Category Archives: Cultura

Els nabís i el triomf del color

Queden ja pocs dies d’una de les exposicions que hi ha aquests dies a Barcelona, “El triomf del color. De Van Gogh a Matisse” i que recomano vivament. Es una bona oportunitat per a poder admirar en un marc esplèndid com és la casa Garriga Nogués, nova seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, grans exponents de l’impressionisme i el post-impressionisme. La mostra està formada per uns 70 quadres, que provenen gairebé tots del Museu d’Orsay, excepte alguns que són de l’Orangerie, i s’hi poden observar alguns quadres coneguts de Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec o Cézanne.

Però més enllà del títol, si hagués de destacar alguna cosa de l’exposició, no seria ni Van Gogh ni Matisse, sinó Gauguin i Cézanne, tant per les obres exposades, com pel fet que probablement són un millor eix de l’exposició, encara que mediàticament menys potents.

16-Gauguin-femmes-tahiti
Femmes de Tahiti. Paul Gauguin. 1891.

Però sobretot, m’ha permès fixar-me en una sèrie de pintors que al Museu d’Orsay, queden eclipsats per la potència de la resta d’impressionistes o postimpressionistes, i que en canvi a Barcelona són una part important de l’exposició. Em refereixo pintors que van pertànyer a l’escola de Pont-Aven, com Bernard, molt influït per Cézanne, i que treballant conjuntament amb Gauguin i Van Gogh va teoritzar entre 1887 i 1888 sobre el cloisonnisme, l’estil en el que redueixen l’espai a dues dimensions i sovint les figures estan rodejades per una traça negre, inspirats en el japonisme.

emile_bernard_la_moisson_musee_dorsay_paris
La moisson. Emile Bernard. 1888.

D’aquests a la mostra destaca Sérusier, amb El Talismà, de 1888 en el qual Gauguin impulsà al pintor a intensificar els colors fins que les formes es difuminen.

Serusier_-_the_talisman
Le Talisman. Paul Sérusier. 1888.

És a partir de que Sérusier torna a París i mostra aquest quadre a pintors amics seus que es forma el grup dels nabís (profetes en hebreu) que busquen expressar la seva veritat més enllà del naturisme i utilitzant el color. Com va escriure Denis el 1890, “«Cal recordar que un quadre, abans que sigui un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre». Posteriorment el grup es va escindir en dos corrents: un grup format pel propi Sérusier i Dennis que adopten temes més místics i d’altres com Bonnard, Vallotton i Vuillard que adopten temes més quotidians.

DENIS MAURICE. LES ARBRES VERTS. 1893 HUILE 46X43
Paysage aux arbres verts ou Les Hêtres de Kerduel. Denis Maurice. 1893.

De Bonnard, la Fundació Mapfre a Madrid ofereix també una exposició que permet admirar l’obra d’aquest artista, amb predomini d’escenes molt íntimes i d’altres amb motius decoratius, però totes amb uns colors molt vius.

mue-sep-15-pierre-bonnard-07-450x876
Desnudo en un interior. Pierre Bonnard. 1934.

En qualsevol cas, dues exposicions de les que resten pocs dies per visitar-les però interessants i que permet gaudir d’algunes obres interessants dels impressionistes i post-impressionistes, però sobretot descobrir altres pintors com els nabís que val la pena conèixer.

De l’aigua de Wallace als punts de Jobs

LAIGUAESAIXO_29148e84dba71afa67d8edb709f9ccbaEm va cridar l’atenció una crítica que vaig llegir del llibre de David Foster Wallace, ¨L’aigua és això”, i al fullejar-lo, quan el vaig tenir entre les mans el vaig fullejar, no m’hi vaig poder resistir. Molt breu, amb poques paraules a cada pàgina, a vegades tan sols una frase. No és una novel·la ni un assaig, és un discurs dirigit a estudiants que es graduen.

Al llegir-lo em va venir al cap un altre cèlebre discurs de graduació, el de Steve Jobs a Stanford, i vaig començar a trobar-hi alguns paral·lelismes. Els dos discursos van ser pronunciats l’any 2005, i ambdós per dues persones que havien tingut problemes de salut greus que en aquells moments aparentment havien superat, una severa depressió en el cas de Wallace, i un càncer de pàncrees en el cas de Jobs. Suposo que vivències així donen una perspectiva diferent de la vida i donen peu a una visió més profunda. Els dos també tenen un estil molt americà, en el que a partir d’una experiència vital o d’una paràbola se n’extreuen consells als futurs graduats.

