Nadal 2017
Category Archives: De tot una mica
Esperança en temps de tristor
Les situacions de crisi treuen el millor i el pitjor de les persones i dels col·lectius. Això ens permet conèixer millor als altres i a nosaltres mateixos. En general, però, sempre ens fixem més en les coses negatives que en les positives, i precisament ja fa un temps que intento que aquest biaix no m’afecti o que ho faci el mínim possible.
Avui intento quedar-me només amb allò que he vist de positiu, amb l’eficàcia i professionalitat dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Urbana i del personal d’emergències i sanitari. També m’ha reconfortat l’actuació del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona pel missatge de confiança, fortalesa i esperança que malgrat la situació han transmès a la població. D’altra banda, i com tantes altres vegades, vull destacar la solidaritat de molts ciutadans anònims que han ajudat, han anat a donar sang i han ofert menjar, begudes o les seves cases. També amb la d’alguns col·lectius com els taxistes que s’han ofert per traslladar a la gent afectada gratuïtament, al gremi d’hotelers per la seva hospitalitat, als mitjans de comunicació que han informat amb respecte o el personal de Eulen que ha decidit posposar les seves reivindicacions i de tants altres que em dec oblidar. I finalment amb les mostres de solidaritat i condol sinceres que han arribat de tot arreu.
La resta, millor oblidar-ho i centrar-nos en el suport a les víctimes i a les famílies i en lluitar perquè la por i la ràbia no ens facin còmplices i que els causants d’aquesta desgràcia no aconsegueixin el seu objectiu. Barcelona, Cambrils, Alcanar, tot Catalunya està tocada i trista, però demostrarem que som més forts i que continuarem sent el poble pacífic, obert i acollidor que sempre hem estat.
Cada dia un vuit de març
Vuit de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Maria Mercè Marçal
Ahir, en ocasió del dia de les dones, no vaig parar de llegir missatges reivindicatius de dones i d’altres solidaris per part d’homes. Però no és amb missatges ni amb fotos que canviarem el món, ni amb un sol dia farem tota la feina. Fa falta alguna cosa més, que té a veure amb vèncer les resistències, els anomenats sostres de vidre, però també amb vèncer les pròpies auto-limitacions i amb potenciar l’educació.
Ens van fer creure el mite de la superwoman que l’únic que va generar va ser estrès i frustració. Les dones acabem essent filles, i moltes vegades companyes, mares i treballadores, i cadascun d’aquestes aspectes ens acaba imposant socialment unes obligacions. Podem tenir una carrera d’èxit, una casa de revista, un cos de pel·lícula i ser la millor companya, mare i filla del món? I al mateix temps podem disposar de temps per a les nostres aficions i créixer com a persones? Es evident que no, i que al final hem de triar, i hem de renunciar o rebaixar les expectatives en algun dels aspectes. I en moltes ocasions la renúncia es fa en el que socialment és més acceptat, en la feina i en les aficions. I aquí és on queda molta pedagogia a fer, i moltes coses a compartir. Es necessari que es garanteixi una igualtat d’oportunitats, però també les dones hem de trencar els motlles, i moltes vegades superar les nostres pròpies auto-limitacions i allunyar-nos de la culpabilitat.
Per què quan pensem en qui haurà de cuidar els pares quan es facin grans sempre es pensa en primera instància en la filla? Per què no es pot compartir a nivell d’igualtat amb els germans? Quan es posa un fill malalt o se l’ha de portar al metge, qui és el primer que corre? Som nosaltres les primeres que no ho volem compartir, o si no ho fem acabem tenint o ens fan sentir un sentiment de culpabilitat? Quan parlem de repartir les tasques domèstiques, és això real? El camí a fer en l’àmbit privat és igual o més important que la que s’ha de fer a nivell laboral.
Moltes vegades m’he trobat sola en ambients professionals molt masculins, però sovint la incomprensió l’he trobat més en la mirada de les dones del meu voltant que no pas en la dels homes que he tingut com a companys o com a subordinats. Però som nosaltres les primeres que hem de creure en nosaltres mateixes, decidir què volem fer, on volem arribar i a què volem renunciar, buscant un equilibri sempre difícil de trobar.
Però si per a les dones de la meva generació aquesta és una tasca sovint complicada, les perspectives de futur no són gaire optimistes, perquè el mateix dia que llegim tots aquests missatges, el diari Ara va publicar un preocupant reportatge sobre la hipersexualització de les adolescents. Enlloc d’endavant sembla que anem enrere, i que tornem als estereotips de fa molts anys, en el que la dona només valia en funció del seu físic i de la seva capacitat de tenir parella, però a costa de la submissió. Segons el CIS, fins un 33% dels joves creuen normal que la seva parella controli la seva vida, un nivell molt superior al de les seves mares o àvies. Malauradament això es correspon també als models que potencien moltes sèries o programes de televisió, però no es senten gaires veus en contra. S’ha passat de la cultura de l’esforç i la lluita per fer-se un lloc a nivell professional al culte a la pròpia imatge per a poder ser desitjada. De la superwoman a la Lolita.
