Category Archives: Cultura

Preguntes sobre Thermomix, Sant Jordi i altres històries populars

Badalona, Cultura, Política

20140430-115228.jpgAquesta és la crònica de com una bona idea pot desembocar en un cúmul de despropòsits per la manca de cintura i de visió de qui governa. Una jornada que va acabar amb un gran nombre de participants que van gaudir de la Fira, però que va comportar la discriminació de moltes entitats, moltes de les quals treballen per a col·lectius amb especials dificultats, i amb titulars en molts mitjans que van acabar associant la festa de Sant Jordi a Badalona amb la represssió policial. Molt lluny de la imatge que a molts ens agradaria donar de la nostra ciutat.

D’entrada vull dir que penso que és una bona idea de tallar Francesc Layret durant aquest dia i donar espai als comerciants relacionats amb Sant Jordi. El problema és quan no s’estableixen criteris clars, es fomenta el clientelisme i s’utilitza per a marginar a entitats culturals i socials no afins al règim. I això ho dic perquè no és normal que l’administració no compleixi els requisits de publicitat, transparència, i pública concurrència, i convidi a determinats comerços a participar mentre que no ho fa amb d’altres.

Setmanes abans de la Diada de Sant Jordi vaig reunir-me amb la regidoria de comerç, per a traslladar-li la preocupació de determinades entitats, tant culturals com socials, davant de com s’estaven repartint els espais a ocupar pels diferents comerços i entitats. Concretament vaig reclamar l’elaboració d’un reglament consensuat per a establir criteris clars a l’hora de determinar els espais. També vaig demanar que no es discriminés a les entitats que tradicionalment han sortit per Sant Jordi a vendre roses o llibres, per a donar a conèixer la tasca que realitzen i per a recollir fons per a continuar fent la seva tasca i que no se’ls situés en una zona allunyada.

La resposta que se’m va donar va ser que buscarien un bon lloc per a les entitats i que tenien moltes peticions de comerços, però que s’havien de limitar a productes relacionats amb Sant Jordi.

Quan es van començar a muntar les parades ja vam veure que de la teoria a la pràctica hi havia un abisme. Les peticions de comerços no eren tantes com ens havien fet creure, doncs la presència d’espais buits entre parades era important. També quedava lliure el carrer Sant Anastasi, on altres anys havien estat les entitats socials, i al passejar es feia evident que un bon lloc per a perllongar la fira era el carrer del Temple fins a Via Augusta, com es fa en la Fira de l’Arrop. En aquest sentit, que una entitat com Òmnium hagués de recórrer a l’hàbil i intel·ligent maniobra d’instal·lar-se a l’antic local de l’Opencor al carrer Francesc Layret ens dóna una idea dels límits, com a mínim absurds, als que va arribar el govern en el seu afany per limitar la presència dels autèntics protagonistes d’una festa cívica i cultural com passa a la resta de ciutats.
image

També va quedar palès que el concepte de comerç relacionat amb Sant Jordi que té el PP era peculiar, per dir-ho d’una forma suau. Més enllà de la pregunta que molts ens continuem fent sobre la Thermomix, n’hi ha d’altres, moltes altres, que també cal que ens fem en veu alta:

– La parada de la Thermomix es justifica per què té llibre d’instruccions o per què hi ha llibres de receptes?
– Per què hi havia paradetes d’una exposició de decoració que es farà a la casa de les germanes Arnús? Quina relació té això amb Sant Jordi?
– Per què dues escoles podien estar a la zona reservada als comerços i per què les altres entitats no?
– Per què una entitat com Alvent, que fa un concurs literari i edita i ven llibres no se’l va deixar posar al costat de les parades de venda de llibres, i a particulars que havien auto-editat un llibre sí?
– Per què des de l’Ajuntament es va convidar d’una manera àmplia a les floristeries i a les botigues que venen llibres a què estiguessin a Francesc Layret mitjançant correus electrònics, i en canvi només es va convidar a certes pastisseries i forns de pa i no a la resta?

D’altra banda també va ser desproporcionada la presència de la Guàrdia Urbana, com va denunciar el sindicat majoritari, la PSU, a l’igual que també la reacció que van tenir quan Omnium Cultural va treure una taula al carrer. I això ens porta a noves preguntes:

– Calia una paradeta de la Guàrdia Urbana presidint l’entrada a la Fira, i la presència de nombrosos efectius de la unitat Omega que intimidaven més que una altra cosa?
– Per què la Guàrdia Urbana no va actuar contra diverses entitats socials que no van ocupar el lloc que verbalment se’ls hi havia assignat, i en canvi es van abraonar contra Òminum Cultural?

