All posts by merceriuss

About merceriuss

M'agrada la política, llegir, viatjar i compartir moments amb la meva família. Treballo pel medi ambient. Regidora de l'Ajuntament de Badalona per CiU.

Com està l’aigua avui?

A Badalona, quan arriba l’estiu, hi ha una pregunta que es repeteix sovint: com està avui l’aigua? La resposta varia entre els dos extrems, pot estar cristal·lina o fer fàstic, ja que l’endemà dels dies de pluja, però també altres dies, sense saber ben bé com, apareixen plàstics flotant a l’aigua que ens impedeixen un bany agradable.

Aquest problema ve de lluny, amb episodis greus a començaments del 2000, que després van disminuir però sense desaparèixer i és un repte global. A molts llocs del planeta s’acumulen plàstics al mar, formant-se fins i tot illes. Però l’origen d’aquests materials és majoritàriament la terra, pel que és allà on s’ha d’actuar.

A la nostra ciutat, tenim a més una sèrie de factors en contra: una conca important, amb fort pendent i un terreny que s’ha anat impermeabilitzant i absorbeix menys aigua; rieres que s’han canalitzat i connectat al clavegueram, que és unitari, és a dir, que pels mateixos col·lectors hi circulen aigües residuals i pluvials. Això fa que amb pluges moderades el sistema quedi col·lapsat i la barreja d’aigua residual i pluvial surti pels sobreeixidors que hi ha a la platja. Això no passa només a Badalona, però els corrents marins dominants tenen tendència a portar els sòlids flotants cap a la nostra platja. Això té efectes negatius, però també fa que perdem menys sorra que moltes platges veïnes.

No hi ha, per tant, una única solució, però la clau està en evitar que els sòlids arribin al mar. Les administracions hi tenen responsabilitat, a curt termini serà necessari una millora del col·lector de Llevant que recull l’aigua residual i la porta cap a la depuradora del Besòs, però aquesta és una obra de llarga i difícil execució. L’Ajuntament té redactat des del 2011 el pla director del clavegueram, que preveu una sèrie de dipòsits per a retenir les aigües pluvials que podria minimitzar alguns sobreeiximents. D’aquest pla, només es va executar el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella i es va eliminar un sobreeixidor de la platja. Però a banda d’obres, s’ha de millorar la neteja dels carrers i rieres i la neteja preventiva del clavegueram per evitar que vagin sòlids a les aigües pluvials. I com a ciutadans també hi podem contribuir, llençant els sòlids a les escombraries i no a l’aigua, utilitzant menys plàstic o reciclant-lo o no utilitzant les tovalloletes higièniques.

Queda molta feina a fer, i la sensació és que cada estiu estem allà mateix i que no s’acaben de materialitzar algunes de les solucions que fa temps que es coneixen, pel que és important posar fil a l’agulla i buscar els recursos necessaris per a poder preservar un dels millors espais que tenim.

*Article publicat al Diari de Badalona el 8/9/2017

Esperança en temps de tristor

IMG_6099.jpgLes situacions de crisi treuen el millor i el pitjor de les persones i dels col·lectius. Això ens permet conèixer millor als altres i a nosaltres mateixos. En general, però, sempre ens fixem més en les coses negatives que en les positives, i precisament ja fa un temps que intento que aquest biaix no m’afecti o que ho faci el mínim possible.

Avui intento quedar-me només amb allò que he vist de positiu, amb l’eficàcia i professionalitat dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Urbana i del personal d’emergències i sanitari. També m’ha reconfortat l’actuació del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona pel missatge de confiança, fortalesa i esperança que malgrat la situació han transmès a la població. D’altra banda, i com tantes altres vegades, vull destacar la solidaritat de molts ciutadans anònims que han ajudat, han anat a donar sang i han ofert menjar, begudes o les seves cases. També amb la d’alguns col·lectius com els taxistes que s’han ofert per traslladar a la gent afectada gratuïtament, al gremi d’hotelers per la seva hospitalitat, als mitjans de comunicació que han informat amb respecte o el personal de Eulen que ha decidit posposar les seves reivindicacions i de tants altres que em dec oblidar. I finalment amb les mostres de solidaritat i condol sinceres que han arribat de tot arreu.

La resta, millor oblidar-ho i centrar-nos en el suport a les víctimes i a les famílies i en lluitar perquè la por i la ràbia no ens facin còmplices i que els causants d’aquesta desgràcia no aconsegueixin el seu objectiu. Barcelona, Cambrils, Alcanar, tot Catalunya està tocada i trista, però demostrarem que som més forts i que continuarem sent el poble pacífic, obert i acollidor que sempre hem estat.