A partir d’aquí, els enfocs són molt diferents, però crec que es poden complementar perfectament, i que els dos plantegen qüestions a tenir en compte i una filosofia de vida que en el meu cas comparteixo plenament. Jobs, exemple d’emprenedor, parla de quina ha de ser l’actitud d’algú que vulgui triomfar. Wallace parla més de la complexitat de la vida, no en va el discurs es dirigeix a estudiants d’humanitats.

Les tres reflexions de Jobs són que s’ha de confiar en la intuïció (o en el nom que li vulguem posar) i que les accions que fem al llarg de la nostra vida, els punts, no es poden connectar mirant cap al futur, sinó mirant cap el passat. Quan mirem enrere acabem lligant les coses que hem fet, i moltes coses acaben prenent el seu sentit. Els altres consells són que hem de buscar una feina que realment estimem, i que no ens hem de conformar ni aturar mai. I finalment, que sempre hem de continuar estant afamats i ser esbojarrats (Stay hungry. Stay foolish). Consells sobretot aplicables a la feina, però que s’haurien d’aplicar també a d’altres àmbits de la vida.

Wallace en canvi diu que “les realitats més obvies, ubiqües i importants sovint són les que més ens costen de veure, i sobre les quals més ens costa de parlar”. Potser perquè moltes vegades no ens aturem a reflexionar, no vivim conscientment, anem fent sense pensar. I parla d’ensenyar a pensar, de que és necessari que adquirim una consciència crítica. Que hem apropar-nos als altres sense apriorismes, de com les nostres creences poden condicionar com veiem les coses a partir de la nostra experiència, i de que hem de ser humils i potser així veurem que no sempre la nostra veritat és la veritat absoluta: “ensenyar-me a ser una mica menys arrogant, a contemplar-me a mi i les meves certeses amb una certa “consciència crítica”… perquè un gran percentatge del que tendeixo a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori”. I de que la llibertat és que ens ensenyin a pensar.

En qualsevol cas, dos discursos a considerar i a recuperar de tant en tant, com a exemple d’oratòria, com per les reflexions que contenen, un més enfocat a la vida exterior, i l’altra a la interior. I en el cas de “L’aigua és això”, una magnífica traducció i edició per part d’Edicions del Periscopi, que val la pena llegir i rellegir.

Tot recordant a Joan Argenté

Muere-poeta-Joan-Argente-anos_TINIMA20150806_0470_5El dia ha començat amb una mala notícia, la mort del poeta i advocat badaloní Joan Argenté. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la inauguració de la biblioteca de Canyadó i Casagemes que porta el seu nom. Ja feia temps que una part de la societat badalonina volíem fer-li un reconeixement, i després d’una proposta que no va tirar endavant, vam poder aconseguir que la nova biblioteca portés el nom de Joan Argenté. Una biblioteca que també havíem lluitat molt i per tot això recordo amb una il·lusió especial haver pogut participar en la seva inauguració.

Aquest era un homenatge merescut, i que es sumava a tota una sèrie de premis i reconeixements que el poeta, dramaturg i traductor va anar obtenint al llarg de la seva vida: el Premi Joan Salvat-Papasseit el 1959, el Premi Carles Riba el 1975 i finalment la Creu de Sant Jordi el 2006.

Fruit d’una època que lentament i inexorable se’n va, i que comença a l’Institut Albéniz, on com d’altra gent, va rebre la notable influència de Maria Aurèlia Campmany, que li va transmetre la seva passió per la literatura i el teatre. Persona molt activa i compromesa, però per sobre de tot molt estimada a la ciutat. Badalona i la cultura catalana perden avui un referent, del que us deixo un fragment del poema “Tinc tot de fum a la boca”.

Tinc tot de fum a la boca
torrada pipa a les mans.
Canto amb pena i canto amb glòria,
sóc Joan, fill de Joan.
Deixo el fum blau sobre l’aire,
torrada pipa a les mans.
Cada vespre tot s’esborra
per esperar l’endemà.

Gegants de Gel o la descoberta dels límits

 

02016 Ushuaia Canal BeagleFrontera física i personal i a recerca depròpia identitat van ser els mots que em van atreure de la portada d’aquest llibre. I que la frontera fos Ushuaia ho va acabar de reblar, perquè jo també m’havia sentit atreta pel fet de viatjar fins a aquest poble, situat a la fi del món, en un viatge que em va fascinar. Un paisatge salvatge, gèlid, extrem, en el que molta gent està allà de passada, donant a la ciutat una imatge de provisionalitat, de que res és definitiu i de que no hi ha res més enllà. Un destí del que l’autor, Joan Benesiu, diu: “Ningú no fa tants quilòmetres com a turista si no està d’alguna forma subjugat pel fet de trobar-se a la vora. Els confins, allò que té com a límit la fi.”

