Category Archives: Badalona

Per la Carme Padrós

Badalona,

Ens ha deixat la Carme Padrós, una dona que des de diferents vessants sempre ha estat molt present a la vida de Badalona, des del compromís amb les persones, amb la ciutat i amb el país, sense fer-se notar gaire, però sempre hi era.

M’agradaria escriure-li algunes de les coses que no vaig gosar dir-li mai, tot i que estic convençuda que en el fons ella ja ho sabia. Sobretot per expressar l’agraïment per la manera com em va acollir quan vaig començar a militar en el partit que ella havia ajudat a fundar i també els consells quan vaig entrar a l’Ajuntament. La Carme havia estat regidora a finals dels anys 80 i el fet que al 2007 tornéssim a entrar dues regidores a l’equip va fer que es s’aboqués en nosaltres.

La recordaré com una dona d’una força i una vitalitat incansables, sempre amable i de bon humor. Que quan em trobava, em preguntava pel que passava per Badalona, mai amb ànim de criticar, sinó amb ganes d’aportar. Aleshores callava un moment i deixava anar algun comentari que, des d’una senzillesa aparent, molt sovint portava una gran càrrega de profunditat i que em feia reflexionar. Quan ens acomiadàvem, sempre m’animava a seguir treballant, i jo pensava que quan fos gran, voldria ser com la Carme Padrós.

Carme, volia escriure’t el que no et vaig dir, i sé que si t’arriba, ho valoraràs com sempre vas fer. Bon viatge.

Un any de moltes preguntes i poques respostes

Badalona

La Rambla

Ha passat un any i sembla que faci un segle. Des dels atemptats de l’agost passat, els fets que han marcat la vida política del país i la vida personal de molta gent s’han succeït a una velocitat de vertigen i hem passat a viure en la incertesa permanent. Per mi és un any en el que he après a viure a l’instant, aïllar-me de l’excés d’informació i en el que cada cop ha suposat un reforç de les meves conviccions.

Al cap em vénen molts records, que es barregen per configurar un mosaic de sentiments. La perplexitat al veure el primer whatsapp que m’avisava que alguna cosa greu estava passant a la Rambla. La tristesa al descobrir que hi havia nombroses víctimes, algunes molt joves. L’angoixa durant les hores posteriors per les notícies que anaven arribant d’Alcanar, Sant Just Desvern, Cambrils i Subirats. La preocupació pels companys i amics que estaven a primera fila. La indignació al veure com determinats mitjans de comunicació tractaven la notícia i volien desprestigiar la feina dels Mossos. La vergonya de veure com responia el Govern de Mariano Rajoy. L’immens agraïment a la tasca que van fer els Mossos, perfectament representats pel Major Trapero i el Conseller Quim Forn. La impotència de no poder consolar a amics que havien conviscut amb els terroristes i no se’n sabien avenir de com havien canviat. La preocupació de com això podia afectar a la convivència entre les diferents comunitats, que en moltes ciutats penja d’un fil.  L’orgull per la resposta de la gent amb el “No tinc por. I finalment la visita a la Rambla al cap d’uns dies per demostrar que efectivament no teníem por.

Quan passa un fet d’aquest tipus hi ha sempre la temptació de buscar culpables, més enllà dels autors materials dels atemptats. I és evident que quan passa qualsevol catàstrofe sempre és degut a un cúmul de circumstàncies que evidencien que hi ha hagut algun punt feble. A vegades evitable i d’altres no, perquè fins aquell moment no era esperable que allò succeís. Però el que és fonamental d’això és aprendre per tal que no es pugui tornar a repetir i que, tot i que el risc zero és impossible, que cada vegada ho tinguin més difícil.

Fa poc s’ha aixecat el secret del sumari i en aquests moments encara hi ha massa interrogants i massa ombres sobre el paper de l’Estat espanyol i cap reconeixement a la feina feta pels mossos. Els màxims responsables del cos estan o bé a la presó o bé acusats de diferents delictes en unes interlocutòries delirants. De què tenen por els partits espanyols per no aprovar una comissió d’investigació al congrés de diputats? Per què al cap d’un any no s’ha complert la promesa d’incloure els mossos a l’Europol? Quina era la veritable relació entre el cervell dels atemptats i el CNI? Per què l’Estat no confirma però tampoc desmenteix res? Per què un govern que condecora verges no és capaç de fer cap reconeixement als mossos? Hem après alguna cosa de tot això i la probabilitat de que torni a passar és més baixa o continuem igual o pitjor?

