s’organitzen visites: Sant Jeroni de la Mutra, Can Miravitges…Tenim una platja que no té res a envejar a la d’altres ciutats turístiques i que pràcticament no surt. I també tenim festivals artístics de renom, com el de Magia, el Filmets o el Blues i Ritmes, però que s’han obviat per destacar només les fires comercials marca PP.

Han banalitzat la imatge de la ciutat, i hem perdut l’oportunitat de mostrar-ne tot l’atractiu, especialment a la gent de fora de la ciutat. Amb aquest llibre sembla que no s’han cregut tot el potencial que tenim i que enlloc de mostrar el millor, el que han volgut és treure-ho tot, però sobretot, colar-hi la foto d’un amable alcalde repartint roses als vianants un dia de Sant Jordi. Enguany, potser roses en repartirà, però de ben segur que el llibre -sobre el qual ja hem preguntat al voltant del cost i la forma com s’ha encarregat- s’haurà de quedar al magatzem almenys fins el 26 de maig.

Pervertint Sant Jordi, de festa a fira

sant_jordi__photomanip_by_denema-d3dkgx0A vegades hi ha coses que per òbvies que semblin, s’han de recordar, i sempre se’n descobreix algun nou matís. Des de mitjans del s. XV, Sant Jordi ha estat el patró de Catalunya, i la diada una festa que ha anat adquirint nous significats. Buscant i remirant, he descobert que el costum de regalar una rosa aquest dia és també molt antic i té el seu origen en una fira de roses que es feia al Palau de la Generalitat, però no va ser fins el 1914 que es va popularitzar, gràcies a l’impuls de la Mancomunitat. Posteriorment, el 1926, un escriptor valencià establert a Barcelona, Vicent Clavel, va proposar celebrar el dia del llibre coincidint primer amb la data del naixement de Cervantes, i a partir de 1930 amb el 23 d’abril, dia de l’enterrament de l’autor del Quixot. Finalment, el 1995, aquest dia va ser declarat per la UNESCO Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.

Per tot això, la diada de Sant Jordi sempre ha estat lligada a la catalanitat, a la cultura i a les roses, i pels catalans ha estat també la nostra festa dels enamorats. Però ara, el PP de Badalona hi ha volgut trobar un nou significat, o bé per afany de ser innovadors, o m’inclino més a pensar que per a aigualir una festa que té com a pilars la cultura i la catalanitat, dos conceptes que els incomoden i que volen amagar. I han pervertit una bona proposta inicial d’Òmnium Cultural de Badalona i del gremi de llibreters, consistent en fer de Francesc Layret un espai peatonal per un dia, on poguessin encabir-s’hi les entitats i les activitats relacionades amb Sant Jordi.

Perquè amb el temps la diada també va a passar a ser el dia on moltes entitats sense ànim de lucre, especialment del tercer sector, sortien al carrer, per donar-se a conèixer i a vendre algun objecte solidari relacionat amb Sant Jordi per a recollir fons per a les seves activitats, doncs aquest és un dia on la gent té la solidaritat a flor de pell i acostuma a col·laborar.

Però la diada de Sant Jordi, s’ha convertit en la fira de Sant Jordi, i d’organitzar-ho la regidoria de cultura, ho ha passat a capitanejar la regidoria de comerç, esdevenint el comerç l’eix central de la festa i arraconant qualsevol altra expressió. Els primers anys, les entitats van quedar amagades al carrer Sant Anastasi, però enguany, on s’amplia considerablement l’espai dedicat al comerç, aquestes són desplaçades ben lluny del focus principal de l’activitat, a la plaça Pompeu Fabra, tocant a Sant Ignasi de Loiola. Un canvi que segur que fa que passin a recaptar menys, doncs seran molt menys visibles.

No em crec que les coses no es puguin fer d’una altra manera, i que no sigui possible que comerços (no de qualsevol tipus, sinó relacionats amb Sant Jordi) i entitats comparteixin espai, com tampoc que a Òmnium Cultural, promotor de la idea, i a qui se li ha d’agrair pràcticament tota la programació cultural de la diada de Sant Jordi que s’organitza des de l’Ajuntament, no se li pugui donar un lloc destacat. Tenen més a veure amb Sant Jordi els forns, els cosmètics, les sabates o les cerveses qui ha ha hagut altres anys que les entitats culturals? No es pot trobar un lloc més central per a les entitats socials, que fan una feina molt important a la ciutat? Continuarà havent-hi en un lloc destacat la Guàrdia Urbana, que fa moltes tasques rellevants, però cap relacionada amb Sant Jordi?

Preguntes sense resposta, igual que tampoc té resposta la petició que es va fer i que vaig traslladar a la regidoria de comerç, de fer un reglament consensuat on es fixin les bases per a l’adjudicació dels diferents espais, per acabar amb l’arbitrarietat que ha regnat fins ara.