Refugiats d’ahir i d’avui

 

Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.

Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.

Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.

Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.

Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.

Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.

Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.

 

Els nabís i el triomf del color

Queden ja pocs dies d’una de les exposicions que hi ha aquests dies a Barcelona, “El triomf del color. De Van Gogh a Matisse” i que recomano vivament. Es una bona oportunitat per a poder admirar en un marc esplèndid com és la casa Garriga Nogués, nova seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, grans exponents de l’impressionisme i el post-impressionisme. La mostra està formada per uns 70 quadres, que provenen gairebé tots del Museu d’Orsay, excepte alguns que són de l’Orangerie, i s’hi poden observar alguns quadres coneguts de Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec o Cézanne.

Però més enllà del títol, si hagués de destacar alguna cosa de l’exposició, no seria ni Van Gogh ni Matisse, sinó Gauguin i Cézanne, tant per les obres exposades, com pel fet que probablement són un millor eix de l’exposició, encara que mediàticament menys potents.

16-Gauguin-femmes-tahiti
Femmes de Tahiti. Paul Gauguin. 1891.

Però sobretot, m’ha permès fixar-me en una sèrie de pintors que al Museu d’Orsay, queden eclipsats per la potència de la resta d’impressionistes o postimpressionistes, i que en canvi a Barcelona són una part important de l’exposició. Em refereixo pintors que van pertànyer a l’escola de Pont-Aven, com Bernard, molt influït per Cézanne, i que treballant conjuntament amb Gauguin i Van Gogh va teoritzar entre 1887 i 1888 sobre el cloisonnisme, l’estil en el que redueixen l’espai a dues dimensions i sovint les figures estan rodejades per una traça negre, inspirats en el japonisme.

emile_bernard_la_moisson_musee_dorsay_paris
La moisson. Emile Bernard. 1888.

D’aquests a la mostra destaca Sérusier, amb El Talismà, de 1888 en el qual Gauguin impulsà al pintor a intensificar els colors fins que les formes es difuminen.

Serusier_-_the_talisman
Le Talisman. Paul Sérusier. 1888.

És a partir de que Sérusier torna a París i mostra aquest quadre a pintors amics seus que es forma el grup dels nabís (profetes en hebreu) que busquen expressar la seva veritat més enllà del naturisme i utilitzant el color. Com va escriure Denis el 1890, “«Cal recordar que un quadre, abans que sigui un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre». Posteriorment el grup es va escindir en dos corrents: un grup format pel propi Sérusier i Dennis que adopten temes més místics i d’altres com Bonnard, Vallotton i Vuillard que adopten temes més quotidians.

DENIS MAURICE. LES ARBRES VERTS. 1893 HUILE 46X43
Paysage aux arbres verts ou Les Hêtres de Kerduel. Denis Maurice. 1893.

De Bonnard, la Fundació Mapfre a Madrid ofereix també una exposició que permet admirar l’obra d’aquest artista, amb predomini d’escenes molt íntimes i d’altres amb motius decoratius, però totes amb uns colors molt vius.

mue-sep-15-pierre-bonnard-07-450x876
Desnudo en un interior. Pierre Bonnard. 1934.

En qualsevol cas, dues exposicions de les que resten pocs dies per visitar-les però interessants i que permet gaudir d’algunes obres interessants dels impressionistes i post-impressionistes, però sobretot descobrir altres pintors com els nabís que val la pena conèixer.

Les barques de la platja de Badalona

image

No m’imagino la platja de Badalona sense barques. Les barques dels pescadors han estat presents a la sorra des de fa uns quants segles, quan es va començar a construir a l’Arenal i es va transformar en el barri de Baix a Mar. Aleshores la pesca va esdevenir una activitat important a Badalona, que va assolir el seu màxim l’any 1869, amb 700 persones que s’hi dedicaven i 170 barques. Amb el temps, el declivi va ser lent, però constant, i ara a la sorra només hi queden alguns vestigis d’aquella activitat. Els pescadors professionals ja es van traslladar al port, i a la platja ja no hi ha el tràfec de les barques que pujaven i baixaven per la sorra ni les xarxes que s’assecaven al sol.