A l’obrir-lo vaig descobrir que hi havia un pròleg de Manuel Baixauli, el de “l’home manuscrit” o “la cinquena planta” que també m’havien captivat, i una descripció de l’escriptor on m’hi vaig veure reflectida: “Insatisfet del seu paper al món, obsessionat pels llibres, ple de dubtes i inquietuds. Com jo.”.

imageEm vaig endinsar, en un mosaic on una sèrie de personatges que només tenen en comú que fugen d’alguna situació que els hi és dolorosa, es retroben un Nadal, nit rere nit, a la taula del fons del bar Katowice. Com diu Benesiu: “El bar de Dominika ha actuat com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un dels extrems del món.” I allà un consultor financer parisenc, un anglès, un estudiant mexicà, un xilè, la mestressa polonesa del bar, la seva filla i el narrador comparteixen les seves històries, certes o imaginades, fugint de la seva solitud i buscant entendre’s a sí mateixos: “Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d’esplendors manllevats.”. Tots protagonistes d’un viatge físic però també d’un viatge interior, explorant les pròpies fronteres, que a vegades es sobrepassen, però conscients també de que “a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà.”

Un llibre absolutament imprescindible, amb un llenguatge molt cuidat, ple a més de nombroses referències literàries que obren nous horitzons a recórrer. Amb una història també llarga, ja que va començar amb una autoedició, amb el títol dels passejants de l’illa de Xàtiva, per ser editat finalment per Edicions del Periscopi amb el títol de Gegants de Gel. Ara ja està per la quarta edició i ha acabat guanyant el premi llibreter 2015. I un autor interessant al que segur que s’haurà de seguir.

La quarta paret, Antígona a Beirut

image

 

He tornat a llegir “La quarta paret” de Sorj Chalandon, ara en la seva traducció catalana, i m’ha tornat a captivar com la primera vegada. No és una lectura senzilla, però és d’aquelles que tot i ser dura et deixen marca i que recomano vivament. Ja vaig escriure un post sobre aquest llibre i d’altres de l’autor, però ara que Edicions 1984 l’ha traduït, crec que val la pena tornar-ne a parlar.

 

Sorj Chalandon és un periodista francès, que ha cobert diferents conflictes internacionals, entre ells el que emmarca aquesta història, la guerra del Líban. Ell va ser un dels periodistes que va entrar al camp de refugiats de Xatila l’endemà que una milícia dels falangistes libanesos va massacrar civils, majoritàriament palestins i xïites, amb l’ajuda de l’exèrcit d’Israel. Un horror que el va deixar marcat per sempre, i que en el llibre és descrit de manera crua i brutal.

image

Però “La quarta paret” no és només un llibre que parla de la guerra, sinó que explica una història de compromís i ideals, en el que el protagonista, Georges, promet al seu amic Sam, malalt terminal, que portarà a terme el seu somni. Un somni que consisteix en que enmig del caos i la barbàrie, robar uns instants a la guerra per representar-hi Antígona, amb actors de tots els bàndols. “Antígona, representada amb les mans buides en una ciutat on altres mans escanyen.” Una ciutat que és el Beirut de 1982, en un escenari complex com la guerra del Líban, amb molts bàndols, on no hi ha ni vencedors ni vençuts, i on tots hi perden alguna cosa.

image

La versió d’Antígona que volen escenificar no és la clàssica de Sòfocles, sinó que és la de Jean Anouilh, escrita i representada per primera vegada en plena ocupació nazi a París, un paral·lelisme buscat. Perquè tant en un cas com en un altre, l’autor ens mostra que aquesta història, com passa amb moltes altres, pot tenir interpretacions molt diferents en funció dels ulls amb que es miri. Una tragèdia dins d’una altra tragèdia.

El llibre també parla del viatge vital de Georges, el protagonista, que passa de l’activisme d’extrema esquerra del París de finals dels anys 70, molt violent, on creu que hi ha bons i dolents, a trobar-se al mig d’una guerra real al Beirut de començaments dels 80, amb diferents bàndols plens de llums i ombres. Una experiència que el trasbalsa totalment i on tot passa a tenir un nou sentit. Georges es va quedar atrapat a la guerra, Sorj en va poder tornar, però ha trigat molts anys a poder-ne parlar.