Massa preguntes sense resposta i que no conviden a pensar gens bé. I que en tot cas confirmen el que vaig dir en un post anterior que el PP vol pervertir la Diada de Sant Jordi, treient-li tot significat cultural, de solidaritat o catalanista i mercantilitzant la festa. I que tal com va dir l’Alcalde al ple, en un moment sublim, Sant Jordi no és un dia per a les entitats culturals, sinó que hi ha altres dies per a fer actes d’aquest tipus. Delirant!

Enllaços relacionats:
– Els sobiranistes, apartats del Sant Jordi de Badalona
– Badalona, la Thermomix, i la cultura clandestina
– La Guàrdia Urbana considera excessiu el control a Òmnium a Badalona

El llibre dels despropòsits

Badalona, Cultura, Política

Llibre Badalona - llibre (AJB_MITJA)Uns dies abans de Sant Jordi, l’Alcalde va voler competir amb els escriptors i va anunciar la publicació d’un llibre titulat “Badalona, ciutat de primera”, que era un recull de fotografies de la ciutat. Suposo que això era una excusa per a poder signar autògrafs, tal com va fer fa 2 anys amb fotografies seves, i tenir alguna cosa per a donar als vianants. Però l’anunciada novetat no podrà aparèixer a la llista dels més venuts perquè la Junta Electoral de Zona hi ha apreciat electoralisme i n’ha decretat la paralització de les vendes. És a dir, que el llibre s’ha de mantenir en el congelador fins el 25 de maig.

Però per a mi, l’electoralisme no és el més greu, tot i que no és un tema menor. D’entrada hi ha tota una sèrie de problemes legals associats al llibre en sí. L’Ajuntament no pot vendre un llibre sense haver aprovat el preu públic pel ple, cosa que evidentment no ha fet. Per això, quan jo personalment al comprar el llibre he demanat una factura o un tiquet m’han dit que no me’l podien fer, que m’agafaven el nom i el telèfon i que ja es posarien en contacte amb mi. Al cap d’una setmana, encara no ho han fet, perquè no deuen saber ni com fer-ho. Qui entén que un organisme oficial pugui vindre llibres en “negre”?

Després hi ha el tema de la qualitat, perquè si un fa un llibre que es titula “Badalona ciutat de primera” sembla que hauria de buscar donar la millor imatge de la ciutat. I abans d’inventar la sopa d’all, val la pena veure altres publicacions que s’han fet, i conèixer el treball dels bons fotògrafs que hi ha a la ciutat.

La portada ja ho diu tot, doncs han triat una foto molt poc atractiva de l’espai més emblemàtic i més fotografiat de la ciutat. Segur que tots nosaltres hem vist fotografies molt més espectaculars del Pont del Petroli en anuncis, mitjans de comunicació o en les xarxes socials. I les imatges de l’interior segueixen la mateixa tònica. Perquè al final, el llibre més que mostrar els llocs més emblemàtics de la ciutat, sembla que vulgui justificar que no es deixa res per a posar, que surten tots els barris. Però realment cal posar una foto de l’Hospital o de l’estacio de tren, quan a més les fotos en sí no aporten res? Per què no posar alguna foto de les estacions de metro de La Salut o Llefià, que realment des del punt de vista arquitectònic si que tenen algun interés? No hi havia altres fotografies dels eixos comercials de la ciutat que mostressin que són llocs atractius per a venir-hi a comprar i no llocs foscos i tristos on sembla que s’hi passegin espectres?

Amb aquest llibre s’han desaprofitat moltes oportunitats, especialment les dels llocs que tenen un interès turístic a la nostra ciutat. Només heu d’entrar a la web del Museu per veure fotos tant del Decumanus com d’altres espais del nostre passat romà, així com d’altres indrets on s’organitzen visites: Sant Jeroni de la Mutra, Can Miravitges…Tenim una platja que no té res a envejar a la d’altres ciutats turístiques i que pràcticament no surt. I també tenim festivals artístics de renom, com el de Magia, el Filmets o el Blues i Ritmes, però que s’han obviat per destacar només les fires comercials marca PP.