Per això, l’any 2008 des de l’Àrea de Medi Ambient vàrem començar a parlar amb la Confraria de Pescadors de Badalona per tal que ens cedissin les barques que no s’utilitzaven. Algunes estaven en molt males condicions i es van retirar. D’altres es van poder restaurar, no per navegar, però si per restar a la sorra com a símbol i record del pescadors de Badalona.

Durant aquests anys, les barques s’han tornat a fer malbé. Tothom sap que la fusta arran de mar s’ha de cuidar, però es veu que els del PP se’n van oblidar. Ara, l’Ajuntament, ha publicat una nota de premsa en la que enlloc de parlar de restaurar les barques, només es parla de retirar les barques malmeses i de recuperar tot l’espai de les barques pel bany.

Hem engegat una campanya a les xarxes que en menys de 24 hores ja ha aconseguit 500 adhesions, que no para d’augmentar i a la que us convido a sumar-vos-hi. La gent de Badalona ens estimem les antigues barques dels pescadors a la sorra. Les que ens fan memòria d’un passat que molts encara recorden i un símbol de la Badalona de Baix a Mar que molts volem que es mantingui.

 

Fer-se gran

 

crecer

La vida té una sèrie d’etapes que s’han d’anar passant. Naixem, i mentre som petits, si tenim sort, podem gairebé fer o dir qualsevol cosa, que o bé fa gràcia o bé se’ns disculpa perquè no acostuma a tenir gaire transcendència. Aprenem jugant, estem protegits per l’entorn i vivim en un món feliç on encara creiem que tot és possible.

Després deixem la infantesa per entrar a la complicada etapa de l’adolescència, uns anys d’inestabilitat, on no ens entenem i ens busquem a nosaltres mateixos mentre ens rebel·lem contra el que ens envolta. On tan aviat no parlem,  com quan parlem no ens callem res. Amb instants en els que creiem que ningú ens comprèn i tenim a tothom en contra. En aquesta època, les veritats són absolutes, les injustícies infinites, la raó sempre és la nostra, els ideals inamovibles i ens creiem que el món gira al voltant nostre.

I més tard o més d’hora madurem, ens n’adonem que la vida no és un joc, sinó que és molt més complexa del que crèiem, que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos, i que moltes vegades no hi ha bons o dolents, sinó que tothom té llums i ombres i que l’odi no porta enlloc. Que no estem en possessió de la veritat absoluta, que la vida està plena d’equilibris i que no podem ser inflexibles, doncs si la corda s’estira molt s’acaba trencant. Que s’ha de triar, que tota tria està plena de renúncies, i que a vegades no hem de mirar al curt termini sinó més enllà, i que per guanyar la guerra a vegades has de perdre alguna batalla. Que moltes vegades hem de callar per no ser esclaus de les nostres paraules.

Però a vegades, la vida té cops que fan que un hagi de madurar de sobte, a voltes més aviat del que un voldria. Passa en molts àmbits: en el sentimental, en el professional, en el familiar…i, ai las, també en el polític! Això és el que bona part de la gent del país s’està trobant ara amb la CUP. Com quan el fill o el nebot fan la transició de la infantesa a l’adolescència i a l’edat adulta, molts catalans han passat de sobte a veure que aquell partit que queia simpàtic mentre era petit i no es mullava és un partit que, ara que li toca prendre decisions importants, actua com un adolescent rebel ressentit amb tot i amb tothom, irracionalment tossut i inflexible. La CUP és avui, mentre no canviï la seva manera de fer, com un d’aquells adolescents que vol viure en la comoditat de la infantesa i alhora gaudir de les possibilitats que ofereix l’entrada a la vida adulta. S’ha fet gran de cop, probablement més del que hauria volgut, i ho està païnt malament, incapaç d’acceptar que ha entrat en l’època de fer el sempre difícil exercici de fer compatibles les accions amb les opinions.

Segurament la CUP viuria avui més tranquil·la si comptés amb 9 diputats i si Junts pel Sí n’hagués tret 63. Però la vida a vegades té aquests cops, que fan que no es pugui continuar jugant i s’hagi d’assumir que el temps passa, i que toca prendre decisions. És allò de “fer-se gran”, que cal saber entomar bé a la vida, també a la política.

Una tassa d’optimisme, si us plau!

Ja ho diuen que els catalans som patidors de mena i que a més ens agrada flagel·lar-nos. Això, ho vivim de manera intensa, i ara s’ha repetit al llarg de tots els dies que han passat després de les eleccions.

