Category Archives: Política

No oblidem el dia 1 d’Octubre

Política,

votacio

Aquest vespre tornen a emetre per TV3 el programa “Sense ficció”amb el documental sobre el referèndum del dia 1 d’octubre. Si algú no l’ha vist, li recomano que ho faci. A mi em va fer reviure les emocions que vaig sentir aquell dia. O més ben dit, aquells dos dies, perquè tot va començar el dia abans, obrint les escoles, dormint allà, compartint amb amics i desconeguts la inquietud de si vindrien els mossos d’esquadra o si arribarien les urnes, però sempre tenint molt clar que la defensa havia de ser passiva i pacífica. I l’endemà em va sorprendre la generositat dels qui ens portaven un esmorzar calent o la solidaritat d’aquells que venien per fer-nos companyia.

Després, quan a primera hora van començar a arribar les imatges de violència ens van indignar i espantar però, per sobre de tot, van refermar la voluntat de persistir, de que calia resistir i va començar a arribar més gent per a fer pinya. Hi havia il·lusió en els ulls de la gent que votava, però també fermesa i determinació. I al final, cansament i orgull perquè, malgrat les esfereïdores càrregues policials, havíem aconseguit que es pogués votar arreu del país.

Tot just han passat tres mesos, però a vegades sembla que ha passat una eternitat i per a mi, i per a molta gent, hi ha un abans i un després d’aquesta data. La violència de l’Estat contra un poble pacífic que només volia votar quedarà gravat als nostres ulls per sempre més. I tampoc oblidaré tot el que ha vingut a continuació, les mentides, la voluntat d’humiliació, l’acarnissament, els presos polítics, els companys que s’han hagut d’exiliar i l’aplicació del 155. I finalment unes eleccions en les que, malgrat tenir-ho tot en contra, s’ha aconseguit revalidar i fins i tot superar el resultat obtingut en el referèndum.

Ara continua la intimidació, la limitació de drets fonamentals als presos i la voluntat de fer-nos por amb interpretacions judicials molt esbiaixades del que està passant. Per mi ara, ja no és només una qüestió d’independència, és un tema de dignitat, de democràcia, de llibertat i de no deixar-nos trepitjar. I per això hem de carregar-nos de paciència, continuar persistint pacíficament, no oblidar ni normalitzar la situació i treballar per a poder restituir el mandat democràtic que ens han donat aquestes eleccions i les nostres institucions.

Notes de (pre)campanya des de Bruges

Política

foto candidatura 3

Ahir em vaig llevar ben d’hora, ben d’hora per anar cap a l’aeroport. La primera sorpresa va ser veure, a l’arribar, la llarga cua de gent que compartiríem tot el dia. Gent molt diversa, vinguda d’arreu de Catalunya, però que compartíem la il·lusió i la determinació d’acompanyar al President Puigdemont a la llista de Junts per Catalunya. Una llista transversal en la que hi confluïm tota una sèrie de gent provinent de diversos camps professionals, d’associacions i de diferents orígens polítics.

Un cop a Bèlgica ens van rebre primer el Conseller Puig i la Consellera Ponsati amb els ulls negats per l’emoció. I a la sala, una imatge que em rebel·la i a la que em nego a acostumar-m’hi: les cadires buides amb els noms dels consellers Rull, Turull i Forn i del Jordi Sánchez, que també estan a la candidatura, però que injustament no poden acompanyar-nos físicament.

Després va parlar el President, clar i contundent davant de la situació excepcional que estem vivint, amb una part del govern a l’exili i l’altre a la presó per intentar complir el programa electoral amb el que ens vàrem presentar. I amb una voluntat per part del Govern espanyol de limitar tot el que pot l’autogovern i qualsevol expressió de catalanitat. Perquè aquestes eleccions que ara vénen van d’això. No hem de perdre de vista que ara ja no es tracta només d’una qüestió d’independència, ara és una qüestió de dignitat, de no deixar-nos trepitjar, de no acceptar la imposició d’un 155 il·legal, ni el cessament d’un govern legítim ni la dissolució d’un Parlament votat per tots. I per tant, es tracta de fer el millor resultat possible De que guanyi la llista que Rajoy i tots els que donen suport al 155 no voldrien que guanyés i poder retornar la normalitat a les institucions i al país.

