L’estiu o les vacances són uns dels moments en que és més senzill pels lletraferits trobar temps i abandonar-se al plaer de la lectura. Pels que tingueu la sort de gaudir-ne, us deixo uns comentaris i suggeriments dels llibres que darrerament més m’han agradat per si us ve de gust llegir-los:

Anatomía de la memoria (Eduardo Ruiz Sosa, Ed. Candaya, 2014)

A partir d’un encàrrec de redactar la biografia d’un poeta, Juan Pablo Orígenes, un periodista, Salomón Estiarte, comença a indagar a l’entorn d’un moviment estudiantil radical del Mèxic de començaments dels 70, anomenats els Enfermos. Però aquesta història, recordada pels diferents protagonistes anys després, només sembla l’excusa per a veure com la memòria o l’oblit de cada personatge desfigura els esdeveniments viscuts, amb diferents visions, a vegades contradictòries.
“Pero la memoria restituye solamente aquello que nos desbarata el alma. La memoria es un cuchillo”
Aquest és un relat que va donant voltes sobre uns mateixos fets, però que cada vegada sembla que s’aixequi un vel diferent i hi acabem descobrint alguna cosa nova. Es una novel·la molt poètica, amb tocs fantàstics, amb imatges impactants, que remeten a d’altres grans exponents de la literatura llatino-americana, plena de frases molt potents, en forma de sentències especialment sobre la mort, la memòria, la malaltia i els llibres, que fan que sovint un s’hagi d’aturar a reflexionar sobre les afirmacions que l’autor escriu.
“En los libros está todo lo que no hemos vivido, Salomón, y todo lo que vivimos en secreto, todo lo que mentimos, todo lo que en silencio se llora sin que nadie nos vea, todo lo que pensamos y guardamos bajo llave, todo, pues, lo que no dejamos que los demás vean. En los libros, Salomón, no lo olvide.”

http://tvbadalona.xiptv.cat/pensio-completa/capitol/16-de-juny-de-2014

(Entrevista a Eduardo Ruiz Sosa a TVB)

El testament de Maria (Colm Tóibín, Amterdam Llibres, 2014)

Aquest és un llibre que ens explica una història que tots coneixem o creiem que coneixem, la vida i mort de Jesús de Natzaret, però que alhora té la habilitat de donar-li un punt de vista diferent i ple d’emocions. Es la visió de la mare, de la dona senzilla que no entén ni comparteix el que està fent el seu fill i que en determinats moments es sent culpable. Una dona que ha estat testimoni de la vida del seu fill i que al final es converteix en una amenaça, especialment per aquells que volen magnificar la llegenda. Perquè Maria recorda, i no pot ni vol enganyar la seva memòria.

“Creuen que no entenc el que està creixent lentament en el món; creuen que no veig perquè em fan aquestes preguntes i que no me n’adono de la cruel ombra d’exasperació que apareix, velada, als seus rostres o oculta en les seves veus, quan dic alguna beneiteria o alguna cosa que no els fa servei, alguna cosa que no ens duu enlloc. Quan sembla que no recordo el que pensen que hauria de recordar… La memòria omple el meu cos talment com la sang i els ossos.”

Val la pena llegir el text de Colm Tóibín, que sota la forma de monòleg ens mostra els pensaments que té Maria quan s’acosten els seus últims dies de vida, oferint-nos una visió molt diferent de la que estem acostumats, però alhora molt més humanitzada, el que ens la fa molt propera. Un text molt potent que s’ha pogut veure al Grec, però que podrem tenir l’ocasió de tornar-lo a veure al Teatre Lliure, durant el més de març, protagonitzat per la gran Blanca Portillo i amb escenografia de Frederic Amat.

La cinquena planta (Manuel Baixauli, Ed. Proa, 2014)

La cinquena planta parteix de l’experiència real del propi autor, que després de publicar la seva anterior novel·la, “L’home manuscrit” va veure com a causa de la síndrome de Guillain-Barré es quedava totalment immobilitzat durant 42 dies i posteriorment era traslladat a un sanatori per a la seva recuperació. Però no es tracta només d’una novel·la autobiogràfica, sinó que afegeix molts elements absolutament imaginaris. Un llibre, que com diu l’autor, no té la impressió de que l’ha escrit sinó que li ha succeït.
“Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es barregen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai…”
Laberíntica i onírica, com també era “L’home manuscrit”, poc a poc anem acompanyant a l’autor en aquest viatge entre el real i l’imaginari. La presència de l’enigmàtica cinquena planta del sanatori, o cases abandonades al mig del bosc, juntament amb una sèrie de històries i personatges fascinants com Timoteu o Orofila Martí, fan d’aquesta lectura una experiència magnífica.

“Timoteu: Què som? Ones dins d’una mar immensa, dita temps.”
“Timoteu: Tots tenim un armari ple d’ocasions perdudes.”

I pels amants del 2.0. us recomano seguir a l’autor a twitter (@homemanuscrit), que gaudiu de les imatges i frases al pinterest, o al notegraphy elaborats per @llegimipiulem i també que escolteu una llista de música al spotify, amb la “banda sonora” del llibre, acompanyant-ho de la lectura d’aquests comentaris del propi Baixauli.

http://www.tv3.cat/videos/4929191/Manuel-Baixauli-La-cinquena-planta://

(Entrevista a Manuel Baixauli a TV3)

En resum, us deixo una sèrie de recomanacions amb uns llibres amb els quals he gaudit de molt bones estones de lectura, i que a mida que he anat escrivint he vist que tenien més en comú del que a priori hagués pensat, ja que d’una manera o d’una altra tots acaben parlant de la memòria, de la malaltia i de la mort, i ens obren la porta a moltes reflexions, al llarg d’històries que ens enganxen. Bona lectura!