Em va cridar l’atenció una crítica que vaig llegir del llibre de David Foster Wallace, ¨L’aigua és això”, i al fullejar-lo, quan el vaig tenir entre les mans el vaig fullejar, no m’hi vaig poder resistir. Molt breu, amb poques paraules a cada pàgina, a vegades tan sols una frase. No és una novel·la ni un assaig, és un discurs dirigit a estudiants que es graduen.

Al llegir-lo em va venir al cap un altre cèlebre discurs de graduació, el de Steve Jobs a Stanford, i vaig començar a trobar-hi alguns paral·lelismes. Els dos discursos van ser pronunciats l’any 2005, i ambdós per dues persones que havien tingut problemes de salut greus que en aquells moments aparentment havien superat, una severa depressió en el cas de Wallace, i un càncer de pàncrees en el cas de Jobs. Suposo que vivències així donen una perspectiva diferent de la vida i donen peu a una visió més profunda. Els dos també tenen un estil molt americà, en el que a partir d’una experiència vital o d’una paràbola se n’extreuen consells als futurs graduats.

A partir d’aquí, els enfocs són molt diferents, però crec que es poden complementar perfectament, i que els dos plantegen qüestions a tenir en compte i una filosofia de vida que en el meu cas comparteixo plenament. Jobs, exemple d’emprenedor, parla de quina ha de ser l’actitud d’algú que vulgui triomfar. Wallace parla més de la complexitat de la vida, no en va el discurs es dirigeix a estudiants d’humanitats.

Les tres reflexions de Jobs són que s’ha de confiar en la intuïció (o en el nom que li vulguem posar) i que les accions que fem al llarg de la nostra vida, els punts, no es poden connectar mirant cap al futur, sinó mirant cap el passat. Quan mirem enrere acabem lligant les coses que hem fet, i moltes coses acaben prenent el seu sentit. Els altres consells són que hem de buscar una feina que realment estimem, i que no ens hem de conformar ni aturar mai. I finalment, que sempre hem de continuar estant afamats i ser esbojarrats (Stay hungry. Stay foolish). Consells sobretot aplicables a la feina, però que s’haurien d’aplicar també a d’altres àmbits de la vida.

Wallace en canvi diu que “les realitats més obvies, ubiqües i importants sovint són les que més ens costen de veure, i sobre les quals més ens costa de parlar”. Potser perquè moltes vegades no ens aturem a reflexionar, no vivim conscientment, anem fent sense pensar. I parla d’ensenyar a pensar, de que és necessari que adquirim una consciència crítica. Que hem apropar-nos als altres sense apriorismes, de com les nostres creences poden condicionar com veiem les coses a partir de la nostra experiència, i de que hem de ser humils i potser així veurem que no sempre la nostra veritat és la veritat absoluta: “ensenyar-me a ser una mica menys arrogant, a contemplar-me a mi i les meves certeses amb una certa “consciència crítica”… perquè un gran percentatge del que tendeixo a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori”. I de que la llibertat és que ens ensenyin a pensar.

En qualsevol cas, dos discursos a considerar i a recuperar de tant en tant, com a exemple d’oratòria, com per les reflexions que contenen, un més enfocat a la vida exterior, i l’altra a la interior. I en el cas de “L’aigua és això”, una magnífica traducció i edició per part d’Edicions del Periscopi, que val la pena llegir i rellegir.