Altres enllaços:

Entrevista a Sorj Chalandon a Mapamundi

Ànima i Wajdi Mouawad

coberta ANIMA per WEB_001ad5f962671327e65dce18f583977d

Poques lectures s’acaben amb un nus a l’estómac i amb la sensació que et falta l’aire, i això m’ha passat amb “Ànima”, el darrer llibre de Wajdi Mouawad, publicat per Edicions del Periscopi. Ha estat una lectura intensa, dura, d’aquelles que enganxen, que no pots deixar. Una lectura que m’ha fet retrobar les sensacions que em van produir dues altres obres que també em van impactar, “Incendis” del propi Mouawad, i “Le quatrième mur” de Sorj Chalandon que properament es traduirà al català i de la que en vaig parlar en un altre post. Totes tenen en comú un aire de tragèdia grega, amb el teló de fons dels horrors de la guerra del Líban i especialment de Sabra i Shatila.

Wajdi Mouawad és un dramaturg d’origen libanès (cristià maronita) que degut a la guerra brutal que hi va haver al seu país va haver d’exiliar-se amb la seva família quan tenia nou anys , primer a França i posteriorment al Quebec, per retornar finalment a França on viu actualment. Tota aquesta experiència vital, l’exili, la guerra i la recerca dels orígens estan molt presents en tota la seva obra.

Vaig descobrir Mouawad amb la magnífica posada en escena que va fer Oriol Broggi d’Incendis. Una obra que em va deixar molt impressionada i que va fer que comencés a llegir les diferents obres d’aquest autor, bé directament en francès o en les traduccions que n’ha fet KRK Ediciones. Incendis forma part d’una tetralogia, la sang de les promeses, formada per Litoral, Incendis, Boscos i Cels, de les que a Barcelona, hem pogut veure també Litoral i actualment Cels. Són totes obres molt potents i absolutament recomanables, especialment Incendis, on dos germans, Jeanne i Simon rebien l’encàrrec de la seva mare morta de buscar al pare i a un germà desconegut, en un viatge en el que descobriran l’horror de la guerra i la història dels seus orígens. La frase “La infància és un ganivet clavat a la gola” que trobem a “Incendis” és la que se’m ve al cap quan penso en qualsevol de les seves obres.

A “Ànima”, el punt de partida és el brutal assassinat de la Léonie, la dona del protagonista, Wahhch Debch, a mans d’un indi mohawk. A partir d’aquí, Wahhch inicia la recerca de l’assassí en un viatge pel territori fronterer entre Canadà i Estats Units que el farà entrar en contacte amb l’inquietant món de les reserves índies. Però Wahhch no persegueix a l’assassí per venjança, sinó només perquè vol veure-li la cara, per tenir la seguretat de que no ha estat ell mateix qui ha matat a la seva dona. Però l’assassinat també li desperta records que tenia adormits, i el viatge es converteix alhora en una descoberta dels seus orígens i de la seva infància, amb la presència de tota una sèrie de personatges marginals i tràgics que d’una manera desinteressada l’aniran ajudant en la seva recerca.

“La desaparició dels éssers és una carculla buida. Te la poses a l’orella i en aquest buit alguna cosa rondina. A la meva, hi ha alguna cosa horrible que continua rondinant, però no sé què és.”

I tot això està narrat des dels diferents punts de vista que ens donen una sèrie d’animals com ocells, gossos, gats, aranyes o d’altres, que o bé són espectadors o alguns casos esdevenen també protagonistes.

En aquesta novel·la hi retrobem una sèrie d’elements que caracteritzen l’univers de Mouawad, la recerca de la identitat, la violència, moltes vegades brutal fins a arribar a l’horror, la infantesa que amaga alguna experiència traumàtica, la sang, el Líban, els protagonistes amb noms que comencen amb W i aquesta sensació de tragèdia grega. Però alhora sap dotar als seus textos de bellesa i poesia que fan suportable la brutalitat que amaguen. Una bellesa accentuada en aquest cas per una magnífica traducció d’Anna Casassas.

“Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo…per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.”

En qualsevol cas, us recomano vivament aquesta novel·la, a l’igual que la resta d’obres de Mouawad, especialment “Incendis”. I tampoc perdeu de vista el nom de Wajdi Mouawad, tant per anar-lo llegint, com per estat atent a les representacions teatrals de les seves obres, doncs són experiències que acostumen a ser inoblidables.