Finalment, la jornada a Bèlgica es va acabar amb una passejada per una meravellosa Bruges, al cor d’una Europa que de moment mira cap una altra banda en el que és una clara pèrdua de drets civils, però pels que continuarem lluitant ara més que mai, de manera democràtica i pacífica com sempre, per poder ser allò que volem ser com a societat moderna, plural i respectuosa. I de nit, la tornada a Barcelona va estar marcada per l’esperança i les ganes d’inciar aquesta campanya d’unes eleccions que ens marcaran el futur.

Refugiats d’ahir i d’avui

Badalona, Política, , ,

 

Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.

Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.

Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.

Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.

Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.

Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.

Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.

 

Les barques de la platja de Badalona

Badalona, Política,

image

No m’imagino la platja de Badalona sense barques. Les barques dels pescadors han estat presents a la sorra des de fa uns quants segles, quan es va començar a construir a l’Arenal i es va transformar en el barri de Baix a Mar. Aleshores la pesca va esdevenir una activitat important a Badalona, que va assolir el seu màxim l’any 1869, amb 700 persones que s’hi dedicaven i 170 barques. Amb el temps, el declivi va ser lent, però constant, i ara a la sorra només hi queden alguns vestigis d’aquella activitat. Els pescadors professionals ja es van traslladar al port, i a la platja ja no hi ha el tràfec de les barques que pujaven i baixaven per la sorra ni les xarxes que s’assecaven al sol.

Per això, l’any 2008 des de l’Àrea de Medi Ambient vàrem començar a parlar amb la Confraria de Pescadors de Badalona per tal que ens cedissin les barques que no s’utilitzaven. Algunes estaven en molt males condicions i es van retirar. D’altres es van poder restaurar, no per navegar, però si per restar a la sorra com a símbol i record del pescadors de Badalona.

Durant aquests anys, les barques s’han tornat a fer malbé. Tothom sap que la fusta arran de mar s’ha de cuidar, però es veu que els del PP se’n van oblidar. Ara, l’Ajuntament, ha publicat una nota de premsa en la que enlloc de parlar de restaurar les barques, només es parla de retirar les barques malmeses i de recuperar tot l’espai de les barques pel bany.

Hem engegat una campanya a les xarxes que en menys de 24 hores ja ha aconseguit 500 adhesions, que no para d’augmentar i a la que us convido a sumar-vos-hi. La gent de Badalona ens estimem les antigues barques dels pescadors a la sorra. Les que ens fan memòria d’un passat que molts encara recorden i un símbol de la Badalona de Baix a Mar que molts volem que es mantingui.

 

Fer-se gran

Política, , ,

 

crecer

La vida té una sèrie d’etapes que s’han d’anar passant. Naixem, i mentre som petits, si tenim sort, podem gairebé fer o dir qualsevol cosa, que o bé fa gràcia o bé se’ns disculpa perquè no acostuma a tenir gaire transcendència. Aprenem jugant, estem protegits per l’entorn i vivim en un món feliç on encara creiem que tot és possible.

Després deixem la infantesa per entrar a la complicada etapa de l’adolescència, uns anys d’inestabilitat, on no ens entenem i ens busquem a nosaltres mateixos mentre ens rebel·lem contra el que ens envolta. On tan aviat no parlem,  com quan parlem no ens callem res. Amb instants en els que creiem que ningú ens comprèn i tenim a tothom en contra. En aquesta època, les veritats són absolutes, les injustícies infinites, la raó sempre és la nostra, els ideals inamovibles i ens creiem que el món gira al voltant nostre.

I més tard o més d’hora madurem, ens n’adonem que la vida no és un joc, sinó que és molt més complexa del que crèiem, que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos, i que moltes vegades no hi ha bons o dolents, sinó que tothom té llums i ombres i que l’odi no porta enlloc. Que no estem en possessió de la veritat absoluta, que la vida està plena d’equilibris i que no podem ser inflexibles, doncs si la corda s’estira molt s’acaba trencant. Que s’ha de triar, que tota tria està plena de renúncies, i que a vegades no hem de mirar al curt termini sinó més enllà, i que per guanyar la guerra a vegades has de perdre alguna batalla. Que moltes vegades hem de callar per no ser esclaus de les nostres paraules.

