Aquests dies he sentit una idea de Patricia Gabancho que comparteixo plenament. En un debat organitzat per Òmnium Cultural a Badalona explicava que des del 1714, hi ha hagut un projecte catalanista que s’ha anat repetint en diferents moments de la història, que ha tingut com a trets comuns l’ambició d’excel·lència, la modernitat, el desig de justícia social i una voluntat d’emmirallar-se i d’obrir-se a Europa. Un dels exemples que posava, i probablement el que millor ho va encarnar, va ser el de la Mancomunitat de Catalunya.
Enguany es celebra el centenari de la Mancomunitat, una institució que va ser la fusió de les quatre Diputacions catalanes, que va ser possible gràcies a un decret del president del govern espanyol, Eduardo Dato, al 1913, i que atribuïa a aquesta institució funcions administratives, però que no l’hi atorgava cap competència nova, més enllà de la que ja disposaven les diputacions. Una institució que presidida per Enric Prat de la Riba va representar com poques els valors que abans he mencionat, amb molt poques eines i en un moment d’extrema dificultat, amb una Europa immersa en la primera guerra mundial, i una Espanya convulsa políticament i que pocs anys després acabaria amb la Mancomunitat a conseqüència del cop d’estat del general Primo de Rivera.
Prat de la Riba va aconseguir agrupar a un equip de persones, excel·lents professionals, i no necessàriament afins políticament, que van saber compartir la seva visió. Tots ells van aconseguir, en un període de temps molt curt, que arrenca el 1914, sense pràcticament competències i amb poc pressupost bastir les bases de moltes iniciatives transformadores, de moltes de les quals avui en som hereus.
Deia Prat de la Riba: “La Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut.” I aquest desconegut va representar una obra de govern que lligava la nació amb el municipalisme, i que pel que fa al desenvolupament territorial es podria resumir en que a cada municipi no hi havia de faltar un camí per a arribar-hi, una escola, una biblioteca i un telèfon. Però no tan sols això, sinó que des del punt de vista cultural va suposar la creació de nombroses institucions, algunes que encara perduren com la biblioteca de Catalunya i tota la xarxa de biblioteques o l’Institut del Teatre. També va ser clau en el suport a Pompeu Fabra en tota la seva tasca de normativitzar la llengua catalana. En l’àmbit educatiu, va destacar per l’aplicació a les escoles de mètodes pedagògics moderns com el mètode Montessori, la preocupació per la formació de les dones, amb l’Escola Professional de la Dona i la creació de l’escola del Treball per tal de formar millor als treballadors que s’havien d’incorporar a les indústries catalanes. En l’àmbit científic es va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. I finalment, en l’àmbit social podem citar com a exemples la creació d’institucions per a protegir a les dones, als infants i als nounats com la casa de la Maternitat i la casa de la Caritat, per a donar servei als pobres.
Si una cosa va caracteritzar totes aquestes actuacions és que van posar les persones en el centre de l’acció, que van buscar els millors professionals per a dur-les a terme, i van estudiar els mètodes més moderns que s’utilitzaven a Europa per a aplicar-los i si calia millorar-los. Tot això fa que la majoria de l’obra feta durant aquell període hagi arribat fins els nostres dies, una mostra del talent visionari d’aquells pioners. Unes institucions que formen part del cos d’Estat que Prat de la Riba volia per a Catalunya.
Però no m’agradaria destacar només la seva obra de govern, sinó que el missatge, l’ideal de Prat de la Riba sorprèn per la seva visió i la seva vigència, i quan he llegit els seus textos, o he escoltat la recreació del discurs que la Xarxa de comunicació local ha fet, no puc evitar pensar en la situació actual i trobar-hi els paral·lelismes. I més que en l’esperit de resistència del 1714, que també, crec que en qui ens hem d’inspirar per a tirar endavant és en aquests referents, que amb tant poc, van aconseguir fer tant. El pragmatisme enfront de l’èpica, sense que això ens faci oblidar quin és el nostre anhel. I uns valors com els de l’excel·lència, la modernitat, el desig de justícia social i l’europeïsme que haurien de continuar guiant la nostra acció com a país.
Missatge de Prat de la Riba
http://www.laxarxa.com/actualitat/politica/noticia/missatge-d-enric-prat-de-la-riba-100-anys-despres
Documental “Somiar un país, construir un somni”
L'efecte papallona 