All posts by merceriuss

About merceriuss

M'agrada llegir, viatjar i cuinar. Treballo pel medi ambient. Directora General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic

Per la Carme Padrós

Badalona,

Ens ha deixat la Carme Padrós, una dona que des de diferents vessants sempre ha estat molt present a la vida de Badalona, des del compromís amb les persones, amb la ciutat i amb el país, sense fer-se notar gaire, però sempre hi era.

M’agradaria escriure-li algunes de les coses que no vaig gosar dir-li mai, tot i que estic convençuda que en el fons ella ja ho sabia. Sobretot per expressar l’agraïment per la manera com em va acollir quan vaig començar a militar en el partit que ella havia ajudat a fundar i també els consells quan vaig entrar a l’Ajuntament. La Carme havia estat regidora a finals dels anys 80 i el fet que al 2007 tornéssim a entrar dues regidores a l’equip va fer que es s’aboqués en nosaltres.

La recordaré com una dona d’una força i una vitalitat incansables, sempre amable i de bon humor. Que quan em trobava, em preguntava pel que passava per Badalona, mai amb ànim de criticar, sinó amb ganes d’aportar. Aleshores callava un moment i deixava anar algun comentari que, des d’una senzillesa aparent, molt sovint portava una gran càrrega de profunditat i que em feia reflexionar. Quan ens acomiadàvem, sempre m’animava a seguir treballant, i jo pensava que quan fos gran, voldria ser com la Carme Padrós.

Carme, volia escriure’t el que no et vaig dir, i sé que si t’arriba, ho valoraràs com sempre vas fer. Bon viatge.

Un any de moltes preguntes i poques respostes

Badalona

La Rambla

Ha passat un any i sembla que faci un segle. Des dels atemptats de l’agost passat, els fets que han marcat la vida política del país i la vida personal de molta gent s’han succeït a una velocitat de vertigen i hem passat a viure en la incertesa permanent. Per mi és un any en el que he après a viure a l’instant, aïllar-me de l’excés d’informació i en el que cada cop ha suposat un reforç de les meves conviccions.

Al cap em vénen molts records, que es barregen per configurar un mosaic de sentiments. La perplexitat al veure el primer whatsapp que m’avisava que alguna cosa greu estava passant a la Rambla. La tristesa al descobrir que hi havia nombroses víctimes, algunes molt joves. L’angoixa durant les hores posteriors per les notícies que anaven arribant d’Alcanar, Sant Just Desvern, Cambrils i Subirats. La preocupació pels companys i amics que estaven a primera fila. La indignació al veure com determinats mitjans de comunicació tractaven la notícia i volien desprestigiar la feina dels Mossos. La vergonya de veure com responia el Govern de Mariano Rajoy. L’immens agraïment a la tasca que van fer els Mossos, perfectament representats pel Major Trapero i el Conseller Quim Forn. La impotència de no poder consolar a amics que havien conviscut amb els terroristes i no se’n sabien avenir de com havien canviat. La preocupació de com això podia afectar a la convivència entre les diferents comunitats, que en moltes ciutats penja d’un fil.  L’orgull per la resposta de la gent amb el “No tinc por. I finalment la visita a la Rambla al cap d’uns dies per demostrar que efectivament no teníem por.

Quan passa un fet d’aquest tipus hi ha sempre la temptació de buscar culpables, més enllà dels autors materials dels atemptats. I és evident que quan passa qualsevol catàstrofe sempre és degut a un cúmul de circumstàncies que evidencien que hi ha hagut algun punt feble. A vegades evitable i d’altres no, perquè fins aquell moment no era esperable que allò succeís. Però el que és fonamental d’això és aprendre per tal que no es pugui tornar a repetir i que, tot i que el risc zero és impossible, que cada vegada ho tinguin més difícil.

Fa poc s’ha aixecat el secret del sumari i en aquests moments encara hi ha massa interrogants i massa ombres sobre el paper de l’Estat espanyol i cap reconeixement a la feina feta pels mossos. Els màxims responsables del cos estan o bé a la presó o bé acusats de diferents delictes en unes interlocutòries delirants. De què tenen por els partits espanyols per no aprovar una comissió d’investigació al congrés de diputats? Per què al cap d’un any no s’ha complert la promesa d’incloure els mossos a l’Europol? Quina era la veritable relació entre el cervell dels atemptats i el CNI? Per què l’Estat no confirma però tampoc desmenteix res? Per què un govern que condecora verges no és capaç de fer cap reconeixement als mossos? Hem après alguna cosa de tot això i la probabilitat de que torni a passar és més baixa o continuem igual o pitjor?

