Fer-se gran

 

crecer

La vida té una sèrie d’etapes que s’han d’anar passant. Naixem, i mentre som petits, si tenim sort, podem gairebé fer o dir qualsevol cosa, que o bé fa gràcia o bé se’ns disculpa perquè no acostuma a tenir gaire transcendència. Aprenem jugant, estem protegits per l’entorn i vivim en un món feliç on encara creiem que tot és possible.

Després deixem la infantesa per entrar a la complicada etapa de l’adolescència, uns anys d’inestabilitat, on no ens entenem i ens busquem a nosaltres mateixos mentre ens rebel·lem contra el que ens envolta. On tan aviat no parlem,  com quan parlem no ens callem res. Amb instants en els que creiem que ningú ens comprèn i tenim a tothom en contra. En aquesta època, les veritats són absolutes, les injustícies infinites, la raó sempre és la nostra, els ideals inamovibles i ens creiem que el món gira al voltant nostre.

I més tard o més d’hora madurem, ens n’adonem que la vida no és un joc, sinó que és molt més complexa del que crèiem, que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos, i que moltes vegades no hi ha bons o dolents, sinó que tothom té llums i ombres i que l’odi no porta enlloc. Que no estem en possessió de la veritat absoluta, que la vida està plena d’equilibris i que no podem ser inflexibles, doncs si la corda s’estira molt s’acaba trencant. Que s’ha de triar, que tota tria està plena de renúncies, i que a vegades no hem de mirar al curt termini sinó més enllà, i que per guanyar la guerra a vegades has de perdre alguna batalla. Que moltes vegades hem de callar per no ser esclaus de les nostres paraules.

Però a vegades, la vida té cops que fan que un hagi de madurar de sobte, a voltes més aviat del que un voldria. Passa en molts àmbits: en el sentimental, en el professional, en el familiar…i, ai las, també en el polític! Això és el que bona part de la gent del país s’està trobant ara amb la CUP. Com quan el fill o el nebot fan la transició de la infantesa a l’adolescència i a l’edat adulta, molts catalans han passat de sobte a veure que aquell partit que queia simpàtic mentre era petit i no es mullava és un partit que, ara que li toca prendre decisions importants, actua com un adolescent rebel ressentit amb tot i amb tothom, irracionalment tossut i inflexible. La CUP és avui, mentre no canviï la seva manera de fer, com un d’aquells adolescents que vol viure en la comoditat de la infantesa i alhora gaudir de les possibilitats que ofereix l’entrada a la vida adulta. S’ha fet gran de cop, probablement més del que hauria volgut, i ho està païnt malament, incapaç d’acceptar que ha entrat en l’època de fer el sempre difícil exercici de fer compatibles les accions amb les opinions.

Segurament la CUP viuria avui més tranquil·la si comptés amb 9 diputats i si Junts pel Sí n’hagués tret 63. Però la vida a vegades té aquests cops, que fan que no es pugui continuar jugant i s’hagi d’assumir que el temps passa, i que toca prendre decisions. És allò de “fer-se gran”, que cal saber entomar bé a la vida, també a la política.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s