Però la clau de tot plegat, més enllà de les polítiques públiques que també són necessàries, passa per l’educació dels més joves, però i sobretot per nosaltres mateixes, per creure en nosaltres, per no limitar-nos i per lluitar per ser allò que realment
volem ser.
1984 al segle XXI
Som capaços d’imaginar com serà la nostra vida quotidiana d’aquí a només 10 anys, veient com ha canviat en els últims 30? Podrem utilitzar d’una manera ètica totes les dades que obtenim mitjançant les noves tecnologies? Les dades que estem generant ens facilitaran la vida a tots o només enriquiran a alguns? Aquestes preguntes i moltes més són les que vénen al cap al visitar l’absolutament recomanable exposició del Big Bang Data al CCCB.
No som conscients de tota la informació nostra que podem trobar al núvol. I no només de la que volgudament compartim a les diferents xarxes socials, sinó de tota aquell rastre que anem deixant quan ens movem, truquem amb el mòbil o paguem amb la tarja de crèdit. Com tot, això pot ser positiu o negatiu, depenent de l’ús que després se’n faci. Un ús individualitzat d’aquestes dades pot ser perillós i pot atemptar contra la nostra privacitat. En canvi, l’ús agregat proporciona molta informació sobre hàbits, tendències,…i tot això ens obre un infinit món de possibilitats per a nous models de negoci. Però aquí també hi ha una reflexió, mai com ara hem tingut a l’abast tanta informació, i el que s’anomena soroll ens pot emmascarar l’essencial. Ara per tant, és molt necessari saber destriar bé allò fonamental d’allò accessori.
A més, ara estem en l’era del Open Data i de construir ciutats intel·ligents, les smart cities. Les administracions mica en mica van transformant les ciutats, creant plataformes tecnològiques i posant a disposició de tothom una sèrie de dades que serveixen perquè es dissenyin aplicacions que poden fer més eficients la ciutat, facilitant la vida als ciutadans i millorant la nostra qualitat de vida.
Aquesta exposició coincideix també amb el debat sobre l’economia col.laborativa, i concretament sobre Uber o Airbnb, les aplicacions per a compartir cotxe o pisos, que aquí han xocat amb la regulació existent, i que al costat d’aspectes positius com facilitar l’accés a determinats recursos poden implicar un increment de l’economia submergida i una precarització de determinats llocs de treball. Però això sembla un tema imparable, conjuntament amb la innovació tecnològica que no s’aturarà. Que anirà fent canviar la forma de consumir de la gent, passant del verb posseir al verb llogar o compartir, fent possible que determinats recursos arribin a molta més gent i que d’alguna manera s’haurà de regular per minimitzar els efectes negatius que pugui tenir. Un canvi de mentalitat que degut a la crisi s’està estenent i que pot generar canvis profunds en la societat i en l’economia que haurem d’entomar.
En qualsevol cas, experiències com les que es poden veure en l’exposició ens obren els ulls a l’infinit món de possibilitats que tenim al davant i del que moltes vegades som incapaços de preveure com evolucionarà. Una exposició que ens fa recordar l’època en que llegíem el 1984 d’Orwell, i pensàvem que tot allò del gran germà era una pura ficció, i que ens fa adonar que ara, al 2014, no només ho hem superat sinó que ens preguntem fins on podrà arribar.
Les dones hem de poder decidir
Mai m’hi he trobat, però sempre he pensat que per a una dona, en circumstàncies adverses, haver de prendre la decisió d’avortar ha de ser una de les més difícils de la seva vida. Especialment crec que les dones que hem sigut mares no voldríem haver-nos-hi de trobar mai, però poden haver-hi situacions que facin preferible un avortament a veure’s forçat a tirar endavant un embaràs no desitjat, pels motius que sigui, i que pot condicionar de forma molt negativa la vida futura de la dona.