No vull anar a xiular, però em molesta la hipocresia. El veritable homenatge dels representants de l’Estat espanyol a les víctimes i a les seves famílies seria que enlloc de venir a fer la foto, expliquessin el que ha passat realment i que per respecte a elles i a tots els ciutadans de Catalunya facilitessin la feina als mossos perquè d’aquí a un temps no haguem de tornar a plorar per cap altra víctima.

Homenatge a Maria Mercè Marçal

Badalona, Cultura,

Amb en Josep Duran vam pensar que, donat que enguany és el vintè aniversari de la mort de la Maria Mercè Marçal, es podia demanar als grups municipals corresponents, que presentessin una moció al proper ple de febrer per tal posar el nom de la poeta en algun espai públic de la ciutat de Badalona i organitzar algun acte commemoratiu. Us deixo el text que hem proposat i us animo a donar-hi suport, que traslladarem també a l’Ajuntament.

El dia 5 de juliol de 1998, l’ombra de la nit es va emportar a la poeta Maria Mercè Marçal, després d’anys de lluita contra l’ou que covava la mort blanca sota l’aixella, arran del pit. Enguany es compliran vint anys de la desaparició d’aquesta figura cabdal de la literatura catalana.

Nascuda l’any 1952, va viure la seva infantesa i joventut a Ivars d’Urgell. A començaments dels anys 70 es va llicenciar en filologia clàssica i va exercir com a professora de secundària de llengua i literatura catalanes. També va començar a escriure poesia i va participar en la creació de l’editorial Llibres del Mall. L’any 1976 va ser la primera poeta en guanyar el premi Carles Riba amb l’obra “Cau de Llunes”. En aquella època també comença la seva militància política a Nacionalistes d’Esquerra i els seus primers contactes amb els grups de dones i el feminisme de qui esdevindrà un dels principals referents a Catalunya. De la seva obra en destaquen especialment els diferents llibres de poemes, com “Terra de Mai”, publicat l’any 1982 amb la portada il·lustrada amb un dibuix del seu amic, el pintor badaloní Josep Uclés. L’any 1994 va publicar la seva única novel·la, “La passió segons Renée Vivien”, que va merèixer nombrosos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana i el de la Institució de les Lletres Catalanes. Així mateix destaca també la seva incansable recerca de referents literaris femenins, el que es deriva en la traducció de nombroses autores com Colette, Yourcenar, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàiev i els estudis sobre poetes anteriors com Clementina Arderiu i Rosa Leveroni.

Especialment conegut és el seu poema “Divisa”, amb el que va definir i que ha esdevingut un lema per a moltes dones.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

Atès que a Badalona no hi ha cap espai dedicat a aquesta autora, referent de la literatura catalana, de la lluita de les dones pel feminisme i  de la defensa de la nació i cultura catalanes.

Atès que enguany es compleixen vint anys de la mort de Maria Mercè Marçal.

Atès la poca presència de noms femenins en el nomenclàtor de la ciutat.

És per aquests motius que proposem l’adopció dels següents acords:

Primer.- Traslladar a la comissió de nomenclàtor la proposta de donar el nom de Maria Mercè Marçal a un espai públic de la ciutat de Badalona.

Segon.- Organitzar un acte commemoratiu de reconeixement i de difusió de la seva obra.

Tercer.- Notificar els presents acords a la Fundació Maria Mercè Marçal, a la seva filla Heura Marçal, a la seva companya Fina Birulés i a la Institució de les Lletres Catalanes.

 

 

Com està l’aigua avui?

Badalona, Sostenibilitat,

A Badalona, quan arriba l’estiu, hi ha una pregunta que es repeteix sovint: com està avui l’aigua? La resposta varia entre els dos extrems, pot estar cristal·lina o fer fàstic, ja que l’endemà dels dies de pluja, però també altres dies, sense saber ben bé com, apareixen plàstics flotant a l’aigua que ens impedeixen un bany agradable.

