Política sense polítics?

sociedad-civil

Aviat farà 20 anys que vaig decidir militar en un partit polític, i ho vaig fer perquè volia lluitar per un país millor, socialment més just i més pròsper. I en fa 8 que em van proposar anar a unes llistes i vaig tenir la sort de ser escollida com a càrrec electe i durant aquests anys he anat tenint diferents responsabilitats tant a l’Ajuntament de Badalona, a la Diputació de Barcelona com actualment a la Generalitat de Catalunya. I tant ara, com durant els anys en que vaig estar en diferents llocs de direcció en l’empresa privada, sempre m’hi he dedicat amb cos i ànima, intentant ser justa, i continuant formant-me per a poder fer la feina el millor possible.

Suposo que això significa que m’he convertit en un polític, i darrerament això és sinònim de “casta”, d’alguna cosa a abolir, d’algú a qui s’ha d’abaixar el sou i d’algú que fa una feina que pot ser feta per qualsevol, especialment si és algú nou que ve a substituir tot allò que el relat polític considera vell.

És evident que en política en els darrers anys s’han fet coses malament, que els partits s’han d’obrir a la societat, i que els casos de corrupció han afectat la credibilitat del sistema, però les males pràctiques d’uns quants no poden amagar que hi ha gent molt vàlida i íntegra que es dedica a la política per convicció.

La crisi ha accentuat moltes injustícies i s’ha de treballar per a eradicar-les, però també és cert que és gràcies a la feina que els partits han realitzat durant els darrers 30 anys que disposem de moltes estructures que ens garanteixen el benestar actual, millorable, però que permet que tinguem accés a educació, sanitat i ajudes socials entre d’altres.

Quan sento les propostes de continuar rebaixant els sous als polítics em pregunto: per qui volem ser governats? Hem de rebaixar els sous o en llocs que demanen molta capacitat, dedicació i responsabilitat el que hem d’augmentar és el nivell d’exigència? Rebaixant els sous tindrem millors polítics? O el desprestigi i els sous cada vegada més baixos expulsaran a la gent més capacitada que buscarà altres espais?

En els darrers temps, hem arribat al límit d’haver de posar en dubte l’existència dels polítics i de les estructures -els partits- que n’articulen l’acció. Se sent parlar de llistes sense polítics i només amb representants de la societat civil. Algú portaria els seus fills a una escola on les classes les impartissin els membres de l’AMPA enlloc de mestres? O del que es tracta és de que els de l’AMPA col·laborin amb els mestres per a fer una escola millor? Aniríem a un judici amb un representant de la societat civil enlloc d’un advocat? Preferiríem que en un hospital ens atengués un voluntari de la Creu Roja abans que un metge? La resposta crec que en tots els casos seria que no, però per què es planteja un parlament o un govern sense polítics? I no parlo de que s’hagi de professionalitzar la política, sinó que em refereixo que a la política s’hi hauria d’arribar des del coneixement d’àmbits diversos, però que alhora l’experiència en el món polític hauria de ser considerada un actiu enlloc d’un llast.

Estem en una societat on els models que triomfen són els de la fama efímera a la televisió, més basats en declaracions o comportaments explosius que en el treball, l’esforç i el rigor. Crec que hem de recuperar aquests valors, no quedar-nos només en la forma sinó analitzar el fons de les coses. Per a mi, ni allò nou és bo per definició, ni allò vell és dolent, ni la societat civil pot substituir als polítics, sinó que crec que hem de
sumar el millor dels dos mons per a poder-nos-en sortir.

El que no he pogut dir per darrera ordre de l’Alcalde Albiol

4da71daf12322ffd223456d8d662b63a

 

Ahir, a Badalona, va haver-hi el darrer ple d’aquest mandat. Aquesta escena s’està repetint a tots els pobles i ciutats, i en la premsa anem veient exemples de comiats de regidors, especialment d’aquells que no repeteixen. Normalment això passa per un reconeixement per part de l’Alcalde, una intervenció dels portaveus dels diferents grups municipals i es cedeix la paraula als regidors que desitgin acomiadar-se.