No vull anar a xiular, però em molesta la hipocresia. El veritable homenatge dels representants de l’Estat espanyol a les víctimes i a les seves famílies seria que enlloc de venir a fer la foto, expliquessin el que ha passat realment i que per respecte a elles i a tots els ciutadans de Catalunya facilitessin la feina als mossos perquè d’aquí a un temps no haguem de tornar a plorar per cap altra víctima.

Què en quedarà de l’onada de calor?

Sostenibilitat

mapa temperatura

A casa nostra hem començat el mes d’agost amb uns registres d’elevades temperatures excepcionals. Les notícies però, feia dies que ens alertaven de casos similars, temperatures molt elevades a bona part de l’hemisferi nord i grans incendis en llocs tan dispars com Califòrnia, Portugal o Suècia

El canvi climàtic ja no és quimera ni allò que arribarà en el futur, sinó que ja és una realitat i aquests dies n’hem tingut un tast. Dies de molta calor, però el que és més significatiu, nits amb temperatures mínimes molt elevades que no permeten un bon descans. D’aquestes nits se’n diuen tropicals si la temperatura no baixa dels 20ºC o tòrrides si no baixa dels 25ºC. A Barcelona i a l’Empordà hem tingut nits que fins i tot s’ha anat més enllà i no han baixat dels 30ºC.

Les prediccions que feien els científics que deien que  s’estan complint i en alguns casos s’avancen. En pocs anys s’ha passat del dubte a la certesa i directament a l’experimentació d’un fenomen que s’accelerarà. I aquesta només és una de les parts més visibles d’un fenomen que té d’altres implicacions com efectes sobre la salut, reduccions de les collites, increments dels períodes de sequera, efectes sobre el turisme…és a dir sobre tots els àmbits de la nostra vida.

I aquests efectes no es donen només en països llunyans sinó que a Catalunya, si llegim el que publiquen els diaris, durant l’onada de calor s’han comptabilitzat de moment onze persones mortes, 500.000 kg de musclos morts al Delta de l’Ebre i d’altres dels que no en som prou conscients encara.

Quan vam patir altres problemes com la sequera de l’any 2008 (que amb el canvi climàtic també s’aguditzarà) una de les coses que s’ha mantingut al llarg dels anys va ser un menor consum d’aigua, fruit de millores en la xarxa i també de la conscienciació de la ciutadania. Ens va quedar molt clar que l’aigua era un recurs escàs, que no s’havia de malbaratar i ho vàrem incorporar al nostre dia a dia.

D’aquesta onada de calor, ens en quedarà alguna cosa més que pensar que l’any vinent hem d’instal·lar aire condicionat si no en tenim, comprar més ventiladors o planificar unes vacances a algun país més fred de l’hemisferi sud? És a dir, ens adaptarem o farem alguna cosa més per reduir les nostres emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que contribueixen al canvi climàtic. L’evolució tecnològica ens pot ajudar, però no ens salvarà del canvi climàtic sinó hi ha un canvi d’actitud, col·lectiu (i per tant dels governs, administracions i empreses), però també individual. I no des de la culpabilitat però sí des de la responsabilitat, perquè es poden fer gestos que hi contribueixin. Puc moderar el meu consum energètic, utilitzar més el transport públic, fer unes compres més racionals, donar una segona vida als objectes, separar bé els residus a casa, malbaratar menys aliments,…

Què ens deixarà l’onada de calor? Aprendrem o l’any vinent continuarem queixant-nos?

 

 

 

Homenatge a Maria Mercè Marçal

Badalona, Cultura,

Amb en Josep Duran vam pensar que, donat que enguany és el vintè aniversari de la mort de la Maria Mercè Marçal, es podia demanar als grups municipals corresponents, que presentessin una moció al proper ple de febrer per tal posar el nom de la poeta en algun espai públic de la ciutat de Badalona i organitzar algun acte commemoratiu. Us deixo el text que hem proposat i us animo a donar-hi suport, que traslladarem també a l’Ajuntament.

El dia 5 de juliol de 1998, l’ombra de la nit es va emportar a la poeta Maria Mercè Marçal, després d’anys de lluita contra l’ou que covava la mort blanca sota l’aixella, arran del pit. Enguany es compliran vint anys de la desaparició d’aquesta figura cabdal de la literatura catalana.