Lectures d’estiu

L’estiu o les vacances són uns dels moments en que és més senzill pels lletraferits trobar temps i abandonar-se al plaer de la lectura. Pels que tingueu la sort de gaudir-ne, us deixo uns comentaris i suggeriments dels llibres que darrerament més m’han agradat per si us ve de gust llegir-los:

Anatomía de la memoria (Eduardo Ruiz Sosa, Ed. Candaya, 2014)

portadaanatomia259x392A partir d’un encàrrec de redactar la biografia d’un poeta, Juan Pablo Orígenes, un periodista, Salomón Estiarte, comença a indagar a l’entorn d’un moviment estudiantil radical del Mèxic de començaments dels 70, anomenats els Enfermos. Però aquesta història, recordada pels diferents protagonistes anys després, només sembla l’excusa per a veure com la memòria o l’oblit de cada personatge desfigura els esdeveniments viscuts, amb diferents visions, a vegades contradictòries.
“Pero la memoria restituye solamente aquello que nos desbarata el alma. La memoria es un cuchillo”
Aquest és un relat que va donant voltes sobre uns mateixos fets, però que cada vegada sembla que s’aixequi un vel diferent i hi acabem descobrint alguna cosa nova. Es una novel·la molt poètica, amb tocs fantàstics, amb imatges impactants, que remeten a d’altres grans exponents de la literatura llatino-americana, plena de frases molt potents, en forma de sentències especialment sobre la mort, la memòria, la malaltia i els llibres, que fan que sovint un s’hagi d’aturar a reflexionar sobre les afirmacions que l’autor escriu.
“En los libros está todo lo que no hemos vivido, Salomón, y todo lo que vivimos en secreto, todo lo que mentimos, todo lo que en silencio se llora sin que nadie nos vea, todo lo que pensamos y guardamos bajo llave, todo, pues, lo que no dejamos que los demás vean. En los libros, Salomón, no lo olvide.”

http://tvbadalona.xiptv.cat/pensio-completa/capitol/16-de-juny-de-2014

(Entrevista a Eduardo Ruiz Sosa a TVB)

El testament de Maria (Colm Tóibín, Amterdam Llibres, 2014)

916_eltestamentdemaria-jpgAquest és un llibre que ens explica una història que tots coneixem o creiem que coneixem, la vida i mort de Jesús de Natzaret, però que alhora té la habilitat de donar-li un punt de vista diferent i ple d’emocions. Es la visió de la mare, de la dona senzilla que no entén ni comparteix el que està fent el seu fill i que en determinats moments es sent culpable. Una dona que ha estat testimoni de la vida del seu fill i que al final es converteix en una amenaça, especialment per aquells que volen magnificar la llegenda. Perquè Maria recorda, i no pot ni vol enganyar la seva memòria.

“Creuen que no entenc el que està creixent lentament en el món; creuen que no veig perquè em fan aquestes preguntes i que no me n’adono de la cruel ombra d’exasperació que apareix, velada, als seus rostres o oculta en les seves veus, quan dic alguna beneiteria o alguna cosa que no els fa servei, alguna cosa que no ens duu enlloc. Quan sembla que no recordo el que pensen que hauria de recordar… La memòria omple el meu cos talment com la sang i els ossos.”

Val la pena llegir el text de Colm Tóibín, que sota la forma de monòleg ens mostra els pensaments que té Maria quan s’acosten els seus últims dies de vida, oferint-nos una visió molt diferent de la que estem acostumats, però alhora molt més humanitzada, el que ens la fa molt propera. Un text molt potent que s’ha pogut veure al Grec, però que podrem tenir l’ocasió de tornar-lo a veure al Teatre Lliure, durant el més de març, protagonitzat per la gran Blanca Portillo i amb escenografia de Frederic Amat.

La cinquena planta (Manuel Baixauli, Ed. Proa, 2014)

la-cinquena-planta_9788475884042-2La cinquena planta parteix de l’experiència real del propi autor, que després de publicar la seva anterior novel·la, “L’home manuscrit” va veure com a causa de la síndrome de Guillain-Barré es quedava totalment immobilitzat durant 42 dies i posteriorment era traslladat a un sanatori per a la seva recuperació. Però no es tracta només d’una novel·la autobiogràfica, sinó que afegeix molts elements absolutament imaginaris. Un llibre, que com diu l’autor, no té la impressió de que l’ha escrit sinó que li ha succeït.
“Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es barregen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai…”
Laberíntica i onírica, com també era “L’home manuscrit”, poc a poc anem acompanyant a l’autor en aquest viatge entre el real i l’imaginari. La presència de l’enigmàtica cinquena planta del sanatori, o cases abandonades al mig del bosc, juntament amb una sèrie de històries i personatges fascinants com Timoteu o Orofila Martí, fan d’aquesta lectura una experiència magnífica.