Tot plegat, una llàstima, perquè d’una bona proposta inicial, on tothom pot acabar trobant el seu espai, el PP ho ha acabat convertint en una fira sense gaire criteri, purament comercial i d’autobombo, i on sense cap mena de sensibilitat, n’han acabat desplaçant a les entitats culturals i socials.

La Mancomunitat de Catalunya, visió de futur

pratriba-254x300

Aquests dies he sentit una idea de Patricia Gabancho que comparteixo plenament. En un debat organitzat per Òmnium Cultural a Badalona explicava que des del 1714, hi ha hagut un projecte catalanista que s’ha anat repetint en diferents moments de la història, que ha tingut com a trets comuns l’ambició d’excel·lència, la modernitat, el desig de justícia social i una voluntat d’emmirallar-se i d’obrir-se a Europa. Un dels exemples que posava, i probablement el que millor ho va encarnar, va ser el de la Mancomunitat de Catalunya.

Enguany es celebra el centenari de la Mancomunitat, una institució que va ser la fusió de les quatre Diputacions catalanes, que va ser possible gràcies a un decret del president del govern espanyol, Eduardo Dato, al 1913, i que atribuïa a aquesta institució funcions administratives, però que no l’hi atorgava cap competència nova, més enllà de la que ja disposaven les diputacions. Una institució que presidida per Enric Prat de la Riba va representar com poques els valors que abans he mencionat, amb molt poques eines i en un moment d’extrema dificultat, amb una Europa immersa en la primera guerra mundial, i una Espanya convulsa políticament i que pocs anys després acabaria amb la Mancomunitat a conseqüència del cop d’estat del general Primo de Rivera.

Prat de la Riba va aconseguir agrupar a un equip de persones, excel·lents professionals, i no necessàriament afins políticament, que van saber compartir la seva visió. Tots ells van aconseguir, en un període de temps molt curt, que arrenca el 1914, sense pràcticament competències i amb poc pressupost bastir les bases de moltes iniciatives transformadores, de moltes de les quals avui en som hereus.

Deia Prat de la Riba: “La Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut.” I aquest desconegut va representar una obra de govern que lligava la nació amb el municipalisme, i que pel que fa al desenvolupament territorial es podria resumir en que a cada municipi no hi havia de faltar un camí per a arribar-hi, una escola, una biblioteca i un telèfon. Però no tan sols això, sinó que des del punt de vista cultural va suposar la creació de nombroses institucions, algunes que encara perduren com la biblioteca de Catalunya i tota la xarxa de biblioteques o l’Institut del Teatre. També va ser clau en el suport a Pompeu Fabra en tota la seva tasca de normativitzar la llengua catalana. En l’àmbit educatiu, va destacar per l’aplicació a les escoles de mètodes pedagògics moderns com el mètode Montessori, la preocupació per la formació de les dones, amb l’Escola Professional de la Dona i la creació de l’escola del Treball per tal de formar millor als treballadors que s’havien d’incorporar a les indústries catalanes. En l’àmbit científic es va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. I finalment, en l’àmbit social podem citar com a exemples la creació d’institucions per a protegir a les dones, als infants i als nounats com la casa de la Maternitat i la casa de la Caritat, per a donar servei als pobres.

Si una cosa va caracteritzar totes aquestes actuacions és que van posar les persones en el centre de l’acció, que van buscar els millors professionals per a dur-les a terme, i van estudiar els mètodes més moderns que s’utilitzaven a Europa per a aplicar-los i si calia millorar-los. Tot això fa que la majoria de l’obra feta durant aquell període hagi arribat fins els nostres dies, una mostra del talent visionari d’aquells pioners. Unes institucions que formen part del cos d’Estat que Prat de la Riba volia per a Catalunya.

Però no m’agradaria destacar només la seva obra de govern, sinó que el missatge, l’ideal de Prat de la Riba sorprèn per la seva visió i la seva vigència, i quan he llegit els seus textos, o he escoltat la recreació del discurs que la Xarxa de comunicació local ha fet, no puc evitar pensar en la situació actual i trobar-hi els paral·lelismes. I més que en l’esperit de resistència del 1714, que també, crec que en qui ens hem d’inspirar per a tirar endavant és en aquests referents, que amb tant poc, van aconseguir fer tant. El pragmatisme enfront de l’èpica, sense que això ens faci oblidar quin és el nostre anhel. I uns valors com els de l’excel·lència, la modernitat, el desig de justícia social i l’europeïsme que haurien de continuar guiant la nostra acció com a país.

Missatge de Prat de la Riba

http://www.laxarxa.com/actualitat/politica/noticia/missatge-d-enric-prat-de-la-riba-100-anys-despres

Documental “Somiar un país, construir un somni”

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/5004211