Un any de moltes preguntes i poques respostes

La Rambla

Ha passat un any i sembla que faci un segle. Des dels atemptats de l’agost passat, els fets que han marcat la vida política del país i la vida personal de molta gent s’han succeït a una velocitat de vertigen i hem passat a viure en la incertesa permanent. Per mi és un any en el que he après a viure a l’instant, aïllar-me de l’excés d’informació i en el que cada cop ha suposat un reforç de les meves conviccions.

Al cap em vénen molts records, que es barregen per configurar un mosaic de sentiments. La perplexitat al veure el primer whatsapp que m’avisava que alguna cosa greu estava passant a la Rambla. La tristesa al descobrir que hi havia nombroses víctimes, algunes molt joves. L’angoixa durant les hores posteriors per les notícies que anaven arribant d’Alcanar, Sant Just Desvern, Cambrils i Subirats. La preocupació pels companys i amics que estaven a primera fila. La indignació al veure com determinats mitjans de comunicació tractaven la notícia i volien desprestigiar la feina dels Mossos. La vergonya de veure com responia el Govern de Mariano Rajoy. L’immens agraïment a la tasca que van fer els Mossos, perfectament representats pel Major Trapero i el Conseller Quim Forn. La impotència de no poder consolar a amics que havien conviscut amb els terroristes i no se’n sabien avenir de com havien canviat. La preocupació de com això podia afectar a la convivència entre les diferents comunitats, que en moltes ciutats penja d’un fil.  L’orgull per la resposta de la gent amb el “No tinc por. I finalment la visita a la Rambla al cap d’uns dies per demostrar que efectivament no teníem por.

Quan passa un fet d’aquest tipus hi ha sempre la temptació de buscar culpables, més enllà dels autors materials dels atemptats. I és evident que quan passa qualsevol catàstrofe sempre és degut a un cúmul de circumstàncies que evidencien que hi ha hagut algun punt feble. A vegades evitable i d’altres no, perquè fins aquell moment no era esperable que allò succeís. Però el que és fonamental d’això és aprendre per tal que no es pugui tornar a repetir i que, tot i que el risc zero és impossible, que cada vegada ho tinguin més difícil.

Fa poc s’ha aixecat el secret del sumari i en aquests moments encara hi ha massa interrogants i massa ombres sobre el paper de l’Estat espanyol i cap reconeixement a la feina feta pels mossos. Els màxims responsables del cos estan o bé a la presó o bé acusats de diferents delictes en unes interlocutòries delirants. De què tenen por els partits espanyols per no aprovar una comissió d’investigació al congrés de diputats? Per què al cap d’un any no s’ha complert la promesa d’incloure els mossos a l’Europol? Quina era la veritable relació entre el cervell dels atemptats i el CNI? Per què l’Estat no confirma però tampoc desmenteix res? Per què un govern que condecora verges no és capaç de fer cap reconeixement als mossos? Hem après alguna cosa de tot això i la probabilitat de que torni a passar és més baixa o continuem igual o pitjor?

No vull anar a xiular, però em molesta la hipocresia. El veritable homenatge dels representants de l’Estat espanyol a les víctimes i a les seves famílies seria que enlloc de venir a fer la foto, expliquessin el que ha passat realment i que per respecte a elles i a tots els ciutadans de Catalunya facilitessin la feina als mossos perquè d’aquí a un temps no haguem de tornar a plorar per cap altra víctima.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s