Frontera física i personal i a recerca depròpia identitat van ser els mots que em van atreure de la portada d’aquest llibre. I que la frontera fos Ushuaia ho va acabar de reblar, perquè jo també m’havia sentit atreta pel fet de viatjar fins a aquest poble, situat a la fi del món, en un viatge que em va fascinar. Un paisatge salvatge, gèlid, extrem, en el que molta gent està allà de passada, donant a la ciutat una imatge de provisionalitat, de que res és definitiu i de que no hi ha res més enllà. Un destí del que l’autor, Joan Benesiu, diu: “Ningú no fa tants quilòmetres com a turista si no està d’alguna forma subjugat pel fet de trobar-se a la vora. Els confins, allò que té com a límit la fi.”

A l’obrir-lo vaig descobrir que hi havia un pròleg de Manuel Baixauli, el de “l’home manuscrit” o “la cinquena planta” que també m’havien captivat, i una descripció de l’escriptor on m’hi vaig veure reflectida: “Insatisfet del seu paper al món, obsessionat pels llibres, ple de dubtes i inquietuds. Com jo.”.

Em vaig endinsar, en un mosaic on una sèrie de personatges que només tenen en comú que fugen d’alguna situació que els hi és dolorosa, es retroben un Nadal, nit rere nit, a la taula del fons del bar Katowice. Com diu Benesiu: “El bar de Dominika ha actuat com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un dels extrems del món.” I allà un consultor financer parisenc, un anglès, un estudiant mexicà, un xilè, la mestressa polonesa del bar, la seva filla i el narrador comparteixen les seves històries, certes o imaginades, fugint de la seva solitud i buscant entendre’s a sí mateixos: “Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d’esplendors manllevats.”. Tots protagonistes d’un viatge físic però també d’un viatge interior, explorant les pròpies fronteres, que a vegades es sobrepassen, però conscients també de que “a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà.”

Un llibre absolutament imprescindible, amb un llenguatge molt cuidat, ple a més de nombroses referències literàries que obren nous horitzons a recórrer. Amb una història també llarga, ja que va començar amb una autoedició, amb el títol dels passejants de l’illa de Xàtiva, per ser editat finalment per Edicions del Periscopi amb el títol de Gegants de Gel. Ara ja està per la quarta edició i ha acabat guanyant el premi llibreter 2015. I un autor interessant al que segur que s’haurà de seguir.