Frontera física i personal i a recerca depròpia identitat van ser els mots que em van atreure de la portada d’aquest llibre. I que la frontera fos Ushuaia ho va acabar de reblar, perquè jo també m’havia sentit atreta pel fet de viatjar fins a aquest poble, situat a la fi del món, en un viatge que em va fascinar. Un paisatge salvatge, gèlid, extrem, en el que molta gent està allà de passada, donant a la ciutat una imatge de provisionalitat, de que res és definitiu i de que no hi ha res més enllà. Un destí del que l’autor, Joan Benesiu, diu: “Ningú no fa tants quilòmetres com a turista si no està d’alguna forma subjugat pel fet de trobar-se a la vora. Els confins, allò que té com a límit la fi.”

A l’obrir-lo vaig descobrir que hi havia un pròleg de Manuel Baixauli, el de “l’home manuscrit” o “la cinquena planta” que també m’havien captivat, i una descripció de l’escriptor on m’hi vaig veure reflectida: “Insatisfet del seu paper al món, obsessionat pels llibres, ple de dubtes i inquietuds. Com jo.”.

Em vaig endinsar, en un mosaic on una sèrie de personatges que només tenen en comú que fugen d’alguna situació que els hi és dolorosa, es retroben un Nadal, nit rere nit, a la taula del fons del bar Katowice. Com diu Benesiu: “El bar de Dominika ha actuat com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un dels extrems del món.” I allà un consultor financer parisenc, un anglès, un estudiant mexicà, un xilè, la mestressa polonesa del bar, la seva filla i el narrador comparteixen les seves històries, certes o imaginades, fugint de la seva solitud i buscant entendre’s a sí mateixos: “Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d’esplendors manllevats.”. Tots protagonistes d’un viatge físic però també d’un viatge interior, explorant les pròpies fronteres, que a vegades es sobrepassen, però conscients també de que “a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà.”

Un llibre absolutament imprescindible, amb un llenguatge molt cuidat, ple a més de nombroses referències literàries que obren nous horitzons a recórrer. Amb una història també llarga, ja que va començar amb una autoedició, amb el títol dels passejants de l’illa de Xàtiva, per ser editat finalment per Edicions del Periscopi amb el títol de Gegants de Gel. Ara ja està per la quarta edició i ha acabat guanyant el premi llibreter 2015. I un autor interessant al que segur que s’haurà de seguir.

Poques lectures s’acaben amb un nus a l’estómac i amb la sensació que et falta l’aire, i això m’ha passat amb “Ànima”, el darrer llibre de Wajdi Mouawad, publicat per Edicions del Periscopi. Ha estat una lectura intensa, dura, d’aquelles que enganxen, que no pots deixar. Una lectura que m’ha fet retrobar les sensacions que em van produir dues altres obres que també em van impactar, “Incendis” del propi Mouawad, i “Le quatrième mur” de Sorj Chalandon que properament es traduirà al català i de la que en vaig parlar en un altre post. Totes tenen en comú un aire de tragèdia grega, amb el teló de fons dels horrors de la guerra del Líban i especialment de Sabra i Shatila.

Wajdi Mouawad és un dramaturg d’origen libanès (cristià maronita) que degut a la guerra brutal que hi va haver al seu país va haver d’exiliar-se amb la seva família quan tenia nou anys , primer a França i posteriorment al Quebec, per retornar finalment a França on viu actualment. Tota aquesta experiència vital, l’exili, la guerra i la recerca dels orígens estan molt presents en tota la seva obra.

Vaig descobrir Mouawad amb la magnífica posada en escena que va fer Oriol Broggi d’Incendis. Una obra que em va deixar molt impressionada i que va fer que comencés a llegir les diferents obres d’aquest autor, bé directament en francès o en les traduccions que n’ha fet KRK Ediciones. Incendis forma part d’una tetralogia, la sang de les promeses, formada per Litoral, Incendis, Boscos i Cels, de les que a Barcelona, hem pogut veure també Litoral i actualment Cels. Són totes obres molt potents i absolutament recomanables, especialment Incendis, on dos germans, Jeanne i Simon rebien l’encàrrec de la seva mare morta de buscar al pare i a un germà desconegut, en un viatge en el que descobriran l’horror de la guerra i la història dels seus orígens. La frase “La infància és un ganivet clavat a la gola” que trobem a “Incendis” és la que se’m ve al cap quan penso en qualsevol de les seves obres.