En el cas de Badalona, com passa darrerament, això no ha sigut així i ha tingut un caire peculiar, per dir-ho finament. L’Alcalde ha començat fent un discurs d’agraïment als regidors per acabar fent un gran elogi dels regidors de govern i de com de magnífic ha estat el seu mandat. I després de deixar-se a ell i als seus pels núvols ha donat el ple per acabat i ha negat la paraula a la resta de grups i regidors.

Això forma part de la manca de respecte a unes mínimes formes institucionals que el PP ha anat demostrant al llarg del seu mandat i de com s’ha anat tancant portes fent impossible no ja qualsevol suport, o un mínim de comprensió, que li permetés governar si no treia majoria absoluta. Aquesta condició se l’ha imposada el propi Albiol amb la seva manera de fer durant bona part dels darrers quatre anys. Una prova d’aquesta manera de fer és com Albiol i el PP estan actuant després del 24 de maig, sense tocar de peus a terra, negant-se a acceptar una realitat política legal i legítima, i escalfant l’ambient d’una manera irresponsable.

Va jugar molt fort, va apostar al tot o res, va fer una campanya duríssima emulant a Jean Marie Le Pen i això ha fet que es mobilitzessin tots els que volen fer-lo fora i que es justifiqui el posicionament de no donar suport a la llista més votada. S’ha de saber guanyar i especialment s’ha de saber perdre, i sobretot si aspires a liderar una ciutat com Badalona has de demostrar que no perds els papers i mantenir la dignitat. Però com s’ha vist, això no ha estat així.

Malgrat això, i donat que no m’han deixat acomiadar, tot i que continuaré fent política a Badalona des d’on se’m demani i em pertoqui, ho faré des d’aquest espai.

He dedicat els darrers vuit anys a l’Ajuntament de Badalona, quatre anys de Tinent d’Alcalde i regidora de Medi Ambient i Mobilitat i quatre anys de regidora del Districte primer. Uns anys que m’han permès ajudar a solucionar a molta gent petits problemes de cada dia, però també impulsar una sèrie de projectes dels que em sento orgullosa com la remodelació del Pont del Petroli, la construcció del Passeig Marítim, la construcció de la zona de jocs infantils del parc de Ca l’Arnús, la bandera blava a la platja dels Pescadors o el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella per posar-ne alguns exemples.

Han estat uns anys intensos, i vull agrair a Ferran Falcó l’oportunitat que em va donar i la confiança que em va fer, i que m’ha permès poder treballar per la ciutat que m’estimo, on vaig néixer i on visc. Uns anys en els que he après molt, en els que he tingut encerts i errors, però en els que sempre he gaudit de la feina que he fet. Tot això m’ha permès tractar a molta gent, i conèixer bé la ciutat i la tasca que moltes persones, tant des de l’ajuntament com des de la societat civil, estan fent a Badalona. Una ciutat complexa i diversa, amb moltes mancances a solucionar, però també amb un gran potencial que entre tots encara no hem sabut aprofitar com pertoca. I per tant, acabo amb orgull per la feina feta, però amb una mica de recança perquè una sempre vol fer més per allò que s’estima. I segur que serà així, des d’una banda o des d’una altra, de més a prop o de més lluny, sempre intentant aportar tot el que pugui.

Però el més important que m’emporto de tots aquest anys són el tracte i els bons moments passats amb molta gent, amb els companys de Convergència, d’altres partits, amb companys de l’Ajuntament, i també amb representants d’entitats o d’altres partits. La col·laboració, el respecte, el bon tracte, el diàleg i en alguns casos l’amistat que hem compartit durant aquests anys, per mi és la millor experiència i la que us agraeixo de tot cor.

Nous aires a Badalona

Category-ChangesAra ja han passat uns dies des de les darreres eleccions municipals, que a Badalona es van acabar amb un resultat que pocs preveien. El PP, tot i que va augmentar en vots, no va arribar a la majoria absoluta que necessitava per a poder governar, conseqüència de totes les portes que s’ha anat tancant i d’una campanya electoral extremadament agressiva i que li impedeix fer qualsevol pacte a excepció de l’únic regidor de Ciutadans. El PSC es va enfonsar, passant de 9 a 4 regidors. ERC va aconseguir un bon resultat amb 3 regidors i la sorpresa la va donar Guanyem, amb una entrada fulgurant a l’Ajuntament, quedant com a segona força política, i optant a l’alcaldia.