Han banalitzat la imatge de la ciutat, i hem perdut l’oportunitat de mostrar-ne tot l’atractiu, especialment a la gent de fora de la ciutat. Amb aquest llibre sembla que no s’han cregut tot el potencial que tenim i que enlloc de mostrar el millor, el que han volgut és treure-ho tot, però sobretot, colar-hi la foto d’un amable alcalde repartint roses als vianants un dia de Sant Jordi. Enguany, potser roses en repartirà, però de ben segur que el llibre -sobre el qual ja hem preguntat al voltant del cost i la forma com s’ha encarregat- s’haurà de quedar al magatzem almenys fins el 26 de maig.

Pervertint Sant Jordi, de festa a fira

Badalona, Cultura, Política

sant_jordi__photomanip_by_denema-d3dkgx0A vegades hi ha coses que per òbvies que semblin, s’han de recordar, i sempre se’n descobreix algun nou matís. Des de mitjans del s. XV, Sant Jordi ha estat el patró de Catalunya, i la diada una festa que ha anat adquirint nous significats. Buscant i remirant, he descobert que el costum de regalar una rosa aquest dia és també molt antic i té el seu origen en una fira de roses que es feia al Palau de la Generalitat, però no va ser fins el 1914 que es va popularitzar, gràcies a l’impuls de la Mancomunitat. Posteriorment, el 1926, un escriptor valencià establert a Barcelona, Vicent Clavel, va proposar celebrar el dia del llibre coincidint primer amb la data del naixement de Cervantes, i a partir de 1930 amb el 23 d’abril, dia de l’enterrament de l’autor del Quixot. Finalment, el 1995, aquest dia va ser declarat per la UNESCO Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.

Per tot això, la diada de Sant Jordi sempre ha estat lligada a la catalanitat, a la cultura i a les roses, i pels catalans ha estat també la nostra festa dels enamorats. Però ara, el PP de Badalona hi ha volgut trobar un nou significat, o bé per afany de ser innovadors, o m’inclino més a pensar que per a aigualir una festa que té com a pilars la cultura i la catalanitat, dos conceptes que els incomoden i que volen amagar. I han pervertit una bona proposta inicial d’Òmnium Cultural de Badalona i del gremi de llibreters, consistent en fer de Francesc Layret un espai peatonal per un dia, on poguessin encabir-s’hi les entitats i les activitats relacionades amb Sant Jordi.

Perquè amb el temps la diada també va a passar a ser el dia on moltes entitats sense ànim de lucre, especialment del tercer sector, sortien al carrer, per donar-se a conèixer i a vendre algun objecte solidari relacionat amb Sant Jordi per a recollir fons per a les seves activitats, doncs aquest és un dia on la gent té la solidaritat a flor de pell i acostuma a col·laborar.

Però la diada de Sant Jordi, s’ha convertit en la fira de Sant Jordi, i d’organitzar-ho la regidoria de cultura, ho ha passat a capitanejar la regidoria de comerç, esdevenint el comerç l’eix central de la festa i arraconant qualsevol altra expressió. Els primers anys, les entitats van quedar amagades al carrer Sant Anastasi, però enguany, on s’amplia considerablement l’espai dedicat al comerç, aquestes són desplaçades ben lluny del focus principal de l’activitat, a la plaça Pompeu Fabra, tocant a Sant Ignasi de Loiola. Un canvi que segur que fa que passin a recaptar menys, doncs seran molt menys visibles.

No em crec que les coses no es puguin fer d’una altra manera, i que no sigui possible que comerços (no de qualsevol tipus, sinó relacionats amb Sant Jordi) i entitats comparteixin espai, com tampoc que a Òmnium Cultural, promotor de la idea, i a qui se li ha d’agrair pràcticament tota la programació cultural de la diada de Sant Jordi que s’organitza des de l’Ajuntament, no se li pugui donar un lloc destacat. Tenen més a veure amb Sant Jordi els forns, els cosmètics, les sabates o les cerveses qui ha ha hagut altres anys que les entitats culturals? No es pot trobar un lloc més central per a les entitats socials, que fan una feina molt important a la ciutat? Continuarà havent-hi en un lloc destacat la Guàrdia Urbana, que fa moltes tasques rellevants, però cap relacionada amb Sant Jordi?