Aquest problema ve de lluny, amb episodis greus a començaments del 2000, que després van disminuir però sense desaparèixer i és un repte global. A molts llocs del planeta s’acumulen plàstics al mar, formant-se fins i tot illes. Però l’origen d’aquests materials és majoritàriament la terra, pel que és allà on s’ha d’actuar.

A la nostra ciutat, tenim a més una sèrie de factors en contra: una conca important, amb fort pendent i un terreny que s’ha anat impermeabilitzant i absorbeix menys aigua; rieres que s’han canalitzat i connectat al clavegueram, que és unitari, és a dir, que pels mateixos col·lectors hi circulen aigües residuals i pluvials. Això fa que amb pluges moderades el sistema quedi col·lapsat i la barreja d’aigua residual i pluvial surti pels sobreeixidors que hi ha a la platja. Això no passa només a Badalona, però els corrents marins dominants tenen tendència a portar els sòlids flotants cap a la nostra platja. Això té efectes negatius, però també fa que perdem menys sorra que moltes platges veïnes.

No hi ha, per tant, una única solució, però la clau està en evitar que els sòlids arribin al mar. Les administracions hi tenen responsabilitat, a curt termini serà necessari una millora del col·lector de Llevant que recull l’aigua residual i la porta cap a la depuradora del Besòs, però aquesta és una obra de llarga i difícil execució. L’Ajuntament té redactat des del 2011 el pla director del clavegueram, que preveu una sèrie de dipòsits per a retenir les aigües pluvials que podria minimitzar alguns sobreeiximents. D’aquest pla, només es va executar el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella i es va eliminar un sobreeixidor de la platja. Però a banda d’obres, s’ha de millorar la neteja dels carrers i rieres i la neteja preventiva del clavegueram per evitar que vagin sòlids a les aigües pluvials. I com a ciutadans també hi podem contribuir, llençant els sòlids a les escombraries i no a l’aigua, utilitzant menys plàstic o reciclant-lo o no utilitzant les tovalloletes higièniques.

Queda molta feina a fer, i la sensació és que cada estiu estem allà mateix i que no s’acaben de materialitzar algunes de les solucions que fa temps que es coneixen, pel que és important posar fil a l’agulla i buscar els recursos necessaris per a poder preservar un dels millors espais que tenim.

*Article publicat al Diari de Badalona el 8/9/2017

Refugiats d’ahir i d’avui

Badalona, Política, , ,

 

Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.

Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.

Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.

Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.

Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.

Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.

Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.

 

Les barques de la platja de Badalona

Badalona, Política,

image

No m’imagino la platja de Badalona sense barques. Les barques dels pescadors han estat presents a la sorra des de fa uns quants segles, quan es va començar a construir a l’Arenal i es va transformar en el barri de Baix a Mar. Aleshores la pesca va esdevenir una activitat important a Badalona, que va assolir el seu màxim l’any 1869, amb 700 persones que s’hi dedicaven i 170 barques. Amb el temps, el declivi va ser lent, però constant, i ara a la sorra només hi queden alguns vestigis d’aquella activitat. Els pescadors professionals ja es van traslladar al port, i a la platja ja no hi ha el tràfec de les barques que pujaven i baixaven per la sorra ni les xarxes que s’assecaven al sol.

Per això, l’any 2008 des de l’Àrea de Medi Ambient vàrem començar a parlar amb la Confraria de Pescadors de Badalona per tal que ens cedissin les barques que no s’utilitzaven. Algunes estaven en molt males condicions i es van retirar. D’altres es van poder restaurar, no per navegar, però si per restar a la sorra com a símbol i record del pescadors de Badalona.

Durant aquests anys, les barques s’han tornat a fer malbé. Tothom sap que la fusta arran de mar s’ha de cuidar, però es veu que els del PP se’n van oblidar. Ara, l’Ajuntament, ha publicat una nota de premsa en la que enlloc de parlar de restaurar les barques, només es parla de retirar les barques malmeses i de recuperar tot l’espai de les barques pel bany.

Hem engegat una campanya a les xarxes que en menys de 24 hores ja ha aconseguit 500 adhesions, que no para d’augmentar i a la que us convido a sumar-vos-hi. La gent de Badalona ens estimem les antigues barques dels pescadors a la sorra. Les que ens fan memòria d’un passat que molts encara recorden i un símbol de la Badalona de Baix a Mar que molts volem que es mantingui.