En el cas de CiU, els resultats van ser inferiors als esperats, passant de 4 a 2 regidors, el que fa que, malgrat ser el partit més votat a Catalunya, s’hagi d’encetar un procés de reflexió i d’autocrítica, per la baixada general que ha tingut el partit a l’àrea metropolitana, però també a nivell local. Aquest resultat també fa que no hagi sortit de regidora, però que continuï treballant tant per Convergència com per Badalona.

Ara doncs, en aquests moments a Badalona s’obre un nou període, en el que ja s’anuncien renovacions en alguns partits i on es configura un nou ajuntament que de moment planteja noves il·lusions però també moltes incerteses, que mica en mica s’aniran confirmant o esvaint. I amb un PP que està tornant a tensionar i a polaritzar a la ciutadania, al no acceptar les regles del joc, que ens agradin o no són que la ciutadania escull regidors, i els regidors escullen l’alcalde. Que potser seria millor disposar d’un sistema a doble volta que permetria l’elecció directa de l’Alcalde o Alcaldessa? Jo crec que sí, però ara no és així i aquest seria un tema a defensar de cara a properes legislatures. En tot cas, i pel que s’està veient aquests dies, el PP tornarà a l’oposició destructiva a la que ens tenia acostumats, en la que no va dubtar a enfonsar la imatge de Badalona per a servir als seus interessos. Van apostar al tot o res i va perdre, i ara estan demostrant que tampoc saben perdre.

Diumenge

imageDiumenge tenim una cita important amb les urnes. Ens hi juguem el futur de Badalona, el model de ciutat que volem i la manera com volem que es governi. Per tant, poca broma.

Avui, amb el context local i nacional que tenim, no s’hi val pensar que la política no és transcendent. La política, la que ens agradi o la que no, condiciona i forma part de les nostres vides, i crec que és molt certa la frase de Joan Fuster quan deia que “la política o la fas o te la fan”.

Ara més que mai no hem de deixar que ens la facin, la política. Hem de tenir ajuntaments forts, que treballin per la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans. També que puguin donar suport al dret a decidir que molts catalans volem exercir, ja sigui per a dir que sí volem un nou camí, o que no el volem i ens conformem amb seguir com estem.

Tot això, de gran transcendència històrica (ens estem jugant poder sortir de la crisi i decidir quin país deixem als nostres fills), amb el PP a Badalona no ho podrem entomar de la forma adequada. Òbviament no tindrem la complicitat del PP d’Albiol amb el democràtic exercici del dret a decidir, ni ens recuperarem de la crisi per molt que ens vulguin fer creure que cada dia estem millor amb la idea d’una recepta que diuen que funciona. Això de la recepta no és cert, i les dades ho confirmen: els delictes i faltes han disminuït, però menys que a d’altres ciutats similars de Catalunya; ni la ciutat ni la platja estan més netes; ni tampoc som, a ulls de molts, la ciutat de primera que la campanya del PP ens vol fer creure que som.

Hi ha gent que aquests dies em diu que no li acaba d’agradar cap partit, que no tenen clar què faran. Jo els pregunto si amb això volen dir que el que prefereixen és que ens governi el PP. Gairebé tots em diuen que no, que no és això el que volen. Per tant, avui hi ha molta gent a Badalona que ha de pensar en el valor instrumental del seu vot. Ja sabeu, allò que s’anomena el “vot útil”. S’ha de votar formacions que responguin als valors que cadascú té, però quan aquests valors són majoritàriament coincidents en diverses formacions polítiques, llavors s’han d’analitzar dues coses més: l’oferta que cadascú presenta en altres àmbits fora d’aquesta valors, i les possibilitats d’uns i altres per poder fer realitat amb més seguretat i força allò que defensen.