Preguntes sense resposta, igual que tampoc té resposta la petició que es va fer i que vaig traslladar a la regidoria de comerç, de fer un reglament consensuat on es fixin les bases per a l’adjudicació dels diferents espais, per acabar amb l’arbitrarietat que ha regnat fins ara.

Tot plegat, una llàstima, perquè d’una bona proposta inicial, on tothom pot acabar trobant el seu espai, el PP ho ha acabat convertint en una fira sense gaire criteri, purament comercial i d’autobombo, i on sense cap mena de sensibilitat, n’han acabat desplaçant a les entitats culturals i socials.

Rafael Patxot, un fascinant desconegut

Cultura

20140128-200823.jpg Porto un temps sentint a parlar de Rafael Patxot, i tot i que m’havia encuriosit, fins ara no havia tingut l’ocasió de poder descobrir més a fons el personatge. Un personatge desconegut per a una gran part de la gent, però que té la particularitat de que fascina a tot aquell que s’hi acosta, tant per la seva personalitat com per la tasca ingent que va dur a terme en diferents àmbits.

Patxot va ser, i no sabria dir ben bé en quin ordre, científic, mecenes cultural, humanista i patriota, talment un home del Renaixement. Nascut l’any 1872 a Sant Feliu de Guíxols, en el sí d’una família benestant propietària d’una indústria de taps de suro, va poder estudiar a Anglaterra, on va desenvolupar la seva vocació científica. Una vocació que va haver d’aparcar una mica, primer degut a la mort de la seva mare, i posteriorment del seu pare, que el va obligar a dedicar-se al negoci familiar. Això no va li va impedir continuar amb la seva dèria i anar realitzant estudis astronòmics o construir un observatori, amb un telescopi que encara es conserva a la U.B., i derivar posteriorment cap els estudis meteorològics. Precisament en el camp de la meteorologia, destaca la seva col·laboració amb Eduard Fontserè, fundador del Servei Meteorològic de Catalunya, amb qui realitzà un estudi i classificació dels núvols, de prestigi internacional. Però no només realitzà aquest treball, sinó que s’oferí a finançar la seva publicació per part del Comitè Internacional Meteorològic, amb la condició que a l’edició en francès, anglès i alemany s’hi afegís el català, creant un conflicte amb el servei meteorològic espanyol, que ell mateix qualificà com a “separatisme dels núvols”.

Però el que també resulta fascinant és la seva personalitat. Diu Joaquim Maluquer, biògraf de Patxot: “De la personalitat de Rafael Patxot m’han quedat gravats els trets següents: la independència de criteris i d’actuacions, independència a ultrança, però guiada i temperada per un insubornable sentiment del deure, de la justícia i d’amor a Catalunya; una radical intransigència amb la falsedat, el deshonor i la mentida, que van dur-lo al rebuig sense pal·liatius de les autoritats franquistes, però també a la denúncia dels tràgics excessos comesos en la zona republicana i, fet prou significatiu i revelador atès el seu pregon sentit cristià, a posar de manifest les claudicacions de l’Església davant del dictador; una total unitat entre el que pensava, el que deia i el que feia; una vivència de Catalunya, intensa i total, malgrat la persecució i l’allunyament; una concepció de la riquesa, altament responsable, que la reduïa a un mitjà per a dur a terme una obra social i cultural; i, relacionat amb l’anterior, un estil de vida, personal i familiar, d’una total sobrietat que, en certa manera, era la contra figura dels seus generosos mecenatges”.

Precisament, pel que fa a la seva activitat de mecenatge cultural, a l’alçada del que va dur a terme Francesc Cambó, destaca la seva visió per a catalogar i conservar part del patrimoni cultural català, d’una banda amb l’estudi de la Masia Catalana que va realitzar amb el Centre Excursionista de Catalunya, i de l’altra amb l’impuls a l’obra del Cançoner Popular de Catalunya, en col·laboració amb l’Orfeó Català. En ambdós casos es tracta d’iniciatives que van mobilitzar a força gent i que van acabar recollint moltíssima informació d’un gran valor. En el cas del cançoner, va acabar recollint 40.000 documents provinents de diverses missions que es van fer al llarg de tot el territori dels Països Catalans. Aquesta obra es va aturar a l’arribar la guerra i davant de la voluntat de l’Orfeó de continuar aquesta tasca, Patxot s’hi oposà, ja que no volia que aquesta obra es continués sota la dictadura, i fins i tot l’any 1954 guanyà un plet per a impedir-ho. No fou fins el 1991 que el material va ser dipositat a l’Abadia de Montserrat, i que a càrrec del pare Josep Massot s’anà editant part de l’obra. Però no tot s’acaba aquí, ja que va impulsar nombrosos concursos i premis literaris o musicals, així com ajudes de tipus social, especialment dirigides a dones, i finalment també com a part de la seva admiració cap a Prat de la Riba, i per a continuar la seva obra, durant la dictadura de Primo de Rivera va finançar publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans.