Per a molts, la nit electoral va tenir un regust lleugerament amarg. Després de dies de molta il·lusió, però també de molts nervis, el sondeig de TV3 va començar molt bé pels de Junts pel Sí, però va acabar torcent-se una mica per acabar en 62 diputats. Després, el relat fins a dia d’avui és per tots conegut.

Crec que hem de recordar d’on veníem, de que molts dubtaven de que els independentistes poguéssim aconseguir una majoria absoluta, ja no en vots, sinó en escons. També hi havia qui augurava que si augmentava la participació no ens en sortiríem. Que en les anteriors ja hi havia hagut una participació elevada, d’un 67,76% i que si augmentava fins a 70 o 72% seria impossible aquesta majoria. Doncs sembla que part de la majoria silenciosa finalment ja ha parlat i que tot i una gran participació del 77,44% continuem tenint majoria absoluta al Parlament, i un 47,81% del vot popular. I si bé les eleccions es van plantejar amb clau plebiscitària, hi ha partits que no s’han posicionat pel si, però tampoc pel no, i que per tant en un veritable plebiscit s’haurien de decantar.

I mentre aquí enlloc de treure pit i aixecar al cap ens lamentem i ens comencem a discutir, a la premsa internacional destaquen la victòria dels independentistes. En canvi, des d’Espanya per terra, mar i aire van dient que han guanyat els unionistes, i nosaltres enmig de la depressió, deixem que la gent compri el marc que ens volen vendre.

Hem de fer valer que hem guanyat, que per tant, el procés ha de tirar endavant i que entre tots hem de buscar el mínim comú denominador. Les negociacions necessiten calma, doncs hi ha molta gent interessada en que descarrilin i no ens ho podem permetre. El cost del no acord és molt superior al de les renúncies d’uns i uns altres. Però aquestes renúncies no poden ser gratuïtes ni basar-se en apriorismes.

El procés no és el President Mas, hi ha molta gent i moltes entitats al darrere, però tampoc podem negar que el President és el millor actiu que tenim en aquests moments, i no s’entendria que hi renunciéssim. Es pot reforçar el paper d’altres actors, però no jugar a fons una bona basa que tenim és tirar-nos un tret al peu en un moment on hem de disposar de tota la força possible. I ara, on el govern del PP està fent tot el possible per atacar judicialment al President, fer-lo renunciar és cedir-los-hi un triomf que no ens farà cap favor.

Però jo sóc optimista. Rajoy fins ara ha confiat en que ens barallaríem entre nosaltres, com històricament així ha estat, però de moment, i contra tot pronòstic ens n’hem sortit. Hem tingut moments en que semblava impossible l’entesa, en que aflorava el desànim entre els més incondicionals, però al final, en temps de descompte sempre s’ha trobat el desllorigador i la solució que ens ha tornat a emocionar. Ningú ens va dir que seria senzill, però si hem arribat fins aquí, ara hem de continuar, i volem fer-ho, que és el més important de tot.

El 27S a Badalona

12034398_1063056797060438_8754889041248955197_oComparteixo l’escrit que vaig fer per preparar la meva intervenció al míting que Junts pel Sí vam fer a la Plana dimecres passat. Un dia molt emotiu, amb una plaça plena a vessar de gent que vol un futur millor.

“Bon vespre a tothom i moltes gràcies per ser avui aquí, acompanyant-nos i omplint de gom a gom aquesta plaça de la Plana., i de manera molt especial als 1500 candidats que ja tenim a Badalona molts dels que ens esteu donant suport i ajudant en tots els actes que estem fent.

Jo us vull parlar de què significa per mi ser de Badalona i estar en la llista de Junts pel Sí i de com el que passi en el país es juga en aquesta ciutat i en d’altres de l’Àrea Metropolitana.

Sempre he estat molt orgullosa de ser de Badalona, una ciutat molt diversa i complexa, que ha millorat molt però amb ferides i divisions que encara ara no hem sabut superar completament. Però per sobre de tot, Badalona és la seva gent. La majoria som fills o néts de gent que va venir d’altres llocs buscant un futur millor, i que van decidir quedar-s’hi. I mentre molts hem treballat per millorar la cohesió i la convivència, hem vist com alguns que aquí coneixem molt bé, han intentat trencar i dividir la ciutat per interès propi.