Volem que Badalona sigui la principal ciutat governada pel PP a Catalunya? Volem continuar essent l’anomalia i passant vergonya aliena veient determinades actuacions? Què farem tots plegats per a evitar-ho? La gent ens demana responsabilitats als partits que hem estat a l’oposició. I ho demanen amb tota lògica. Avui cal fer balanç del que ha fet cadascú aquests quatre anys. I, sincerament, ser a l’oposició però sense mirar-se els toros des de la barrera, baixar a l’arena política per buscar acords en benefici de la ciutat és un balanç manifestament més positiu que el que poden presentar aquells que s’han passat quatre anys dient no a tot, o dormint plàcidament sota l’ombra d’un arbre esperant que les sigles del partit ja li farien la feina l’any 2015.

A CiU li cal més força per a exercir aquest badalonisme des del govern, liderant-lo a través de l’alcaldia. Volem defensar el nostre model de ciutat, una ciutat integradora i cohesionada, enfront de la ciutat dividida que defensa el PP i que procuri pel benestar dels seus ciutadans. Una ciutat que ofereixi oportunitats a les empreses i als emprenedors enlloc de traves. Una ciutat que de la mà de Barcelona pugui esdevenir de referència metropolitana.

També hi ha qui pensa que no hi ha res a fer, que no cal esforçar-se. Que res aturarà la maquinària propagandística i la manipulació del PP. Això no és cert. Ens cal més confiança en la capacitat crítica de la gent d’aquesta ciutat. Mai hem de donar la batalla per perduda, i menys ara. El PP, en les darreres municipals, encarnant el desig de canvi de molta gent que volia que el PSC passés a l’oposició, no va arribar als 27.000 vots. A partir d’aquí, en les successives eleccions que hi ha hagut, el PP no ha fet més que disminuir la seva intenció de vot a Badalona i a nivell general. En canvi, el 9N a Badalona van anar a votar prop de 50.000 persones, de les quals gairebé 36.000 van apostar pel doble sí. Això vol dir que si ens mobilitzem i ens ho creiem, podem ser alternativa. Diumenge, dia clau.

Cada dia un vuit de març

Vuit de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

 Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Maria Mercè Marçal

Ahir, en ocasió del dia de les dones, no vaig parar de llegir missatges reivindicatius de dones i d’altres solidaris per part d’homes. Però no és amb missatges ni amb fotos que canviarem el món, ni amb un sol dia farem tota la feina. Fa falta alguna cosa més, que té a veure amb vèncer les resistències, els anomenats sostres de vidre, però també amb vèncer les pròpies auto-limitacions i amb potenciar l’educació.

Ens van fer creure el mite de la superwoman que l’únic que va generar va ser estrès i frustració. Les dones acabem essent filles, i moltes vegades companyes, mares i treballadores, i cadascun d’aquestes aspectes ens acaba imposant socialment unes obligacions. Podem tenir una carrera d’èxit, una casa de revista, un cos de pel·lícula i ser la millor companya, mare i filla del món? I al mateix temps podem disposar de temps per a les nostres aficions i créixer com a persones? Es evident que no, i que al final hem de triar, i hem de renunciar o rebaixar les expectatives en algun dels aspectes. I en moltes ocasions la renúncia es fa en el que socialment és més acceptat, en la feina i en les aficions. I aquí és on queda molta pedagogia a fer, i moltes coses a compartir. Es necessari que es garanteixi una igualtat d’oportunitats, però també les dones hem de trencar els motlles, i moltes vegades superar les nostres pròpies auto-limitacions i allunyar-nos de la culpabilitat.

Per què quan pensem en qui haurà de cuidar els pares quan es facin grans sempre es pensa en primera instància en la filla? Per què no es pot compartir a nivell d’igualtat amb els germans? Quan es posa un fill malalt o se l’ha de portar al metge, qui és el primer que corre? Som nosaltres les primeres que no ho volem compartir, o si no ho fem acabem tenint o ens fan sentir un sentiment de culpabilitat? Quan parlem de repartir les tasques domèstiques, és això real? El camí a fer en l’àmbit privat és igual o més important que la que s’ha de fer a nivell laboral.

Moltes vegades m’he trobat sola en ambients professionals molt masculins, però sovint la incomprensió l’he trobat més en la mirada de les dones del meu voltant que no pas en la dels homes que he tingut com a companys o com a subordinats. Però som nosaltres les primeres que hem de creure en nosaltres mateixes, decidir què volem fer, on volem arribar i a què volem renunciar, buscant un equilibri sempre difícil de trobar.