De la mà de l’arquitecte Josep Danés va voler construir una masia als peus del Montseny, que anomenà Masia Mariona, en record d’una filla morta durant la seva joventut. La guerra el sorprengué a Masia Mariona, d’on degut al perill existent va haver de fugir, amb un segrest simulat per part de Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat, que va fer portar al matrimoni Patxot fins el port de Barcelona, per anar d’allà cap a Port-Vendres i finalment cap a Suïssa, on passaren la resta de la seva vida. Un fet que em va impressionar i que dóna una mostra del caràcter de Patxot, és que un cop a l’exili, i decidit a no tornar mentre hi hagués una dictadura i no es restablissin les llibertats, va fer gravar en el portal adovellat de Masia Mariona la següent inscripció: “Hostes vingueren que de casa ens tragueren. 3 d’agost de 1936. Adéu-siau”.

Finalment, aquesta masia va ser donada pels hereus de Patxot a la Diputació de Barcelona, per tal que pogués ser la seu del Parc del Montseny, i que servís d’equipament cultural per a donar a conèixer la figura de Rafael Patxot. Actualment està perfectament rehabilitada, i acull una exposició denominada Univers Patxot, on es recullen els diferents aspectes de la vida i obra de Patxot. Una persona excepcional, que restà volgudament a l’ombra, però que es mereix un reconeixement. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort, i és una oportunitat per a participar en algunes de les activitats que es portaran a terme, o per a visitar la Masia Mariona i poder descobrir la personalitat fascinant de Rafael Patxot.

Us deixo un enllaç sobre la conmemoració de l’any Patxot:

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4877753

Propera parada: Chalandon, del Líban a Irlanda

Cultura,
En una escala a l’aeroport de París, un llibre em va cridar l’atenció. No coneixia l’autor, però vaig veure li havien donat el premi Goncourt dels lycéens, amb un jurat composat per alumnes d’institut. Vaig anar a la contraportada i el tema em va captivar: representar l’Antígona d’Anouilh a Beirut robant dues hores a la guerra i amb intèrprets de tots els bàndols.
9782246808718_Mise en page 1

El Líban és un país que des de petita, i per raons familiars, sempre m’havia atret doncs el meu padrí, encara que nascut aquí, era d’origen libanès. I de seguida vaig pensar també en “Incendis”, obra de Wajdi Mouawad que m’havia fascinat, tant quan la vaig veure al teatre, com quan la vaig llegir. I a més, la guerra del Líban, teló de fons d’ambdues obres, també sempre m’havia interessat per la seva complexitat, i perquè per molt que llegeixi no sé mai si arribaré ben bé a entendre tot el que ha passat i encara està passant a l’Orient Mitjà.

I finalment, el títol, “Le quatrième mur “ (Ed. Grasset, 2013) o la quarta paret, que vaig trobar molt suggeridor, i del que posteriorment vaig llegir una definició, de boca d’un dels protagonistes, que em va agradar molt:

– La quarta paret és el que impedeix a l’actor fer l’amor amb el públic. Una façana imaginària, que els actors construeixen al final de l’escenari per reforçar la il.lusió. Una muralla que protegeix al seu personatge. Per a alguns, un remei contra l’angoixa. Per a d’altres, la frontera de la realitat. Una tanca invisible, que trenquen a vegades amb una réplica adreçada a la sala.

Mica en mica vaig anar descobrint qui era l’autor, Sorj Chalandon, periodista nascut a Tunísia, que havia treballat com a corresponsal de guerra, entre d’altres al conflicte del Líban pel diari Libération on també va realitzar reportatges sobre l’Irlanda del Nord i que posteriorment va treballar pel Canard Enchaîné. També vaig veure que havia començat a publicar novel.les de manera recent, des de l’any 2005, i que només amb cinc novel.les ja acumulava tres premis d’important prestigi.