 

El 27S a Badalona

Badalona, Política

12034398_1063056797060438_8754889041248955197_oComparteixo l’escrit que vaig fer per preparar la meva intervenció al míting que Junts pel Sí vam fer a la Plana dimecres passat. Un dia molt emotiu, amb una plaça plena a vessar de gent que vol un futur millor.

“Bon vespre a tothom i moltes gràcies per ser avui aquí, acompanyant-nos i omplint de gom a gom aquesta plaça de la Plana., i de manera molt especial als 1500 candidats que ja tenim a Badalona molts dels que ens esteu donant suport i ajudant en tots els actes que estem fent.

Jo us vull parlar de què significa per mi ser de Badalona i estar en la llista de Junts pel Sí i de com el que passi en el país es juga en aquesta ciutat i en d’altres de l’Àrea Metropolitana.

Sempre he estat molt orgullosa de ser de Badalona, una ciutat molt diversa i complexa, que ha millorat molt però amb ferides i divisions que encara ara no hem sabut superar completament. Però per sobre de tot, Badalona és la seva gent. La majoria som fills o néts de gent que va venir d’altres llocs buscant un futur millor, i que van decidir quedar-s’hi. I mentre molts hem treballat per millorar la cohesió i la convivència, hem vist com alguns que aquí coneixem molt bé, han intentat trencar i dividir la ciutat per interès propi.

Del meu pare vaig aprendre que no s’ha de jutjar a la gent pel seu origen, que l’important és voler fer camí plegats, acceptant les diferències. Ara volem construir entre tots un nou país, per poder viure millor, però també per dignitat, per no haver d’estar defensant sempre tot allò que som i sobretot, tot allò que volem continuar sent. Perquè ho hem intentat tot, però a cada petició la resposta ha estat un no. I com deia Ovidi Montllor, ara no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Recordeu el 9N? Badalona va sortir al carrer amb il·lusió, com feia anys que no es veia, i gairebé 36.000 persones van votar si-si. Ara els de Junts pel Si ho podem tornar a fer, demostrant que a Badalona preferim a qui vol construir un país millor comptant amb tothom a aquells que ens han intentat dividir o a aquells que han vingut aquí atiant l’odi. Però per això us necessitem a tots perquè no en tenim prou amb guanyar, hem de fer un molt bon resultat.

Estellés deia que hi haurà un dia en que ja no podrem més i llavors ho podrem tot. Ara aquest dia ha arribat i entre tots hem de fer tot el possible per tenir un molt bon resultat, especialment aquí. Si Badalona se’n surt, Catalunya se’n sortirà i guanyarem la llibertat.”

Tot recordant a Joan Argenté

Badalona, Cultura

Muere-poeta-Joan-Argente-anos_TINIMA20150806_0470_5El dia ha començat amb una mala notícia, la mort del poeta i advocat badaloní Joan Argenté. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la inauguració de la biblioteca de Canyadó i Casagemes que porta el seu nom. Ja feia temps que una part de la societat badalonina volíem fer-li un reconeixement, i després d’una proposta que no va tirar endavant, vam poder aconseguir que la nova biblioteca portés el nom de Joan Argenté. Una biblioteca que també havíem lluitat molt i per tot això recordo amb una il·lusió especial haver pogut participar en la seva inauguració.

Aquest era un homenatge merescut, i que es sumava a tota una sèrie de premis i reconeixements que el poeta, dramaturg i traductor va anar obtenint al llarg de la seva vida: el Premi Joan Salvat-Papasseit el 1959, el Premi Carles Riba el 1975 i finalment la Creu de Sant Jordi el 2006.

Fruit d’una època que lentament i inexorable se’n va, i que comença a l’Institut Albéniz, on com d’altra gent, va rebre la notable influència de Maria Aurèlia Campmany, que li va transmetre la seva passió per la literatura i el teatre. Persona molt activa i compromesa, però per sobre de tot molt estimada a la ciutat. Badalona i la cultura catalana perden avui un referent, del que us deixo un fragment del poema “Tinc tot de fum a la boca”.

Tinc tot de fum a la boca
torrada pipa a les mans.
Canto amb pena i canto amb glòria,
sóc Joan, fill de Joan.
Deixo el fum blau sobre l’aire,
torrada pipa a les mans.
Cada vespre tot s’esborra
per esperar l’endemà.