Però si per a les dones de la meva generació aquesta és una tasca sovint complicada, les perspectives de futur no són gaire optimistes, perquè el mateix dia que llegim tots aquests missatges, el diari Ara va publicar un preocupant reportatge sobre la hipersexualització de les adolescents. Enlloc d’endavant sembla que anem enrere, i que tornem als estereotips de fa molts anys, en el que la dona només valia en funció del seu físic i de la seva capacitat de tenir parella, però a costa de la submissió. Segons el CIS, fins un 33% dels joves creuen normal que la seva parella controli la seva vida, un nivell molt superior al de les seves mares o àvies. Malauradament això es correspon també als models que potencien moltes sèries o programes de televisió, però no es senten gaires veus en contra. S’ha passat de la cultura de l’esforç i la lluita per fer-se un lloc a nivell professional al culte a la pròpia imatge per a poder ser desitjada. De la superwoman a la Lolita.

Però la clau de tot plegat, més enllà de les polítiques públiques que també són necessàries, passa per l’educació dels més joves, però i sobretot per nosaltres mateixes, per creure en nosaltres, per no limitar-nos i per lluitar per ser allò que realment
volem ser.

La quarta paret, Antígona a Beirut

image

 

He tornat a llegir “La quarta paret” de Sorj Chalandon, ara en la seva traducció catalana, i m’ha tornat a captivar com la primera vegada. No és una lectura senzilla, però és d’aquelles que tot i ser dura et deixen marca i que recomano vivament. Ja vaig escriure un post sobre aquest llibre i d’altres de l’autor, però ara que Edicions 1984 l’ha traduït, crec que val la pena tornar-ne a parlar.

 

Sorj Chalandon és un periodista francès, que ha cobert diferents conflictes internacionals, entre ells el que emmarca aquesta història, la guerra del Líban. Ell va ser un dels periodistes que va entrar al camp de refugiats de Xatila l’endemà que una milícia dels falangistes libanesos va massacrar civils, majoritàriament palestins i xïites, amb l’ajuda de l’exèrcit d’Israel. Un horror que el va deixar marcat per sempre, i que en el llibre és descrit de manera crua i brutal.

image

Però “La quarta paret” no és només un llibre que parla de la guerra, sinó que explica una història de compromís i ideals, en el que el protagonista, Georges, promet al seu amic Sam, malalt terminal, que portarà a terme el seu somni. Un somni que consisteix en que enmig del caos i la barbàrie, robar uns instants a la guerra per representar-hi Antígona, amb actors de tots els bàndols. “Antígona, representada amb les mans buides en una ciutat on altres mans escanyen.” Una ciutat que és el Beirut de 1982, en un escenari complex com la guerra del Líban, amb molts bàndols, on no hi ha ni vencedors ni vençuts, i on tots hi perden alguna cosa.

image

La versió d’Antígona que volen escenificar no és la clàssica de Sòfocles, sinó que és la de Jean Anouilh, escrita i representada per primera vegada en plena ocupació nazi a París, un paral·lelisme buscat. Perquè tant en un cas com en un altre, l’autor ens mostra que aquesta història, com passa amb moltes altres, pot tenir interpretacions molt diferents en funció dels ulls amb que es miri. Una tragèdia dins d’una altra tragèdia.

El llibre també parla del viatge vital de Georges, el protagonista, que passa de l’activisme d’extrema esquerra del París de finals dels anys 70, molt violent, on creu que hi ha bons i dolents, a trobar-se al mig d’una guerra real al Beirut de començaments dels 80, amb diferents bàndols plens de llums i ombres. Una experiència que el trasbalsa totalment i on tot passa a tenir un nou sentit. Georges es va quedar atrapat a la guerra, Sorj en va poder tornar, però ha trigat molts anys a poder-ne parlar.

Altres enllaços:

Entrevista a Sorj Chalandon a Mapamundi

Sostenella y no enmendalla

estaca

Aquesta expressió resumia la filosofia de vida dels hidalgos castellans que, als segles XVI-XVII, consistia en persistir en l’error fins a les darreres conseqüències tot i ser conscients d’haver-se equivocat, sense demanar disculpes i amb l’únic objectiu de preservar el seu pretès honor. Filosofia totalment oposada a la que diu que és de savis rectificar.