No es tracta de banalitzar l’avortament, ni de que sembli que aquesta és la millor o l’única via. És evident que s’ha de continuar insistint molt en l’educació sexual, en la planificació familiar i en la prevenció, però jo crec que sempre ha de quedar oberta la porta de poder avortar. I el que no pot ser és que pel caprici d’uns pocs, haguem de fer un salt enrere d’aquesta magnitud, plantejant una reforma tan retrògada que, com d’altres proposades pel PP, està provocant un posicionament massiu en contra. Perquè en aquests moments no hi havia cap demanda per part de la ciutadania per a reformar la llei de l’avortament. El diari El País publicava els resultats d’una enquesta on es dóna la dada de que un 84% dels enquestats estan en contra d’eliminar el supòsit de la malformació del fetus. Però a més, aquesta reforma està provocant una gran divisió en el sí del PP, amb enquestes que assenyalen que un 57% de l’electorat del PP no hi està a favor, amb declaracions de Celia Villalobos demanant la llibertat de vot o amb el president d’Extremadura posicionant-s’hi clarament en contra. I no només això, sinó que a més té en contra diversos col.lectius professionals i fins i tot ha alarmat al Parlament europeu.
De tota manera, per mi el principal és que aquesta ha de ser una decisió molt personal que cadascú ha de prendre amb la seva pròpia consciència, després d’haver-ho valorat molt. I que és una situació en la que no s’ha de jutjar a ningú, sinó només respectar la decisió que prengui, i que en cap cas ha de ser condicionada per un govern. I menys per un govern que ha reduït les ajudes a la maternitat i a les ajudes en el cas dels dependents.
Però ara no ens poden fer creure que això és només obra del ministre Gallardón. L’hemeroteca, a vegades és cruel, i allà es pot veure que el recurs que el PP va presentar al Tribunal Constitucional per la llei de l’avortament del 2010 ja incloïa tots els punts que ara es volen modificar. Per tant no és una maniobra d’un ministre per a contentar a l’ala més ultradretana, sinó que forma part del ADN d’una bona part de la cúpula directiva del PP, Rajoy inclòs.
I ara diuen que es modificarà durant el tràmit parlamentari. Però no ens enganyem, altres propostes de llei que es van trobar amb l’oposició de la resta de grups polítics del Senat i del Congrés, amb protestes dels barons territorials del PP i amb el posicionament contrari de la majoria de col·lectius professionals no s’han modificat substancialment. L’experiència ens ho diu en el cas de la llei de reforma del mercat elèctric o la llei de reforma de les administracions locals. Res no canviarà.
I tornarem als vells temps, que qui tingui diners podrà pagar-se un viatge a Londres o a algun altre país europeu, per a beneficiar-se de lleis molt més avançades, mentre que qui ho pagarà més seran aquelles dones que no tindran aquests recursos. I potser reviurem situacions com l’any 1976, quan, segons dades del propi Ministeri de Justícia es calculaven uns 100.000 avortaments il·legals amb el resultat de fins a 400 dones mortes cada any. Es això el que volem? Doncs jo no, jo tinc clar que jo vull que poguem tenir la llibertat per decidir i per això continuaré lluitant.
Bones festes
Aprofito per a desitjar-vos que passeu un bon Nadal, i que aquests dies us serveixin per a agafar forces per a un any 2014 que esperem que sigui millor que aquest que ara s’acaba.
El perquè de tot plegat
Ja fa temps que li estava donant voltes a escriure un bloc, perquè hi ha moments en que necessito un espai on expressar-me, i facebook o twitter en determinades ocasions es queden curts. Però no m’acabava de decidir, perquè dubtava sobre com enfocar-ho, quins temes tractar i si m’hi podria dedicar prou. I precisament explicant el perquè i el com ho vull fer, crec que és una bona manera de començar i de trencar el gel.
Però per entendre el com, crec que abans he de donar un parell de pinzellades sobre mi, per a qui no em conegui. Jo vaig estudiar biologia, i sempre m’he dedicat al medi ambient. Ara estic en política, d’una banda com a regidora de CiU a l’Ajuntament de Badalona, i de l’altra com a diputada adjunta de Medi Ambient a la Diputació de Barcelona. Per tant, el que forma part del meu dia a dia són o bé coses que passen a Badalona, o bé altres temes relacionats amb el medi ambient o finalment de política en general.
Però també m’apassionen moltes altres activitats, com llegir, escoltar música, anar al teatre o viatjar, i també m’agrada compartir-les. Per això vaig estar pensant si ho barrejava tot en el mateix bloc, els temes més professionals i els més personals, i al final he decidit tirar-me a la piscina. Vull fer un bloc personal, en el que vull escriure sobre les coses que visc, que veig, que sento, que m’agraden o que m’indignen. I al final crec que l’he de fer de manera que reflecteixi el que sóc i el que em fa moure, esperant que us pugui interessar. Així doncs, serà una barreja del totes les coses que d’alguna manera em toquen, i començaré recuperant els escrits que he anat fent aquests darrers dies, per anar continuant després amb aquest nou camí que enceto avui.
merce-rius.cat 