“Timoteu: Què som? Ones dins d’una mar immensa, dita temps.”
“Timoteu: Tots tenim un armari ple d’ocasions perdudes.”

I pels amants del 2.0. us recomano seguir a l’autor a twitter (@homemanuscrit), que gaudiu de les imatges i frases al pinterest, o al notegraphy elaborats per @llegimipiulem i també que escolteu una llista de música al spotify, amb la “banda sonora” del llibre, acompanyant-ho de la lectura d’aquests comentaris del propi Baixauli.

http://www.tv3.cat/videos/4929191/Manuel-Baixauli-La-cinquena-planta://

(Entrevista a Manuel Baixauli a TV3)

En resum, us deixo una sèrie de recomanacions amb uns llibres amb els quals he gaudit de molt bones estones de lectura, i que a mida que he anat escrivint he vist que tenien més en comú del que a priori hagués pensat, ja que d’una manera o d’una altra tots acaben parlant de la memòria, de la malaltia i de la mort, i ens obren la porta a moltes reflexions, al llarg d’històries que ens enganxen. Bona lectura!

1984 al segle XXI

foto-1
Mar de fotografies de 24 hores de Flickr

Som capaços d’imaginar com serà la nostra vida quotidiana d’aquí a només 10 anys, veient com ha canviat en els últims 30? Podrem utilitzar d’una manera ètica totes les dades que obtenim mitjançant les noves tecnologies? Les dades que estem generant ens facilitaran la vida a tots o només enriquiran a alguns? Aquestes preguntes i moltes més són les que vénen al cap al visitar l’absolutament recomanable exposició del Big Bang Data al CCCB.

No som conscients de tota la informació nostra que podem trobar al núvol. I no només de la que volgudament compartim a les diferents xarxes socials, sinó de tota aquell rastre que anem deixant quan ens movem, truquem amb el mòbil o paguem amb la tarja de crèdit. Com tot, això pot ser positiu o negatiu, depenent de l’ús que després se’n faci. Un ús individualitzat d’aquestes dades pot ser perillós i pot atemptar contra la nostra privacitat. En canvi, l’ús agregat proporciona molta informació sobre hàbits, tendències,…i tot això ens obre un infinit món de possibilitats per a nous models de negoci. Però aquí també hi ha una reflexió, mai com ara hem tingut a l’abast tanta informació, i el que s’anomena soroll ens pot emmascarar l’essencial. Ara per tant, és molt necessari saber destriar bé allò fonamental d’allò accessori.

A més, ara estem en l’era del Open Data i de construir ciutats intel·ligents, les smart cities. Les administracions mica en mica van transformant les ciutats, creant plataformes tecnològiques i posant a disposició de tothom una sèrie de dades que serveixen perquè es dissenyin aplicacions que poden fer més eficients la ciutat, facilitant la vida als ciutadans i millorant la nostra qualitat de vida.

Aquesta exposició coincideix també amb el debat sobre l’economia col.laborativa, i concretament sobre Uber o Airbnb, les aplicacions per a compartir cotxe o pisos, que aquí han xocat amb la regulació existent, i que al costat d’aspectes positius com facilitar l’accés a determinats recursos poden implicar un increment de l’economia submergida i una precarització de determinats llocs de treball. Però això sembla un tema imparable, conjuntament amb la innovació tecnològica que no s’aturarà. Que anirà fent canviar la forma de consumir de la gent, passant del verb posseir al verb llogar o compartir, fent possible que determinats recursos arribin a molta més gent i que d’alguna manera s’haurà de regular per minimitzar els efectes negatius que pugui tenir. Un canvi de mentalitat que degut a la crisi s’està estenent i que pot generar canvis profunds en la societat i en l’economia que haurem d’entomar.

En qualsevol cas, experiències com les que es poden veure en l’exposició ens obren els ulls a l’infinit món de possibilitats que tenim al davant i del que moltes vegades som incapaços de preveure com evolucionarà. Una exposició que ens fa recordar l’època en que llegíem el 1984 d’Orwell, i pensàvem que tot allò del gran germà era una pura ficció, i que ens fa adonar que ara, al 2014, no només ho hem superat sinó que ens preguntem fins on podrà arribar.