En parlo perquè això és el que està passant a Badalona amb la defensa a ultrança que el govern del PP està fent del conseller delegat de Badalona Comunicació, Alberto Fernández-Saltiveri. Han tancat files d’una manera absoluta al voltant de la persona que, entre d’altres coses, s’ha donat a conèixer perquè va censurar l’Estaca a la gala dels Filmets. Un espectacle que va ser retransmès en directe per la xarxa de televisions locals i que va tornar a deixar a Badalona en un mal lloc, amb un govern que s’atrevia a prohibir 20 segons d’una peça arrelada a la nostra cultura popular i a la nostra història.

I aquest enrocament ha derivat en un seguit de maniobres esperpèntiques del govern del PP, que ha anat canviant de criteri, utilitzant diferents interpretacions de la llei, per a poder continuar mantenint el control dels mitjans de comunicació locals. Amb maniobres dignes de trilers ha expulsat als representants dels grups polítics de l’oposició, i ha format un consell d’administració només amb membres del PP. Un consell que ha fet i ha desfet sense donar comptes a ningú, i que no respecta en cap cas la representació democràtica que hi ha a l’Ajuntament.

El darrer episodi el vàrem viure al darrer ple municipal, però l’escena de vodevil més esperpèntica es va viure ja fa uns dies, quan finalment es va poder celebrar la Junta General demanada per l’oposició. Esperpèntica perquè mentre l’alcalde recriminava als membres de l’oposició que no haguessin avisat abans que volien que la sessió de la Junta General fos pública, s’oblidava de comentar un detall sense importància: que el dia anterior s’havia reunit el fraudulent consell d’administració del PP, que havia acceptat la dimissió del conseller delegat i que immediatament l’havia tornat a contractar, amb un contracte laboral amb les mateixes funcions que tenia abans. Una decisió sense precedents, digna d’una república bananera. Per què se li accepta la dimissió a una persona per a continuació tornar-la a contractar? Per què no se’l pugui cessar per part de l’oposició? On està l’ètica i la dignitat?

En tot cas, totes aquestes maniobres i les que vindran potser permetran que el govern del PP mantingui al seu comissari polític al front dels mitjans de comunicació locals durant un temps. Però aquesta obsessió, en el fons i principalment, denota, més enllà de l’estricta qüestió sobre la gestió del comissari polític d’Albiol, un evident estat de desesperació, a més de respondre  a un objectiu: tenir una eina per a  tapar la poca consistència de l’obra d’un govern que ho fia tot a la imatge. “Sostenella y no enmendalla” fins el final.

Resposta de primera

1937468_10152687301681067_4422472289794730410_nDarrerament hi ha dies que no és fàcil dedicar-se a la política, però també hi ha dies en que hi trobem satisfaccions, i ens sentim orgullosos de la feina que estem fent. I avui és un d’aquests dies.

Avui, l’acció política a Badalona ha estat un reflex a l’alçada de la pluralitat de la ciutat. A començaments de mes, el PP de Badalona, oblidant que governa en minoria, i que el suport que té va minvant dia a dia, va voler escenificar a Badalona la seva suposada fortalesa amb un desplegament sense precedents del PP espanyol. Per una dia, l’alcalde va deixar d’amagar les sigles del PP, com fa habitualment, per a presumir, davant de la cúpula del seu partit. Doncs avui ja s’ha vist la resposta dels representants de la ciutadania de Badalona. Quan les enquestes xifren en aproximadament un 80% la gent que està a favor de la consulta, és per alguna cosa, i Badalona no n’és l’excepció, com avui s’ha demostrat.