Nascuda l’any 1952, va viure la seva infantesa i joventut a Ivars d’Urgell. A començaments dels anys 70 es va llicenciar en filologia clàssica i va exercir com a professora de secundària de llengua i literatura catalanes. També va començar a escriure poesia i va participar en la creació de l’editorial Llibres del Mall. L’any 1976 va ser la primera poeta en guanyar el premi Carles Riba amb l’obra “Cau de Llunes”. En aquella època també comença la seva militància política a Nacionalistes d’Esquerra i els seus primers contactes amb els grups de dones i el feminisme de qui esdevindrà un dels principals referents a Catalunya. De la seva obra en destaquen especialment els diferents llibres de poemes, com “Terra de Mai”, publicat l’any 1982 amb la portada il·lustrada amb un dibuix del seu amic, el pintor badaloní Josep Uclés. L’any 1994 va publicar la seva única novel·la, “La passió segons Renée Vivien”, que va merèixer nombrosos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana i el de la Institució de les Lletres Catalanes. Així mateix destaca també la seva incansable recerca de referents literaris femenins, el que es deriva en la traducció de nombroses autores com Colette, Yourcenar, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàiev i els estudis sobre poetes anteriors com Clementina Arderiu i Rosa Leveroni.

Especialment conegut és el seu poema “Divisa”, amb el que va definir i que ha esdevingut un lema per a moltes dones.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

Atès que a Badalona no hi ha cap espai dedicat a aquesta autora, referent de la literatura catalana, de la lluita de les dones pel feminisme i  de la defensa de la nació i cultura catalanes.

Atès que enguany es compleixen vint anys de la mort de Maria Mercè Marçal.

Atès la poca presència de noms femenins en el nomenclàtor de la ciutat.

És per aquests motius que proposem l’adopció dels següents acords:

Primer.- Traslladar a la comissió de nomenclàtor la proposta de donar el nom de Maria Mercè Marçal a un espai públic de la ciutat de Badalona.

Segon.- Organitzar un acte commemoratiu de reconeixement i de difusió de la seva obra.

Tercer.- Notificar els presents acords a la Fundació Maria Mercè Marçal, a la seva filla Heura Marçal, a la seva companya Fina Birulés i a la Institució de les Lletres Catalanes.

 

 

No oblidem el dia 1 d’Octubre

Política,

votacio

Aquest vespre tornen a emetre per TV3 el programa “Sense ficció”amb el documental sobre el referèndum del dia 1 d’octubre. Si algú no l’ha vist, li recomano que ho faci. A mi em va fer reviure les emocions que vaig sentir aquell dia. O més ben dit, aquells dos dies, perquè tot va començar el dia abans, obrint les escoles, dormint allà, compartint amb amics i desconeguts la inquietud de si vindrien els mossos d’esquadra o si arribarien les urnes, però sempre tenint molt clar que la defensa havia de ser passiva i pacífica. I l’endemà em va sorprendre la generositat dels qui ens portaven un esmorzar calent o la solidaritat d’aquells que venien per fer-nos companyia.

Després, quan a primera hora van començar a arribar les imatges de violència ens van indignar i espantar però, per sobre de tot, van refermar la voluntat de persistir, de que calia resistir i va començar a arribar més gent per a fer pinya. Hi havia il·lusió en els ulls de la gent que votava, però també fermesa i determinació. I al final, cansament i orgull perquè, malgrat les esfereïdores càrregues policials, havíem aconseguit que es pogués votar arreu del país.

Tot just han passat tres mesos, però a vegades sembla que ha passat una eternitat i per a mi, i per a molta gent, hi ha un abans i un després d’aquesta data. La violència de l’Estat contra un poble pacífic que només volia votar quedarà gravat als nostres ulls per sempre més. I tampoc oblidaré tot el que ha vingut a continuació, les mentides, la voluntat d’humiliació, l’acarnissament, els presos polítics, els companys que s’han hagut d’exiliar i l’aplicació del 155. I finalment unes eleccions en les que, malgrat tenir-ho tot en contra, s’ha aconseguit revalidar i fins i tot superar el resultat obtingut en el referèndum.

Ara continua la intimidació, la limitació de drets fonamentals als presos i la voluntat de fer-nos por amb interpretacions judicials molt esbiaixades del que està passant. Per mi ara, ja no és només una qüestió d’independència, és un tema de dignitat, de democràcia, de llibertat i de no deixar-nos trepitjar. I per això hem de carregar-nos de paciència, continuar persistint pacíficament, no oblidar ni normalitzar la situació i treballar per a poder restituir el mandat democràtic que ens han donat aquestes eleccions i les nostres institucions.