Però a vegades, la vida té cops que fan que un hagi de madurar de sobte, a voltes més aviat del que un voldria. Passa en molts àmbits: en el sentimental, en el professional, en el familiar…i, ai las, també en el polític! Això és el que bona part de la gent del país s’està trobant ara amb la CUP. Com quan el fill o el nebot fan la transició de la infantesa a l’adolescència i a l’edat adulta, molts catalans han passat de sobte a veure que aquell partit que queia simpàtic mentre era petit i no es mullava és un partit que, ara que li toca prendre decisions importants, actua com un adolescent rebel ressentit amb tot i amb tothom, irracionalment tossut i inflexible. La CUP és avui, mentre no canviï la seva manera de fer, com un d’aquells adolescents que vol viure en la comoditat de la infantesa i alhora gaudir de les possibilitats que ofereix l’entrada a la vida adulta. S’ha fet gran de cop, probablement més del que hauria volgut, i ho està païnt malament, incapaç d’acceptar que ha entrat en l’època de fer el sempre difícil exercici de fer compatibles les accions amb les opinions.

Segurament la CUP viuria avui més tranquil·la si comptés amb 9 diputats i si Junts pel Sí n’hagués tret 63. Però la vida a vegades té aquests cops, que fan que no es pugui continuar jugant i s’hagi d’assumir que el temps passa, i que toca prendre decisions. És allò de “fer-se gran”, que cal saber entomar bé a la vida, també a la política.

Una tassa d’optimisme, si us plau!

Política, ,

Ja ho diuen que els catalans som patidors de mena i que a més ens agrada flagel·lar-nos. Això, ho vivim de manera intensa, i ara s’ha repetit al llarg de tots els dies que han passat després de les eleccions.

Per a molts, la nit electoral va tenir un regust lleugerament amarg. Després de dies de molta il·lusió, però també de molts nervis, el sondeig de TV3 va començar molt bé pels de Junts pel Sí, però va acabar torcent-se una mica per acabar en 62 diputats. Després, el relat fins a dia d’avui és per tots conegut.

Crec que hem de recordar d’on veníem, de que molts dubtaven de que els independentistes poguéssim aconseguir una majoria absoluta, ja no en vots, sinó en escons. També hi havia qui augurava que si augmentava la participació no ens en sortiríem. Que en les anteriors ja hi havia hagut una participació elevada, d’un 67,76% i que si augmentava fins a 70 o 72% seria impossible aquesta majoria. Doncs sembla que part de la majoria silenciosa finalment ja ha parlat i que tot i una gran participació del 77,44% continuem tenint majoria absoluta al Parlament, i un 47,81% del vot popular. I si bé les eleccions es van plantejar amb clau plebiscitària, hi ha partits que no s’han posicionat pel si, però tampoc pel no, i que per tant en un veritable plebiscit s’haurien de decantar.

I mentre aquí enlloc de treure pit i aixecar al cap ens lamentem i ens comencem a discutir, a la premsa internacional destaquen la victòria dels independentistes. En canvi, des d’Espanya per terra, mar i aire van dient que han guanyat els unionistes, i nosaltres enmig de la depressió, deixem que la gent compri el marc que ens volen vendre.

Hem de fer valer que hem guanyat, que per tant, el procés ha de tirar endavant i que entre tots hem de buscar el mínim comú denominador. Les negociacions necessiten calma, doncs hi ha molta gent interessada en que descarrilin i no ens ho podem permetre. El cost del no acord és molt superior al de les renúncies d’uns i uns altres. Però aquestes renúncies no poden ser gratuïtes ni basar-se en apriorismes.

El procés no és el President Mas, hi ha molta gent i moltes entitats al darrere, però tampoc podem negar que el President és el millor actiu que tenim en aquests moments, i no s’entendria que hi renunciéssim. Es pot reforçar el paper d’altres actors, però no jugar a fons una bona basa que tenim és tirar-nos un tret al peu en un moment on hem de disposar de tota la força possible. I ara, on el govern del PP està fent tot el possible per atacar judicialment al President, fer-lo renunciar és cedir-los-hi un triomf que no ens farà cap favor.