Avui hem celebrat un ple extraordinari que vam demanar els grups de CiU i ICV-EUiA per a donar suport a la llei de consultes i a la consulta del 9N. I contra pronòstic hem aconseguit que s’aprovés la moció. Això ha estat la culminació de nombroses reunions, de molta feina i de molta generositat per part de tots els qui hi hem participat i que som molts. Es va partir d’un text consensuat per CiU, ICV-EUiA, ERC i CUP. Però a Badalona tots volíem que s’incorporés també el PSC. Perquè com hem dit al ple, Badalona no es podia quedar al marge de la història. Estem en un moment transcendent, en el que fins ara hi ha 874 municipis catalans que ja han donat suport a la consulta del 9 N. Avui Badalona ha quedat al costat d’altres municipis com Barcelona, Terrassa o Sabadell.

Aquest suport a la consulta ha estat el resultat d’una tasca llarga, on tots els partits i entitats que hi hem participat hem anat buscant els punts de consens necessaris perquè Badalona no quedés al marge de l’onada de llibertat que està arribant als governs locals. Hi ha hagut moltes converses i molta generositat, i hem trobat el punt d’acord necessari entre PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC, CUP conjuntament amb Òmnium Cultural i el Pacte Local pel dret a decidir amb Maite Arqué al seu davant.

Volem votar, volem que hi hagi la consulta, fins i tot per a què els que volen votar que no, també ho puguin fer. Volem també deixar de sentir a parlar de majories silencioses, que tothom pugui expressar democràticament el que pensa. Ni volem confrontació ni anem en contra de ningú, sinó a favor de que Catalunya pugui se’n pugui sortir.

Mai en la sala de plens de l’Ajuntament de Badalona havia viscut un esclat d’alegria col·lectiva com el que s’ha vist avui a l’acabar el ple i aprovar la moció de suport a la consulta. Perquè aquest és un moviment cívic, transversal, pacífic i que il·lusiona. I precisament il·lusió és el que he anat veient en molta gent que després m’he trobat pel carrer, gent que ens felicitava o gent que senzillament ens mirava amb un somriure còmplice i amb la il·lusió i esperança als ulls.

He començat el dia llegint un article d’Eduard Voltas al Nació Digital on parlava de que tenim una classe política que està responent a la demanda popular i s’està ficant en un terreny molt arriscat. Jo crec que avui a Badalona ho hem demostrat, i ara sí que podem dir que Badalona és una ciutat de primera i que hem donat una resposta de primera.

El màgic Andreu de Badalona

medallas-caseras-competicion-asegurada-L-OuOXzZ

Molts recordem quan al finalitzar un truc de màgia, el màgic Andreu acabava penjant-se una gran medalla. Doncs això és el que m’ha vingut al cap quan he vist les darreres actuacions del PP a Badalona. Ha estat tornar de vacances i sembla que a l’Alcalde del PP li ha entrat el virus de la medallitis, potser és el mono de massa dies sense sortir als mitjans. Però el cert és que no hem parat de sentir dir jo faig o jo dono quan a l’hora de la veritat, si es rasca una mica en el fons de la notícia, res de res. Tan sols és un truc de màgia, digne d’un gran prestidigitador, per desviar l’atenció sobre la vacuïtat de la política del PP a Badalona i penjar-se una medalla.

D’exemples en podem trobar molts, i el primer el de les beques de menjador, on l’alcalde del PP ofereix una gran roda de premsa en la qual obvia primer que això formava part d’un acord que es va fer amb CiU, per als cursos 2013-14 i 2014-15, i que bona part dels recursos per a cobrir aquestes beques provenen de la Diputació de Barcelona, governada per CiU. Però enlloc de dir això, el que diu és que aquest increment és gràcies a la bona gestió econòmica del PP a l’Ajuntament. Doble medalla que contrasta amb l’afirmació de la tinent d’alcalde Maritxu Hervàs quan diu que l’Ajuntament no pot complir una moció on s’insta a instal·lar una placa a la platja pel tricentenari perquè no hi ha diners. Qui ens enganya?

Un altre cas és el de la subvenció als vehicles dels autònoms, condició posada per CiU per tal d’aprovar els pressupostos l’any 2012. Tot i el compromís del PP, l’any 2013 aquesta convocatòria es va fer tard i malament, amb poca publicitat. Això va fer que s’atorguessin poquíssims ajuts i no s’esgotés el pressupost. Ara el PP s’omple la boca al dir que augmenta els ajuts del 50 al 75% de bonificació, quan el cert és que s’hi dediquen els mateixos diners, però com que va haver-hi poca demanda, les ajudes poden ser més elevades. En qualsevol cas, l’esforç de l’Ajuntament és exactament el mateix, tot i que ens vulguin fer creure el contrari.