I vaig començar a llegir la novel.la i vaig gaudir com poques vegades ho he fet. Una tragèdia on es barreja una història amb fets reals viscuts per l’escriptor, com la matança de Sabra i Chatila, l’any 1982. Una novel.la amb personatges complexos, que van evolucionant, on no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom té clars i obscurs. I entremig, una utopia que el protagonista es veu obligat a dur a terme per un compromís amb un amic moribund. Una utopia per la que lluita obstinadament per a aconseguir que cadascun dels bàndols pugui deixar un dels seus joves per a interpretar una versió d’Antígona. Precisament la versió d’Anouilh, que es va estrenar a París l’any 1944 sota l’ocupació alemanya i que va aconseguir que els alemanys veiessin en Creont la representació de l’ordre i la resistència s’identifiqués amb Antígona.

I d’aquí vaig passar ràpidament a buscar les dues novel.les que estan ambientades a l’Irlanda del Nord: “Mon traître” (“Mi traidor”, Alianza Editorial, 2010) i “Retour à Kyllibegs” (Ed. Grasset, 2011) i les vaig devorar. La primera és la història d’un luthier parisenc fascinat amb Irlanda del Nord i que degut a les amistats que hi va fent acaba col.laborant amb l ‘IRA, i el desengany que pateix quan un dels seus amics i heroi resulta ser un traidor. Novament aquí es barregen situacions fictícies i reals, doncs es fa un repàs per tota la lluita de l’Irlanda del Nord i el traidor està basat en la figura real de Denis Donaldson, amic de Chalandon, membre de l’IRA que després es va descobrir que havia col.laborat amb el MI5 britànic i que va ser finalment assassinat.

LG00103101-1

I Retour à Kyllibegs és més o menys la mateixa història, però explicada des del punt de vista del traïdor. Dues novel.les que tracten gairebé del mateix, però vist des de punts de vista diferents, que es complementen perfectament però que a la vegada es poden llegir de manera independent.

9782246785699,0-1231437[1]

En tots els casos són llibres durs i emotius, punyents, en els que l’escriptor utilitza la novel.la per superar alguna ferida pròpia, bé l’horror de la guerra del Líban, o bé la taïció d’un amic que intenta comprendre, i aquesta implicació personal s’acaba notant, i acaba sabent transmetre molt bé el dolor i la decepció que li van causar aquestes situacions. Definitivament, llibres absolutament recomanables si llegiu en francès, i si no, us aconsello vivament que llegiu Mi traidor, a l’espera que algu pugui traduir la resta al castellà o millor al català.

Roda el món però visita el Born

Cultura,

Jo no recordava haver entrat mai dins del mercat del Born, per a mi era l’edifici imponent que durant anys i anys havia vist sempre tancat o en obres, i del que moltes vegades m’havia preguntat com devia ser per dins. I més últimament, doncs d’aquest espai n’havia sentit a parlar força, tant a gent directament relacionada amb aquest projecte com a la premsa. Per això vaig aprofitar l’oportunitat de visitar les obres del futur Centre Cultural del Born de la mà experta d’una persona que forma part de l’equip que està desenvolupant el projecte, l’Anna Molina.

IMG_1506

I vaig sortir-ne impressionada, perquè l’antic mercat, que per sí sol ja justifica la visita, s’ha convertit en l’embolcall d’un espai que permet diferents aproximacions, un punt on hi conflueixen diferents moments del passat i que es converteix en un apassionant viatge per diferents episodis de la nostra història. I no només això, sinó que a més ha de servir de marc per a gaudir de tota l’activitat cultural que s’hi programarà, ja que aquest espai aspira a convertir-se en una referència pel que fa a la cultura catalana .

El Born és la superposició de diferents èpoques, començant per la Barcelona del barri de la Ribera, pròspera i comerciant del 1700, que va patir el setge i va ser l’escenari de la derrota del 1714. Un barri amb uns veïns que posteriorment van reconstruir els seus habitatges malmesos, fins que al 1716, en un acte de crueltat, els hi van ordenar enderrocar les seves pròpies cases per tal de permetre la construcció de la fortalesa de la Ciutadella i els seus entorns. Una fortalesa que havia de servir de vehicle per a la repressió borbònica, i que finalment l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir que fos enderrocada l’any 1868, permetent la construcció de l’actual mercat del Born, inaugurat l’any 1876.

