Aviat farà 20 anys que vaig decidir militar en un partit polític, i ho vaig fer perquè volia lluitar per un país millor, socialment més just i més pròsper. I en fa 8 que em van proposar anar a unes llistes i vaig tenir la sort de ser escollida com a càrrec electe i durant aquests anys he anat tenint diferents responsabilitats tant a l’Ajuntament de Badalona, a la Diputació de Barcelona com actualment a la Generalitat de Catalunya. I tant ara, com durant els anys en que vaig estar en diferents llocs de direcció en l’empresa privada, sempre m’hi he dedicat amb cos i ànima, intentant ser justa, i continuant formant-me per a poder fer la feina el millor possible.

Suposo que això significa que m’he convertit en un polític, i darrerament això és sinònim de “casta”, d’alguna cosa a abolir, d’algú a qui s’ha d’abaixar el sou i d’algú que fa una feina que pot ser feta per qualsevol, especialment si és algú nou que ve a substituir tot allò que el relat polític considera vell.

És evident que en política en els darrers anys s’han fet coses malament, que els partits s’han d’obrir a la societat, i que els casos de corrupció han afectat la credibilitat del sistema, però les males pràctiques d’uns quants no poden amagar que hi ha gent molt vàlida i íntegra que es dedica a la política per convicció.

La crisi ha accentuat moltes injustícies i s’ha de treballar per a eradicar-les, però també és cert que és gràcies a la feina que els partits han realitzat durant els darrers 30 anys que disposem de moltes estructures que ens garanteixen el benestar actual, millorable, però que permet que tinguem accés a educació, sanitat i ajudes socials entre d’altres.

Quan sento les propostes de continuar rebaixant els sous als polítics em pregunto: per qui volem ser governats? Hem de rebaixar els sous o en llocs que demanen molta capacitat, dedicació i responsabilitat el que hem d’augmentar és el nivell d’exigència? Rebaixant els sous tindrem millors polítics? O el desprestigi i els sous cada vegada més baixos expulsaran a la gent més capacitada que buscarà altres espais?

En els darrers temps, hem arribat al límit d’haver de posar en dubte l’existència dels polítics i de les estructures -els partits- que n’articulen l’acció. Se sent parlar de llistes sense polítics i només amb representants de la societat civil. Algú portaria els seus fills a una escola on les classes les impartissin els membres de l’AMPA enlloc de mestres? O del que es tracta és de que els de l’AMPA col·laborin amb els mestres per a fer una escola millor? Aniríem a un judici amb un representant de la societat civil enlloc d’un advocat? Preferiríem que en un hospital ens atengués un voluntari de la Creu Roja abans que un metge? La resposta crec que en tots els casos seria que no, però per què es planteja un parlament o un govern sense polítics? I no parlo de que s’hagi de professionalitzar la política, sinó que em refereixo que a la política s’hi hauria d’arribar des del coneixement d’àmbits diversos, però que alhora l’experiència en el món polític hauria de ser considerada un actiu enlloc d’un llast.

Estem en una societat on els models que triomfen són els de la fama efímera a la televisió, més basats en declaracions o comportaments explosius que en el treball, l’esforç i el rigor. Crec que hem de recuperar aquests valors, no quedar-nos només en la forma sinó analitzar el fons de les coses. Per a mi, ni allò nou és bo per definició, ni allò vell és dolent, ni la societat civil pot substituir als polítics, sinó que crec que hem de
sumar el millor dels dos mons per a poder-nos-en sortir.