El que no he pogut dir per darrera ordre de l’Alcalde Albiol

Badalona, Política

4da71daf12322ffd223456d8d662b63a

 

Ahir, a Badalona, va haver-hi el darrer ple d’aquest mandat. Aquesta escena s’està repetint a tots els pobles i ciutats, i en la premsa anem veient exemples de comiats de regidors, especialment d’aquells que no repeteixen. Normalment això passa per un reconeixement per part de l’Alcalde, una intervenció dels portaveus dels diferents grups municipals i es cedeix la paraula als regidors que desitgin acomiadar-se.

En el cas de Badalona, com passa darrerament, això no ha sigut així i ha tingut un caire peculiar, per dir-ho finament. L’Alcalde ha començat fent un discurs d’agraïment als regidors per acabar fent un gran elogi dels regidors de govern i de com de magnífic ha estat el seu mandat. I després de deixar-se a ell i als seus pels núvols ha donat el ple per acabat i ha negat la paraula a la resta de grups i regidors.

Això forma part de la manca de respecte a unes mínimes formes institucionals que el PP ha anat demostrant al llarg del seu mandat i de com s’ha anat tancant portes fent impossible no ja qualsevol suport, o un mínim de comprensió, que li permetés governar si no treia majoria absoluta. Aquesta condició se l’ha imposada el propi Albiol amb la seva manera de fer durant bona part dels darrers quatre anys. Una prova d’aquesta manera de fer és com Albiol i el PP estan actuant després del 24 de maig, sense tocar de peus a terra, negant-se a acceptar una realitat política legal i legítima, i escalfant l’ambient d’una manera irresponsable.

Va jugar molt fort, va apostar al tot o res, va fer una campanya duríssima emulant a Jean Marie Le Pen i això ha fet que es mobilitzessin tots els que volen fer-lo fora i que es justifiqui el posicionament de no donar suport a la llista més votada. S’ha de saber guanyar i especialment s’ha de saber perdre, i sobretot si aspires a liderar una ciutat com Badalona has de demostrar que no perds els papers i mantenir la dignitat. Però com s’ha vist, això no ha estat així.

Malgrat això, i donat que no m’han deixat acomiadar, tot i que continuaré fent política a Badalona des d’on se’m demani i em pertoqui, ho faré des d’aquest espai.

He dedicat els darrers vuit anys a l’Ajuntament de Badalona, quatre anys de Tinent d’Alcalde i regidora de Medi Ambient i Mobilitat i quatre anys de regidora del Districte primer. Uns anys que m’han permès ajudar a solucionar a molta gent petits problemes de cada dia, però també impulsar una sèrie de projectes dels que em sento orgullosa com la remodelació del Pont del Petroli, la construcció del Passeig Marítim, la construcció de la zona de jocs infantils del parc de Ca l’Arnús, la bandera blava a la platja dels Pescadors o el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella per posar-ne alguns exemples.

Han estat uns anys intensos, i vull agrair a Ferran Falcó l’oportunitat que em va donar i la confiança que em va fer, i que m’ha permès poder treballar per la ciutat que m’estimo, on vaig néixer i on visc. Uns anys en els que he après molt, en els que he tingut encerts i errors, però en els que sempre he gaudit de la feina que he fet. Tot això m’ha permès tractar a molta gent, i conèixer bé la ciutat i la tasca que moltes persones, tant des de l’ajuntament com des de la societat civil, estan fent a Badalona. Una ciutat complexa i diversa, amb moltes mancances a solucionar, però també amb un gran potencial que entre tots encara no hem sabut aprofitar com pertoca. I per tant, acabo amb orgull per la feina feta, però amb una mica de recança perquè una sempre vol fer més per allò que s’estima. I segur que serà així, des d’una banda o des d’una altra, de més a prop o de més lluny, sempre intentant aportar tot el que pugui.

Però el més important que m’emporto de tots aquest anys són el tracte i els bons moments passats amb molta gent, amb els companys de Convergència, d’altres partits, amb companys de l’Ajuntament, i també amb representants d’entitats o d’altres partits. La col·laboració, el respecte, el bon tracte, el diàleg i en alguns casos l’amistat que hem compartit durant aquests anys, per mi és la millor experiència i la que us agraeixo de tot cor.