IMG_1509

Ara podem veure una part d’aquesta història, ja que les obres de remodelació del mercat per a construir-hi una biblioteca van deixar al descobert el jaciment amb les cases del 1700. La visita a aquest espai ens convida a passejar-nos pels carrers empedrats del Born i mitjançant la descoberta dels objectes que allà s’hi han trobat, imaginar-nos com era la vida quotidiana d’aquella època. Al mateix temps, també hi podem visitar els escenaris del darrer contraatac de la cavalleria catalana amb el general Antoni de Villarroel en la Guerra de Successió, i veure les bombes que havien caigut en aquella zona.

IMG_1565

L’edifici del mercat, bon exponent de l’arquitectura del ferro, de finals del s.XIX és espectacular, majestuós però alhora lleuger. La vista des l’interior ens permet apreciar molt millor la seva estructura, i els jocs de llums i ombres que es creen en el seu interior. A més, el fet de que el mercat quedi obert i sigui d’accés lliure convidarà a la gent a passejar pel seu interior i a gaudir de les vistes al jaciment.  Crec que això és un gran encert, que farà que aquest espai torni a formar part de la vida de la ciutat.

IMG_1527

En resum, un bon entorn per a conèixer millor la nostra història i  la nostra cultura, que també simbolitza la resistència i la lluita dels catalans per a tirar endavant i per defensar la nostra història i la nostra cultura. Un gran projecte, que després de moltes voltes, finalment veurà la llum i que no us heu de deixar perdre.

Presentació de “El carrer de l’Embut” de Pilar Rahola

Badalona, Cultura,

Imatge

Fa uns dies vaig fer la presentació de “El carrer de l’Embut”, el darrer llibre de la Pilar Rahola a Badalona, i alguns dels assistents em van comentar si els hi podia enviar el que vaig dir. Aquí us ho deixo per a qui ho vulgui llegir. I per a qui no, us recomano el llibre, que val la pena.

“Bon dia a tothom i benvinguts a aquest acte. Quan em van demanar d’estar avui aquí amb la Pilar i amb tots vosaltres, en un primer moment em vaig quedar una mica sorpresa, però vaig acceptar el repte, i el vaig acceptar perquè em va fer una especial il·lusió.

Molts dels que esteu aquí sabeu que ara em dedico a la política com a regidora a Badalona, però avui no vinc ni a parlar de política, ni de medi ambient. Avui estic aquí per a parlar-vos del darrer llibre de la Pilar Rahola, la novel·la el carrer de l’embut. En primer lloc com a admiradora de la Pilar, però també per la meva relació de tota la vida amb un dels escenaris on transcorre la novel·la: Cadaqués. Un Cadaqués al que vaig començar anar de ben petita, quan encara cada matí s’hi veia arribar el vaixell que hi portava l’aigua. I un Cadaqués amb el que, i sobretot gràcies als meus pares, no hi he tingut un vincle només d’estiuejant sinó que m’he relacionat molt amb la seva gent, i he conegut la seva història, les seves costums i la seva manera de parlar.

I quan abans us deia que era un repte, és que presentar a la Pilar, no és senzill, i a Badalona on viu, encara menys, perquè la Pilar és una persona molt coneguda.

En tot cas, la Pilar és una dona amb una trajectòria professional impressionant, i amb fortes conviccions, i que s’ha caracteritzat entre d’altres coses per la seu compromís amb Catalunya, per la seva lluita contra l’antisemitisme, fet que li ha comportat nombrosos reconeixements internacionals, i la seva defensa dels drets dels animals.

Una dona que no deixa indiferent, que fa bellugar a la gent de la cadira, i que o se l’admira profundament, o se la critica també amb passió. Evidentment jo sóc dels primers, d’un conjunt de persones que l’hem anat coneixent a partir de la seva dedicació a la política i que després l’hem anat seguint en la seva trajectòria periodística, en diferents mitjans. Però de tots aquests mitjans, jo sempre m’he quedat amb l’escriptura, especialment amb les columnes de la Vanguardia que he anat llegint al llarg dels anys.

Per tot això, vaig anar seguint els llibres d’assaig que anava publicant, alguns que són reculls dels diferents articles ja publicats, i d’altres com la màscara del rei Artur o la república islàmica d’Espanya. De tots em va agradar especialment la màscara del rei Artur, no només per l’afinitat política amb el seu protagonista, que evidentment també, però sobretot per la manera d’apropar-se al polític, complaent a vegades, crítica d’altres, però sempre oferint una visió molt personal.