Però jo sóc optimista. Rajoy fins ara ha confiat en que ens barallaríem entre nosaltres, com històricament així ha estat, però de moment, i contra tot pronòstic ens n’hem sortit. Hem tingut moments en que semblava impossible l’entesa, en que aflorava el desànim entre els més incondicionals, però al final, en temps de descompte sempre s’ha trobat el desllorigador i la solució que ens ha tornat a emocionar. Ningú ens va dir que seria senzill, però si hem arribat fins aquí, ara hem de continuar, i volem fer-ho, que és el més important de tot.

El 27S a Badalona

Badalona, Política

12034398_1063056797060438_8754889041248955197_oComparteixo l’escrit que vaig fer per preparar la meva intervenció al míting que Junts pel Sí vam fer a la Plana dimecres passat. Un dia molt emotiu, amb una plaça plena a vessar de gent que vol un futur millor.

“Bon vespre a tothom i moltes gràcies per ser avui aquí, acompanyant-nos i omplint de gom a gom aquesta plaça de la Plana., i de manera molt especial als 1500 candidats que ja tenim a Badalona molts dels que ens esteu donant suport i ajudant en tots els actes que estem fent.

Jo us vull parlar de què significa per mi ser de Badalona i estar en la llista de Junts pel Sí i de com el que passi en el país es juga en aquesta ciutat i en d’altres de l’Àrea Metropolitana.

Sempre he estat molt orgullosa de ser de Badalona, una ciutat molt diversa i complexa, que ha millorat molt però amb ferides i divisions que encara ara no hem sabut superar completament. Però per sobre de tot, Badalona és la seva gent. La majoria som fills o néts de gent que va venir d’altres llocs buscant un futur millor, i que van decidir quedar-s’hi. I mentre molts hem treballat per millorar la cohesió i la convivència, hem vist com alguns que aquí coneixem molt bé, han intentat trencar i dividir la ciutat per interès propi.

Del meu pare vaig aprendre que no s’ha de jutjar a la gent pel seu origen, que l’important és voler fer camí plegats, acceptant les diferències. Ara volem construir entre tots un nou país, per poder viure millor, però també per dignitat, per no haver d’estar defensant sempre tot allò que som i sobretot, tot allò que volem continuar sent. Perquè ho hem intentat tot, però a cada petició la resposta ha estat un no. I com deia Ovidi Montllor, ara no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Recordeu el 9N? Badalona va sortir al carrer amb il·lusió, com feia anys que no es veia, i gairebé 36.000 persones van votar si-si. Ara els de Junts pel Si ho podem tornar a fer, demostrant que a Badalona preferim a qui vol construir un país millor comptant amb tothom a aquells que ens han intentat dividir o a aquells que han vingut aquí atiant l’odi. Però per això us necessitem a tots perquè no en tenim prou amb guanyar, hem de fer un molt bon resultat.

Estellés deia que hi haurà un dia en que ja no podrem més i llavors ho podrem tot. Ara aquest dia ha arribat i entre tots hem de fer tot el possible per tenir un molt bon resultat, especialment aquí. Si Badalona se’n surt, Catalunya se’n sortirà i guanyarem la llibertat.”

Política sense polítics?

Política

sociedad-civil

Aviat farà 20 anys que vaig decidir militar en un partit polític, i ho vaig fer perquè volia lluitar per un país millor, socialment més just i més pròsper. I en fa 8 que em van proposar anar a unes llistes i vaig tenir la sort de ser escollida com a càrrec electe i durant aquests anys he anat tenint diferents responsabilitats tant a l’Ajuntament de Badalona, a la Diputació de Barcelona com actualment a la Generalitat de Catalunya. I tant ara, com durant els anys en que vaig estar en diferents llocs de direcció en l’empresa privada, sempre m’hi he dedicat amb cos i ànima, intentant ser justa, i continuant formant-me per a poder fer la feina el millor possible.

Suposo que això significa que m’he convertit en un polític, i darrerament això és sinònim de “casta”, d’alguna cosa a abolir, d’algú a qui s’ha d’abaixar el sou i d’algú que fa una feina que pot ser feta per qualsevol, especialment si és algú nou que ve a substituir tot allò que el relat polític considera vell.

És evident que en política en els darrers anys s’han fet coses malament, que els partits s’han d’obrir a la societat, i que els casos de corrupció han afectat la credibilitat del sistema, però les males pràctiques d’uns quants no poden amagar que hi ha gent molt vàlida i íntegra que es dedica a la política per convicció.