Preguntes sobre Thermomix, Sant Jordi i altres històries populars

20140430-115228.jpgAquesta és la crònica de com una bona idea pot desembocar en un cúmul de despropòsits per la manca de cintura i de visió de qui governa. Una jornada que va acabar amb un gran nombre de participants que van gaudir de la Fira, però que va comportar la discriminació de moltes entitats, moltes de les quals treballen per a col·lectius amb especials dificultats, i amb titulars en molts mitjans que van acabar associant la festa de Sant Jordi a Badalona amb la represssió policial. Molt lluny de la imatge que a molts ens agradaria donar de la nostra ciutat.

D’entrada vull dir que penso que és una bona idea de tallar Francesc Layret durant aquest dia i donar espai als comerciants relacionats amb Sant Jordi. El problema és quan no s’estableixen criteris clars, es fomenta el clientelisme i s’utilitza per a marginar a entitats culturals i socials no afins al règim. I això ho dic perquè no és normal que l’administració no compleixi els requisits de publicitat, transparència, i pública concurrència, i convidi a determinats comerços a participar mentre que no ho fa amb d’altres.

Setmanes abans de la Diada de Sant Jordi vaig reunir-me amb la regidoria de comerç, per a traslladar-li la preocupació de determinades entitats, tant culturals com socials, davant de com s’estaven repartint els espais a ocupar pels diferents comerços i entitats. Concretament vaig reclamar l’elaboració d’un reglament consensuat per a establir criteris clars a l’hora de determinar els espais. També vaig demanar que no es discriminés a les entitats que tradicionalment han sortit per Sant Jordi a vendre roses o llibres, per a donar a conèixer la tasca que realitzen i per a recollir fons per a continuar fent la seva tasca i que no se’ls situés en una zona allunyada.

La resposta que se’m va donar va ser que buscarien un bon lloc per a les entitats i que tenien moltes peticions de comerços, però que s’havien de limitar a productes relacionats amb Sant Jordi.

Quan es van començar a muntar les parades ja vam veure que de la teoria a la pràctica hi havia un abisme. Les peticions de comerços no eren tantes com ens havien fet creure, doncs la presència d’espais buits entre parades era important. També quedava lliure el carrer Sant Anastasi, on altres anys havien estat les entitats socials, i al passejar es feia evident que un bon lloc per a perllongar la fira era el carrer del Temple fins a Via Augusta, com es fa en la Fira de l’Arrop. En aquest sentit, que una entitat com Òmnium hagués de recórrer a l’hàbil i intel·ligent maniobra d’instal·lar-se a l’antic local de l’Opencor al carrer Francesc Layret ens dóna una idea dels límits, com a mínim absurds, als que va arribar el govern en el seu afany per limitar la presència dels autèntics protagonistes d’una festa cívica i cultural com passa a la resta de ciutats.
image

També va quedar palès que el concepte de comerç relacionat amb Sant Jordi que té el PP era peculiar, per dir-ho d’una forma suau. Més enllà de la pregunta que molts ens continuem fent sobre la Thermomix, n’hi ha d’altres, moltes altres, que també cal que ens fem en veu alta:

– La parada de la Thermomix es justifica per què té llibre d’instruccions o per què hi ha llibres de receptes?
– Per què hi havia paradetes d’una exposició de decoració que es farà a la casa de les germanes Arnús? Quina relació té això amb Sant Jordi?
– Per què dues escoles podien estar a la zona reservada als comerços i per què les altres entitats no?
– Per què una entitat com Alvent, que fa un concurs literari i edita i ven llibres no se’l va deixar posar al costat de les parades de venda de llibres, i a particulars que havien auto-editat un llibre sí?
– Per què des de l’Ajuntament es va convidar d’una manera àmplia a les floristeries i a les botigues que venen llibres a què estiguessin a Francesc Layret mitjançant correus electrònics, i en canvi només es va convidar a certes pastisseries i forns de pa i no a la resta?

D’altra banda també va ser desproporcionada la presència de la Guàrdia Urbana, com va denunciar el sindicat majoritari, la PSU, a l’igual que també la reacció que van tenir quan Omnium Cultural va treure una taula al carrer. I això ens porta a noves preguntes:

– Calia una paradeta de la Guàrdia Urbana presidint l’entrada a la Fira, i la presència de nombrosos efectius de la unitat Omega que intimidaven més que una altra cosa?
– Per què la Guàrdia Urbana no va actuar contra diverses entitats socials que no van ocupar el lloc que verbalment se’ls hi havia assignat, i en canvi es van abraonar contra Òminum Cultural?