A “Ànima”, el punt de partida és el brutal assassinat de la Léonie, la dona del protagonista, Wahhch Debch, a mans d’un indi mohawk. A partir d’aquí, Wahhch inicia la recerca de l’assassí en un viatge pel territori fronterer entre Canadà i Estats Units que el farà entrar en contacte amb l’inquietant món de les reserves índies. Però Wahhch no persegueix a l’assassí per venjança, sinó només perquè vol veure-li la cara, per tenir la seguretat de que no ha estat ell mateix qui ha matat a la seva dona. Però l’assassinat també li desperta records que tenia adormits, i el viatge es converteix alhora en una descoberta dels seus orígens i de la seva infància, amb la presència de tota una sèrie de personatges marginals i tràgics que d’una manera desinteressada l’aniran ajudant en la seva recerca.

“La desaparició dels éssers és una carculla buida. Te la poses a l’orella i en aquest buit alguna cosa rondina. A la meva, hi ha alguna cosa horrible que continua rondinant, però no sé què és.”

I tot això està narrat des dels diferents punts de vista que ens donen una sèrie d’animals com ocells, gossos, gats, aranyes o d’altres, que o bé són espectadors o alguns casos esdevenen també protagonistes.

En aquesta novel·la hi retrobem una sèrie d’elements que caracteritzen l’univers de Mouawad, la recerca de la identitat, la violència, moltes vegades brutal fins a arribar a l’horror, la infantesa que amaga alguna experiència traumàtica, la sang, el Líban, els protagonistes amb noms que comencen amb W i aquesta sensació de tragèdia grega. Però alhora sap dotar als seus textos de bellesa i poesia que fan suportable la brutalitat que amaguen. Una bellesa accentuada en aquest cas per una magnífica traducció d’Anna Casassas.

“Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo…per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.”

En qualsevol cas, us recomano vivament aquesta novel·la, a l’igual que la resta d’obres de Mouawad, especialment “Incendis”. I tampoc perdeu de vista el nom de Wajdi Mouawad, tant per anar-lo llegint, com per estat atent a les representacions teatrals de les seves obres, doncs són experiències que acostumen a ser inoblidables.

L’estiu o les vacances són uns dels moments en que és més senzill pels lletraferits trobar temps i abandonar-se al plaer de la lectura. Pels que tingueu la sort de gaudir-ne, us deixo uns comentaris i suggeriments dels llibres que darrerament més m’han agradat per si us ve de gust llegir-los:

Anatomía de la memoria (Eduardo Ruiz Sosa, Ed. Candaya, 2014)

A partir d’un encàrrec de redactar la biografia d’un poeta, Juan Pablo Orígenes, un periodista, Salomón Estiarte, comença a indagar a l’entorn d’un moviment estudiantil radical del Mèxic de començaments dels 70, anomenats els Enfermos. Però aquesta història, recordada pels diferents protagonistes anys després, només sembla l’excusa per a veure com la memòria o l’oblit de cada personatge desfigura els esdeveniments viscuts, amb diferents visions, a vegades contradictòries.
“Pero la memoria restituye solamente aquello que nos desbarata el alma. La memoria es un cuchillo”
Aquest és un relat que va donant voltes sobre uns mateixos fets, però que cada vegada sembla que s’aixequi un vel diferent i hi acabem descobrint alguna cosa nova. Es una novel·la molt poètica, amb tocs fantàstics, amb imatges impactants, que remeten a d’altres grans exponents de la literatura llatino-americana, plena de frases molt potents, en forma de sentències especialment sobre la mort, la memòria, la malaltia i els llibres, que fan que sovint un s’hagi d’aturar a reflexionar sobre les afirmacions que l’autor escriu.
“En los libros está todo lo que no hemos vivido, Salomón, y todo lo que vivimos en secreto, todo lo que mentimos, todo lo que en silencio se llora sin que nadie nos vea, todo lo que pensamos y guardamos bajo llave, todo, pues, lo que no dejamos que los demás vean. En los libros, Salomón, no lo olvide.”