La crisi ha accentuat moltes injustícies i s’ha de treballar per a eradicar-les, però també és cert que és gràcies a la feina que els partits han realitzat durant els darrers 30 anys que disposem de moltes estructures que ens garanteixen el benestar actual, millorable, però que permet que tinguem accés a educació, sanitat i ajudes socials entre d’altres.

Quan sento les propostes de continuar rebaixant els sous als polítics em pregunto: per qui volem ser governats? Hem de rebaixar els sous o en llocs que demanen molta capacitat, dedicació i responsabilitat el que hem d’augmentar és el nivell d’exigència? Rebaixant els sous tindrem millors polítics? O el desprestigi i els sous cada vegada més baixos expulsaran a la gent més capacitada que buscarà altres espais?

En els darrers temps, hem arribat al límit d’haver de posar en dubte l’existència dels polítics i de les estructures -els partits- que n’articulen l’acció. Se sent parlar de llistes sense polítics i només amb representants de la societat civil. Algú portaria els seus fills a una escola on les classes les impartissin els membres de l’AMPA enlloc de mestres? O del que es tracta és de que els de l’AMPA col·laborin amb els mestres per a fer una escola millor? Aniríem a un judici amb un representant de la societat civil enlloc d’un advocat? Preferiríem que en un hospital ens atengués un voluntari de la Creu Roja abans que un metge? La resposta crec que en tots els casos seria que no, però per què es planteja un parlament o un govern sense polítics? I no parlo de que s’hagi de professionalitzar la política, sinó que em refereixo que a la política s’hi hauria d’arribar des del coneixement d’àmbits diversos, però que alhora l’experiència en el món polític hauria de ser considerada un actiu enlloc d’un llast.

Estem en una societat on els models que triomfen són els de la fama efímera a la televisió, més basats en declaracions o comportaments explosius que en el treball, l’esforç i el rigor. Crec que hem de recuperar aquests valors, no quedar-nos només en la forma sinó analitzar el fons de les coses. Per a mi, ni allò nou és bo per definició, ni allò vell és dolent, ni la societat civil pot substituir als polítics, sinó que crec que hem de
sumar el millor dels dos mons per a poder-nos-en sortir.

El que no he pogut dir per darrera ordre de l’Alcalde Albiol

Badalona, Política

4da71daf12322ffd223456d8d662b63a

 

Ahir, a Badalona, va haver-hi el darrer ple d’aquest mandat. Aquesta escena s’està repetint a tots els pobles i ciutats, i en la premsa anem veient exemples de comiats de regidors, especialment d’aquells que no repeteixen. Normalment això passa per un reconeixement per part de l’Alcalde, una intervenció dels portaveus dels diferents grups municipals i es cedeix la paraula als regidors que desitgin acomiadar-se.

En el cas de Badalona, com passa darrerament, això no ha sigut així i ha tingut un caire peculiar, per dir-ho finament. L’Alcalde ha començat fent un discurs d’agraïment als regidors per acabar fent un gran elogi dels regidors de govern i de com de magnífic ha estat el seu mandat. I després de deixar-se a ell i als seus pels núvols ha donat el ple per acabat i ha negat la paraula a la resta de grups i regidors.

Això forma part de la manca de respecte a unes mínimes formes institucionals que el PP ha anat demostrant al llarg del seu mandat i de com s’ha anat tancant portes fent impossible no ja qualsevol suport, o un mínim de comprensió, que li permetés governar si no treia majoria absoluta. Aquesta condició se l’ha imposada el propi Albiol amb la seva manera de fer durant bona part dels darrers quatre anys. Una prova d’aquesta manera de fer és com Albiol i el PP estan actuant després del 24 de maig, sense tocar de peus a terra, negant-se a acceptar una realitat política legal i legítima, i escalfant l’ambient d’una manera irresponsable.

Va jugar molt fort, va apostar al tot o res, va fer una campanya duríssima emulant a Jean Marie Le Pen i això ha fet que es mobilitzessin tots els que volen fer-lo fora i que es justifiqui el posicionament de no donar suport a la llista més votada. S’ha de saber guanyar i especialment s’ha de saber perdre, i sobretot si aspires a liderar una ciutat com Badalona has de demostrar que no perds els papers i mantenir la dignitat. Però com s’ha vist, això no ha estat així.

