Foto: Robert Ramos

Aquesta setmana, Maria Mercè Marçal hagués festejat els seus 65 anys, si el maleït ou de la mort blanca, que covava sota l’aixella, arran de pit, no l’hagués devorat per dins. Darrerament he llegit i rellegit molt aquest poema del seu llibre “Bruixa de dol”.

 

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

I no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

I em marco, amb guix, els meus confins.

 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

Que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de carriola.

 

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M’arrenco el collaret d’agres estrelles

I el mar se les empassa d’una a una.

 

I el prenc el cor segur amb què capdelles

El teu destí, per fer, amb cartes velles,

Un solitari nou sobre la duna.

 

Els temes sobre els que es basa aquest poema, però també bona part del llibre, són la solitud i la recerca de la pròpia identitat mitjançant la introspecció, des de la perspectiva sempre femenina que reivindica Marçal.

 

Marçal retorna sobre aquesta temàtica una i altra vegada en la seva obra, i en el poema s’hi poden identificar una part de la simbologia que utilitza l’autora, com la lluna que en el cas de Marçal simbolitza la dona, perquè no té llum pròpia i brilla perquè reflecteix la llum del sol, és canviant i té zones fosques, el mirall, o les cartes.

 

Es tracta d’un sonet de rima consonant, que en la primera estrofa destaca la solitud que sent l’autora i que menciona explícitament. Aquesta solitud és la que veu reflectida en el mirall, que pot simbolitzar també la mirada dels altres. Una solitud que no desapareix encara rebutgi la seva pròpia identitat, trencant el mirall. També menciona la tristesa que associa al camí a l’escola i que es marca amb guix els seus confins, segurament una metàfora sobre el fet que les persones, i de manera especial, les mateixes dones acostumen a posar-se límits i a definir un model de vida dins dels arquetips o de les convencions socials del moment. Tot i això, aquests límits o confins que menciona són de guix, i per tant són fràgils i poden traspassar-se.

 

En la segona estrofa apareix la lluna, personificada, i en aquest cas, contraposa una lluna que riu però que és tapada per un núvol fosc que pot ser una metàfora de la societat patriarcal que amaga a les dones. En aquest cas també és interessant que utilitza la paraula nuu, forma poètica de núvol. I descriu un exercici d’introspecció, quan sembra amb pedretes, per tornar, per no perdre’s, com un punt d’ancoratge abans de baixar a les profunditats d’un mateix en un exercici que sempre costa esforç, com suggereix el verb bleixar. És a dir que l’autora recorre un camí basat en l’autoconeixement per a poder definir la seva pròpia identitat.

 

En la tercera estrofa, sembla que trobi una dona contenta o satisfeta, a la que es dirigeix directament, i a la que pren com a model quan diu que es vesteix de lluna. En els versos següents, s’allibera de sentiments amargs o de coses que la limiten i que simbòlicament llença al mar perquè se’ls emporti. La recerca de dones que li servissin de model o de mares literàries també és també una constant en l’obra de Marçal, especialment en el camp literari, així com buscar la complicitat femenina o el que denominava sororitat.

 

I finalment, en la quarta estrofa, pren el cor de la lluna, com a metàfora de l’amor femení, per retornar a la solitud, com a símbol de la impossibilitat de trobar companyia amorosa. Aquesta al·lusió al destí i a les cartes també és típica de Marçal que era una gran amant del tarot i de l’horòscop.

 

Per tant, el poema comença amb la solitud de l’autora, que forma part inherent de la seva pròpia condició femenina, i que busca la seva identitat. Posteriorment, troba un model femení amb el que s’identifica i s’allibera definint una nova identitat, a partir de l’autoconeixement i també del coneixement d’aquest nou model femení però que torna a la seva solitud com a una part inevitable del seu destí. Una idea que, malgrat els anys que han passat, ens mostra que la poesia de Marçal no ha envellit i que és eterna.