Notes de (pre)campanya des de Bruges

Política

foto candidatura 3

Ahir em vaig llevar ben d’hora, ben d’hora per anar cap a l’aeroport. La primera sorpresa va ser veure, a l’arribar, la llarga cua de gent que compartiríem tot el dia. Gent molt diversa, vinguda d’arreu de Catalunya, però que compartíem la il·lusió i la determinació d’acompanyar al President Puigdemont a la llista de Junts per Catalunya. Una llista transversal en la que hi confluïm tota una sèrie de gent provinent de diversos camps professionals, d’associacions i de diferents orígens polítics.

Un cop a Bèlgica ens van rebre primer el Conseller Puig i la Consellera Ponsati amb els ulls negats per l’emoció. I a la sala, una imatge que em rebel·la i a la que em nego a acostumar-m’hi: les cadires buides amb els noms dels consellers Rull, Turull i Forn i del Jordi Sánchez, que també estan a la candidatura, però que injustament no poden acompanyar-nos físicament.

Després va parlar el President, clar i contundent davant de la situació excepcional que estem vivint, amb una part del govern a l’exili i l’altre a la presó per intentar complir el programa electoral amb el que ens vàrem presentar. I amb una voluntat per part del Govern espanyol de limitar tot el que pot l’autogovern i qualsevol expressió de catalanitat. Perquè aquestes eleccions que ara vénen van d’això. No hem de perdre de vista que ara ja no es tracta només d’una qüestió d’independència, ara és una qüestió de dignitat, de no deixar-nos trepitjar, de no acceptar la imposició d’un 155 il·legal, ni el cessament d’un govern legítim ni la dissolució d’un Parlament votat per tots. I per tant, es tracta de fer el millor resultat possible De que guanyi la llista que Rajoy i tots els que donen suport al 155 no voldrien que guanyés i poder retornar la normalitat a les institucions i al país.

Finalment, la jornada a Bèlgica es va acabar amb una passejada per una meravellosa Bruges, al cor d’una Europa que de moment mira cap una altra banda en el que és una clara pèrdua de drets civils, però pels que continuarem lluitant ara més que mai, de manera democràtica i pacífica com sempre, per poder ser allò que volem ser com a societat moderna, plural i respectuosa. I de nit, la tornada a Barcelona va estar marcada per l’esperança i les ganes d’inciar aquesta campanya d’unes eleccions que ens marcaran el futur.

Rellegint Maria Mercè Marçal

Cultura

650_147898825719831014_MMerceMarcal12_(2)Foto: Robert Ramos

Aquesta setmana, Maria Mercè Marçal hagués festejat els seus 65 anys, si el maleït ou de la mort blanca, que covava sota l’aixella, arran de pit, no l’hagués devorat per dins. Darrerament he llegit i rellegit molt aquest poema del seu llibre “Bruixa de dol”.

 

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

I no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

I em marco, amb guix, els meus confins.

 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

Que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de carriola.

 

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M’arrenco el collaret d’agres estrelles

I el mar se les empassa d’una a una.

 

I el prenc el cor segur amb què capdelles

El teu destí, per fer, amb cartes velles,

Un solitari nou sobre la duna.

 

Els temes sobre els que es basa aquest poema, però també bona part del llibre, són la solitud i la recerca de la pròpia identitat mitjançant la introspecció, des de la perspectiva sempre femenina que reivindica Marçal.

 

Marçal retorna sobre aquesta temàtica una i altra vegada en la seva obra, i en el poema s’hi poden identificar una part de la simbologia que utilitza l’autora, com la lluna que en el cas de Marçal simbolitza la dona, perquè no té llum pròpia i brilla perquè reflecteix la llum del sol, és canviant i té zones fosques, el mirall, o les cartes.

 

Es tracta d’un sonet de rima consonant, que en la primera estrofa destaca la solitud que sent l’autora i que menciona explícitament. Aquesta solitud és la que veu reflectida en el mirall, que pot simbolitzar també la mirada dels altres. Una solitud que no desapareix encara rebutgi la seva pròpia identitat, trencant el mirall. També menciona la tristesa que associa al camí a l’escola i que es marca amb guix els seus confins, segurament una metàfora sobre el fet que les persones, i de manera especial, les mateixes dones acostumen a posar-se límits i a definir un model de vida dins dels arquetips o de les convencions socials del moment. Tot i això, aquests límits o confins que menciona són de guix, i per tant són fràgils i poden traspassar-se.