Malgrat això, i donat que no m’han deixat acomiadar, tot i que continuaré fent política a Badalona des d’on se’m demani i em pertoqui, ho faré des d’aquest espai.

He dedicat els darrers vuit anys a l’Ajuntament de Badalona, quatre anys de Tinent d’Alcalde i regidora de Medi Ambient i Mobilitat i quatre anys de regidora del Districte primer. Uns anys que m’han permès ajudar a solucionar a molta gent petits problemes de cada dia, però també impulsar una sèrie de projectes dels que em sento orgullosa com la remodelació del Pont del Petroli, la construcció del Passeig Marítim, la construcció de la zona de jocs infantils del parc de Ca l’Arnús, la bandera blava a la platja dels Pescadors o el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella per posar-ne alguns exemples.

Han estat uns anys intensos, i vull agrair a Ferran Falcó l’oportunitat que em va donar i la confiança que em va fer, i que m’ha permès poder treballar per la ciutat que m’estimo, on vaig néixer i on visc. Uns anys en els que he après molt, en els que he tingut encerts i errors, però en els que sempre he gaudit de la feina que he fet. Tot això m’ha permès tractar a molta gent, i conèixer bé la ciutat i la tasca que moltes persones, tant des de l’ajuntament com des de la societat civil, estan fent a Badalona. Una ciutat complexa i diversa, amb moltes mancances a solucionar, però també amb un gran potencial que entre tots encara no hem sabut aprofitar com pertoca. I per tant, acabo amb orgull per la feina feta, però amb una mica de recança perquè una sempre vol fer més per allò que s’estima. I segur que serà així, des d’una banda o des d’una altra, de més a prop o de més lluny, sempre intentant aportar tot el que pugui.

Però el més important que m’emporto de tots aquest anys són el tracte i els bons moments passats amb molta gent, amb els companys de Convergència, d’altres partits, amb companys de l’Ajuntament, i també amb representants d’entitats o d’altres partits. La col·laboració, el respecte, el bon tracte, el diàleg i en alguns casos l’amistat que hem compartit durant aquests anys, per mi és la millor experiència i la que us agraeixo de tot cor.

Nous aires a Badalona

Badalona, Política

Category-ChangesAra ja han passat uns dies des de les darreres eleccions municipals, que a Badalona es van acabar amb un resultat que pocs preveien. El PP, tot i que va augmentar en vots, no va arribar a la majoria absoluta que necessitava per a poder governar, conseqüència de totes les portes que s’ha anat tancant i d’una campanya electoral extremadament agressiva i que li impedeix fer qualsevol pacte a excepció de l’únic regidor de Ciutadans. El PSC es va enfonsar, passant de 9 a 4 regidors. ERC va aconseguir un bon resultat amb 3 regidors i la sorpresa la va donar Guanyem, amb una entrada fulgurant a l’Ajuntament, quedant com a segona força política, i optant a l’alcaldia.

En el cas de CiU, els resultats van ser inferiors als esperats, passant de 4 a 2 regidors, el que fa que, malgrat ser el partit més votat a Catalunya, s’hagi d’encetar un procés de reflexió i d’autocrítica, per la baixada general que ha tingut el partit a l’àrea metropolitana, però també a nivell local. Aquest resultat també fa que no hagi sortit de regidora, però que continuï treballant tant per Convergència com per Badalona.

Ara doncs, en aquests moments a Badalona s’obre un nou període, en el que ja s’anuncien renovacions en alguns partits i on es configura un nou ajuntament que de moment planteja noves il·lusions però també moltes incerteses, que mica en mica s’aniran confirmant o esvaint. I amb un PP que està tornant a tensionar i a polaritzar a la ciutadania, al no acceptar les regles del joc, que ens agradin o no són que la ciutadania escull regidors, i els regidors escullen l’alcalde. Que potser seria millor disposar d’un sistema a doble volta que permetria l’elecció directa de l’Alcalde o Alcaldessa? Jo crec que sí, però ara no és així i aquest seria un tema a defensar de cara a properes legislatures. En tot cas, i pel que s’està veient aquests dies, el PP tornarà a l’oposició destructiva a la que ens tenia acostumats, en la que no va dubtar a enfonsar la imatge de Badalona per a servir als seus interessos. Van apostar al tot o res i va perdre, i ara estan demostrant que tampoc saben perdre.