I quan vaig saber que preparava una novel·la la vaig estar esperant amb atenció, perquè m’encuriosia veure el que jo creia que era una nova faceta de la Pilar i perquè em va captivar el fet de saber que en part estava ambientada a Cadaqués. Amb el temps he descobert que aquesta no era la seva primera novel·la, sinó la tercera, doncs ja havia escrit dues novel·les a mitjans dels anys 80.

I el llibre ha complert realment les meves expectatives i, com a lectora, he passat unes molt bones estones, que són les que espero saber transmetre-us.

Un llibre que té dos protagonistes, en Miquel i la Montserrat, dues persones molt diferents, que no tenen res en comú, ni l’origen, ell de Cadaqués i ella de Barcelona, ni la classe social, ell pescador i ella filla de la burgesia, ni la vida que decideixen portar, i amb dues vides que va convergint en determinats moments, i que serveixen de fil conductor per a tota la història. I d’ells a mi em va impactar més la Montserrat, potser perquè en algun aspecte m’hi vaig identificar. Una dona en un inici atrapada per la vida que s’espera que ha de portar una noia de la burgesia, però que en un moment donat s’adona que no pertany al seu món. Una dona a la recerca de la seva identitat, que vol ser lliure, que aconsegueix vèncer les seves pors, i que finalment com diu la Pilar, conquereix la seva vida.

Però alhora, el llibre està ple de molts altres personatges, alguns imaginaris, però molts reals, en el que és un passeig per un dels períodes més apassionants de la nostra història, que va des del cop d’estat de Primo de Rivera fins a la Guerra Civil.

I de totes els aspectes que surten jo volia destacar-ne bàsicament dos perquè són els que més m’han tocat:  un dels personatges reals de la novel·la, el mestre Lluís Tassis, i el retrat que fa de Cadaqués, però no del seu paisatge, sinó del Cadaqués format per la seva gent.

En aquest sentit, la Pilar m’ha permès descobrir la figura del mestre Lluis Tassis, un home catalanista, d’esquerres i republicà. Un home amb una manera innovadora d’ensenyar, dedicat en cos i ànima als seus alumnes, en qui va deixar una petjada que s’ha mantingut al llarg dels anys. I a partir d’aquest llibre, he anat buscant altres escrits d’alumnes seus i l’he pogut conèixer i veure que era un referent. I jo crec que el  llibre de la Pilar contribuirà sens dubte a rescatar-lo d’un oblit injust i també a posar en relleu la gran tasca que van fer tants i tants mestres republicans.

Però definitivament, amb el que he gaudit més és amb tota la part on la Pilar parla de Cadaqués. Un Cadaqués que per a molts és un paisatge, salvatge, indòmit, modelat per la tramuntana, però que per mi és sobretot la seva història i la seva gent. Un Cadaqués que difícilment es fa evident a la gent que hi va de passada, i que queda molt ben definit amb el “Nós amb nós”. Una societat tancada en sí mateixa, formada per pescadors i navegants, que alhora convivia amb personalitats de la política però també de la cultura i de l’art, amb una barreja no sé si de tolerància o d’indiferència. Un poble aïllat per terra, però ben comunicat per mar. Com deia Josep Pla, una illa, ja que ell explicava que la única manera d’entendre la història de Cadaqués i la manera de ser de la seva gent era considerant aquest país com una illa.

I un poble que com a conseqüència d’aquest aïllament encara manté una manera pròpia de parlar, el cadaquesenc, que a part de conservar amb orgull el salat que s’ha perdut a l’Empordà, conserva també una gran riquesa de mots i ditxos, que la Pilar ha sabut recollir d’una manera molt fidel en el llibre, mostrant el que per a mi és un Cadaqués conegut i estimat, i que potser per a molts serà un descobriment.

I ja per acabar, només em queda felicitar-te Pilar per aquest llibre, i demanar-te que continuïs amb aquest camí que has reprès i que no haguem d’esperar tants anys per a una nova novel·la, ja que jo segur, però que crec que som molts els que, a part d’estar esperant cada dia la columna de la Vanguardia, estarem esperant les teves noves històries. I ara Pilar, presenta’ns la teva novel·la que ja estem desitjant sentir-te.”