Del meu pare vaig aprendre que no s’ha de jutjar a la gent pel seu origen, que l’important és voler fer camí plegats, acceptant les diferències. Ara volem construir entre tots un nou país, per poder viure millor, però també per dignitat, per no haver d’estar defensant sempre tot allò que som i sobretot, tot allò que volem continuar sent. Perquè ho hem intentat tot, però a cada petició la resposta ha estat un no. I com deia Ovidi Montllor, ara no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Recordeu el 9N? Badalona va sortir al carrer amb il·lusió, com feia anys que no es veia, i gairebé 36.000 persones van votar si-si. Ara els de Junts pel Si ho podem tornar a fer, demostrant que a Badalona preferim a qui vol construir un país millor comptant amb tothom a aquells que ens han intentat dividir o a aquells que han vingut aquí atiant l’odi. Però per això us necessitem a tots perquè no en tenim prou amb guanyar, hem de fer un molt bon resultat.

Estellés deia que hi haurà un dia en que ja no podrem més i llavors ho podrem tot. Ara aquest dia ha arribat i entre tots hem de fer tot el possible per tenir un molt bon resultat, especialment aquí. Si Badalona se’n surt, Catalunya se’n sortirà i guanyarem la llibertat.”

De l’aigua de Wallace als punts de Jobs

LAIGUAESAIXO_29148e84dba71afa67d8edb709f9ccbaEm va cridar l’atenció una crítica que vaig llegir del llibre de David Foster Wallace, ¨L’aigua és això”, i al fullejar-lo, quan el vaig tenir entre les mans el vaig fullejar, no m’hi vaig poder resistir. Molt breu, amb poques paraules a cada pàgina, a vegades tan sols una frase. No és una novel·la ni un assaig, és un discurs dirigit a estudiants que es graduen.

Al llegir-lo em va venir al cap un altre cèlebre discurs de graduació, el de Steve Jobs a Stanford, i vaig començar a trobar-hi alguns paral·lelismes. Els dos discursos van ser pronunciats l’any 2005, i ambdós per dues persones que havien tingut problemes de salut greus que en aquells moments aparentment havien superat, una severa depressió en el cas de Wallace, i un càncer de pàncrees en el cas de Jobs. Suposo que vivències així donen una perspectiva diferent de la vida i donen peu a una visió més profunda. Els dos també tenen un estil molt americà, en el que a partir d’una experiència vital o d’una paràbola se n’extreuen consells als futurs graduats.

A partir d’aquí, els enfocs són molt diferents, però crec que es poden complementar perfectament, i que els dos plantegen qüestions a tenir en compte i una filosofia de vida que en el meu cas comparteixo plenament. Jobs, exemple d’emprenedor, parla de quina ha de ser l’actitud d’algú que vulgui triomfar. Wallace parla més de la complexitat de la vida, no en va el discurs es dirigeix a estudiants d’humanitats.

Les tres reflexions de Jobs són que s’ha de confiar en la intuïció (o en el nom que li vulguem posar) i que les accions que fem al llarg de la nostra vida, els punts, no es poden connectar mirant cap al futur, sinó mirant cap el passat. Quan mirem enrere acabem lligant les coses que hem fet, i moltes coses acaben prenent el seu sentit. Els altres consells són que hem de buscar una feina que realment estimem, i que no ens hem de conformar ni aturar mai. I finalment, que sempre hem de continuar estant afamats i ser esbojarrats (Stay hungry. Stay foolish). Consells sobretot aplicables a la feina, però que s’haurien d’aplicar també a d’altres àmbits de la vida.

Wallace en canvi diu que “les realitats més obvies, ubiqües i importants sovint són les que més ens costen de veure, i sobre les quals més ens costa de parlar”. Potser perquè moltes vegades no ens aturem a reflexionar, no vivim conscientment, anem fent sense pensar. I parla d’ensenyar a pensar, de que és necessari que adquirim una consciència crítica. Que hem apropar-nos als altres sense apriorismes, de com les nostres creences poden condicionar com veiem les coses a partir de la nostra experiència, i de que hem de ser humils i potser així veurem que no sempre la nostra veritat és la veritat absoluta: “ensenyar-me a ser una mica menys arrogant, a contemplar-me a mi i les meves certeses amb una certa “consciència crítica”… perquè un gran percentatge del que tendeixo a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori”. I de que la llibertat és que ens ensenyin a pensar.

En qualsevol cas, dos discursos a considerar i a recuperar de tant en tant, com a exemple d’oratòria, com per les reflexions que contenen, un més enfocat a la vida exterior, i l’altra a la interior. I en el cas de “L’aigua és això”, una magnífica traducció i edició per part d’Edicions del Periscopi, que val la pena llegir i rellegir.