Massa preguntes sense resposta i que no conviden a pensar gens bé. I que en tot cas confirmen el que vaig dir en un post anterior que el PP vol pervertir la Diada de Sant Jordi, treient-li tot significat cultural, de solidaritat o catalanista i mercantilitzant la festa. I que tal com va dir l’Alcalde al ple, en un moment sublim, Sant Jordi no és un dia per a les entitats culturals, sinó que hi ha altres dies per a fer actes d’aquest tipus. Delirant!

Enllaços relacionats:
Els sobiranistes, apartats del Sant Jordi de Badalona
Badalona, la Thermomix, i la cultura clandestina
La Guàrdia Urbana considera excessiu el control a Òmnium a Badalona

El llibre dels despropòsits

Llibre Badalona - llibre (AJB_MITJA)Uns dies abans de Sant Jordi, l’Alcalde va voler competir amb els escriptors i va anunciar la publicació d’un llibre titulat “Badalona, ciutat de primera”, que era un recull de fotografies de la ciutat. Suposo que això era una excusa per a poder signar autògrafs, tal com va fer fa 2 anys amb fotografies seves, i tenir alguna cosa per a donar als vianants. Però l’anunciada novetat no podrà aparèixer a la llista dels més venuts perquè la Junta Electoral de Zona hi ha apreciat electoralisme i n’ha decretat la paralització de les vendes. És a dir, que el llibre s’ha de mantenir en el congelador fins el 25 de maig.

Però per a mi, l’electoralisme no és el més greu, tot i que no és un tema menor. D’entrada hi ha tota una sèrie de problemes legals associats al llibre en sí. L’Ajuntament no pot vendre un llibre sense haver aprovat el preu públic pel ple, cosa que evidentment no ha fet. Per això, quan jo personalment al comprar el llibre he demanat una factura o un tiquet m’han dit que no me’l podien fer, que m’agafaven el nom i el telèfon i que ja es posarien en contacte amb mi. Al cap d’una setmana, encara no ho han fet, perquè no deuen saber ni com fer-ho. Qui entén que un organisme oficial pugui vindre llibres en “negre”?

Després hi ha el tema de la qualitat, perquè si un fa un llibre que es titula “Badalona ciutat de primera” sembla que hauria de buscar donar la millor imatge de la ciutat. I abans d’inventar la sopa d’all, val la pena veure altres publicacions que s’han fet, i conèixer el treball dels bons fotògrafs que hi ha a la ciutat.

La portada ja ho diu tot, doncs han triat una foto molt poc atractiva de l’espai més emblemàtic i més fotografiat de la ciutat. Segur que tots nosaltres hem vist fotografies molt més espectaculars del Pont del Petroli en anuncis, mitjans de comunicació o en les xarxes socials. I les imatges de l’interior segueixen la mateixa tònica. Perquè al final, el llibre més que mostrar els llocs més emblemàtics de la ciutat, sembla que vulgui justificar que no es deixa res per a posar, que surten tots els barris. Però realment cal posar una foto de l’Hospital o de l’estacio de tren, quan a més les fotos en sí no aporten res? Per què no posar alguna foto de les estacions de metro de La Salut o Llefià, que realment des del punt de vista arquitectònic si que tenen algun interés? No hi havia altres fotografies dels eixos comercials de la ciutat que mostressin que són llocs atractius per a venir-hi a comprar i no llocs foscos i tristos on sembla que s’hi passegin espectres?

Amb aquest llibre s’han desaprofitat moltes oportunitats, especialment les dels llocs que tenen un interès turístic a la nostra ciutat. Només heu d’entrar a la web del Museu per veure fotos tant del Decumanus com d’altres espais del nostre passat romà, així com d’altres indrets on s’organitzen visites: Sant Jeroni de la Mutra, Can Miravitges…Tenim una platja que no té res a envejar a la d’altres ciutats turístiques i que pràcticament no surt. I també tenim festivals artístics de renom, com el de Magia, el Filmets o el Blues i Ritmes, però que s’han obviat per destacar només les fires comercials marca PP.

Han banalitzat la imatge de la ciutat, i hem perdut l’oportunitat de mostrar-ne tot l’atractiu, especialment a la gent de fora de la ciutat. Amb aquest llibre sembla que no s’han cregut tot el potencial que tenim i que enlloc de mostrar el millor, el que han volgut és treure-ho tot, però sobretot, colar-hi la foto d’un amable alcalde repartint roses als vianants un dia de Sant Jordi. Enguany, potser roses en repartirà, però de ben segur que el llibre -sobre el qual ja hem preguntat al voltant del cost i la forma com s’ha encarregat- s’haurà de quedar al magatzem almenys fins el 26 de maig.