http://tvbadalona.xiptv.cat/pensio-completa/capitol/16-de-juny-de-2014

(Entrevista a Eduardo Ruiz Sosa a TVB)

El testament de Maria (Colm Tóibín, Amterdam Llibres, 2014)

Aquest és un llibre que ens explica una història que tots coneixem o creiem que coneixem, la vida i mort de Jesús de Natzaret, però que alhora té la habilitat de donar-li un punt de vista diferent i ple d’emocions. Es la visió de la mare, de la dona senzilla que no entén ni comparteix el que està fent el seu fill i que en determinats moments es sent culpable. Una dona que ha estat testimoni de la vida del seu fill i que al final es converteix en una amenaça, especialment per aquells que volen magnificar la llegenda. Perquè Maria recorda, i no pot ni vol enganyar la seva memòria.

“Creuen que no entenc el que està creixent lentament en el món; creuen que no veig perquè em fan aquestes preguntes i que no me n’adono de la cruel ombra d’exasperació que apareix, velada, als seus rostres o oculta en les seves veus, quan dic alguna beneiteria o alguna cosa que no els fa servei, alguna cosa que no ens duu enlloc. Quan sembla que no recordo el que pensen que hauria de recordar… La memòria omple el meu cos talment com la sang i els ossos.”

Val la pena llegir el text de Colm Tóibín, que sota la forma de monòleg ens mostra els pensaments que té Maria quan s’acosten els seus últims dies de vida, oferint-nos una visió molt diferent de la que estem acostumats, però alhora molt més humanitzada, el que ens la fa molt propera. Un text molt potent que s’ha pogut veure al Grec, però que podrem tenir l’ocasió de tornar-lo a veure al Teatre Lliure, durant el més de març, protagonitzat per la gran Blanca Portillo i amb escenografia de Frederic Amat.

La cinquena planta (Manuel Baixauli, Ed. Proa, 2014)

La cinquena planta parteix de l’experiència real del propi autor, que després de publicar la seva anterior novel·la, “L’home manuscrit” va veure com a causa de la síndrome de Guillain-Barré es quedava totalment immobilitzat durant 42 dies i posteriorment era traslladat a un sanatori per a la seva recuperació. Però no es tracta només d’una novel·la autobiogràfica, sinó que afegeix molts elements absolutament imaginaris. Un llibre, que com diu l’autor, no té la impressió de que l’ha escrit sinó que li ha succeït.
“Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es barregen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai…”
Laberíntica i onírica, com també era “L’home manuscrit”, poc a poc anem acompanyant a l’autor en aquest viatge entre el real i l’imaginari. La presència de l’enigmàtica cinquena planta del sanatori, o cases abandonades al mig del bosc, juntament amb una sèrie de històries i personatges fascinants com Timoteu o Orofila Martí, fan d’aquesta lectura una experiència magnífica.

“Timoteu: Què som? Ones dins d’una mar immensa, dita temps.”
“Timoteu: Tots tenim un armari ple d’ocasions perdudes.”

I pels amants del 2.0. us recomano seguir a l’autor a twitter (@homemanuscrit), que gaudiu de les imatges i frases al pinterest, o al notegraphy elaborats per @llegimipiulem i també que escolteu una llista de música al spotify, amb la “banda sonora” del llibre, acompanyant-ho de la lectura d’aquests comentaris del propi Baixauli.

http://www.tv3.cat/videos/4929191/Manuel-Baixauli-La-cinquena-planta://

(Entrevista a Manuel Baixauli a TV3)

En resum, us deixo una sèrie de recomanacions amb uns llibres amb els quals he gaudit de molt bones estones de lectura, i que a mida que he anat escrivint he vist que tenien més en comú del que a priori hagués pensat, ja que d’una manera o d’una altra tots acaben parlant de la memòria, de la malaltia i de la mort, i ens obren la porta a moltes reflexions, al llarg d’històries que ens enganxen. Bona lectura!