 

En la segona estrofa apareix la lluna, personificada, i en aquest cas, contraposa una lluna que riu però que és tapada per un núvol fosc que pot ser una metàfora de la societat patriarcal que amaga a les dones. En aquest cas també és interessant que utilitza la paraula nuu, forma poètica de núvol. I descriu un exercici d’introspecció, quan sembra amb pedretes, per tornar, per no perdre’s, com un punt d’ancoratge abans de baixar a les profunditats d’un mateix en un exercici que sempre costa esforç, com suggereix el verb bleixar. És a dir que l’autora recorre un camí basat en l’autoconeixement per a poder definir la seva pròpia identitat.

 

En la tercera estrofa, sembla que trobi una dona contenta o satisfeta, a la que es dirigeix directament, i a la que pren com a model quan diu que es vesteix de lluna. En els versos següents, s’allibera de sentiments amargs o de coses que la limiten i que simbòlicament llença al mar perquè se’ls emporti. La recerca de dones que li servissin de model o de mares literàries també és també una constant en l’obra de Marçal, especialment en el camp literari, així com buscar la complicitat femenina o el que denominava sororitat.

 

I finalment, en la quarta estrofa, pren el cor de la lluna, com a metàfora de l’amor femení, per retornar a la solitud, com a símbol de la impossibilitat de trobar companyia amorosa. Aquesta al·lusió al destí i a les cartes també és típica de Marçal que era una gran amant del tarot i de l’horòscop.

 

Per tant, el poema comença amb la solitud de l’autora, que forma part inherent de la seva pròpia condició femenina, i que busca la seva identitat. Posteriorment, troba un model femení amb el que s’identifica i s’allibera definint una nova identitat, a partir de l’autoconeixement i també del coneixement d’aquest nou model femení però que torna a la seva solitud com a una part inevitable del seu destí. Una idea que, malgrat els anys que han passat, ens mostra que la poesia de Marçal no ha envellit i que és eterna.

 

 

 

Com està l’aigua avui?

Badalona, Sostenibilitat,

A Badalona, quan arriba l’estiu, hi ha una pregunta que es repeteix sovint: com està avui l’aigua? La resposta varia entre els dos extrems, pot estar cristal·lina o fer fàstic, ja que l’endemà dels dies de pluja, però també altres dies, sense saber ben bé com, apareixen plàstics flotant a l’aigua que ens impedeixen un bany agradable.

Aquest problema ve de lluny, amb episodis greus a començaments del 2000, que després van disminuir però sense desaparèixer i és un repte global. A molts llocs del planeta s’acumulen plàstics al mar, formant-se fins i tot illes. Però l’origen d’aquests materials és majoritàriament la terra, pel que és allà on s’ha d’actuar.

A la nostra ciutat, tenim a més una sèrie de factors en contra: una conca important, amb fort pendent i un terreny que s’ha anat impermeabilitzant i absorbeix menys aigua; rieres que s’han canalitzat i connectat al clavegueram, que és unitari, és a dir, que pels mateixos col·lectors hi circulen aigües residuals i pluvials. Això fa que amb pluges moderades el sistema quedi col·lapsat i la barreja d’aigua residual i pluvial surti pels sobreeixidors que hi ha a la platja. Això no passa només a Badalona, però els corrents marins dominants tenen tendència a portar els sòlids flotants cap a la nostra platja. Això té efectes negatius, però també fa que perdem menys sorra que moltes platges veïnes.

No hi ha, per tant, una única solució, però la clau està en evitar que els sòlids arribin al mar. Les administracions hi tenen responsabilitat, a curt termini serà necessari una millora del col·lector de Llevant que recull l’aigua residual i la porta cap a la depuradora del Besòs, però aquesta és una obra de llarga i difícil execució. L’Ajuntament té redactat des del 2011 el pla director del clavegueram, que preveu una sèrie de dipòsits per a retenir les aigües pluvials que podria minimitzar alguns sobreeiximents. D’aquest pla, només es va executar el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella i es va eliminar un sobreeixidor de la platja. Però a banda d’obres, s’ha de millorar la neteja dels carrers i rieres i la neteja preventiva del clavegueram per evitar que vagin sòlids a les aigües pluvials. I com a ciutadans també hi podem contribuir, llençant els sòlids a les escombraries i no a l’aigua, utilitzant menys plàstic o reciclant-lo o no utilitzant les tovalloletes higièniques.

Queda molta feina a fer, i la sensació és que cada estiu estem allà mateix i que no s’acaben de materialitzar algunes de les solucions que fa temps que es coneixen, pel que és important posar fil a l’agulla i buscar els recursos necessaris per a poder preservar un dels millors espais que tenim.

*Article publicat al Diari de Badalona el 8/9/2017