Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.

Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.

Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.

Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.

Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.

Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.

Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.