També han intentat posar-se medalles venent com a novetat l’ajornament i fraccionament des tributs que es feia des de fa anys. I com a mostra de generositat suprema diuen que no s’apugen les taxes municipals quan, en un any on l’IPC des de l’agost de 2013 ha baixat el -0,5%, el normal és que no es toqui res. Potser aquí els hi haurem de recordar els successius increments del IPC que ha aplicat el PP, després d’anys de criticar que Badalona tenia uns impostos molt elevats.

I finalment el cas més surrealista és el dels ajuts per a la rehabilitació d’habitatges. Aquestes subvencions són atorgades per l’Àrea Metropolitana, que compta amb les Oficines Locals d’Habitatge per a tramitar els ajuts. En el cas de Badalona, això s’ha traduït en una roda de premsa, una pàgina web específica i en una carta als veïns. Si no fos perquè la foto a color de l’Alcalde hi té un lloc ben destacat, podríem pensar que està fet per a donar informació a la ciutadania. Però de seguida es veu que el veritable objectiu és penjar-se una nova medalla venent com a propis uns ajuts que realment dóna una entitat com l’Area Metropolitana de Barcelona, presidida per l’Alcalde Xavier Trias, i on precisament el PP no hi governa. I el més greu de tots és que aquesta campanya partidista, d’enaltiment de la seva imatge l’acaben pagant amb fons públics i per tant l’acabem pagant tots els ciutadans. Medalla novament i qui dia passa any empeny.

I tot això per no parlar de l’apropiació partidista, que no ciutadana, dels mèrits d’altres enesdeveniments com la Shopping Night o la Badalona Home Design. Per què si treiem el que són iniciatives impulsades per altres i no comptem les fires i festetes, es pot parlar de gaire més obra de govern del PP a Badalona?

Ànima i Wajdi Mouawad

coberta ANIMA per WEB_001ad5f962671327e65dce18f583977d

Poques lectures s’acaben amb un nus a l’estómac i amb la sensació que et falta l’aire, i això m’ha passat amb “Ànima”, el darrer llibre de Wajdi Mouawad, publicat per Edicions del Periscopi. Ha estat una lectura intensa, dura, d’aquelles que enganxen, que no pots deixar. Una lectura que m’ha fet retrobar les sensacions que em van produir dues altres obres que també em van impactar, “Incendis” del propi Mouawad, i “Le quatrième mur” de Sorj Chalandon que properament es traduirà al català i de la que en vaig parlar en un altre post. Totes tenen en comú un aire de tragèdia grega, amb el teló de fons dels horrors de la guerra del Líban i especialment de Sabra i Shatila.

Wajdi Mouawad és un dramaturg d’origen libanès (cristià maronita) que degut a la guerra brutal que hi va haver al seu país va haver d’exiliar-se amb la seva família quan tenia nou anys , primer a França i posteriorment al Quebec, per retornar finalment a França on viu actualment. Tota aquesta experiència vital, l’exili, la guerra i la recerca dels orígens estan molt presents en tota la seva obra.

Vaig descobrir Mouawad amb la magnífica posada en escena que va fer Oriol Broggi d’Incendis. Una obra que em va deixar molt impressionada i que va fer que comencés a llegir les diferents obres d’aquest autor, bé directament en francès o en les traduccions que n’ha fet KRK Ediciones. Incendis forma part d’una tetralogia, la sang de les promeses, formada per Litoral, Incendis, Boscos i Cels, de les que a Barcelona, hem pogut veure també Litoral i actualment Cels. Són totes obres molt potents i absolutament recomanables, especialment Incendis, on dos germans, Jeanne i Simon rebien l’encàrrec de la seva mare morta de buscar al pare i a un germà desconegut, en un viatge en el que descobriran l’horror de la guerra i la història dels seus orígens. La frase “La infància és un ganivet clavat a la gola” que trobem a “Incendis” és la que se’m ve al cap quan penso en qualsevol de les seves obres.

A “Ànima”, el punt de partida és el brutal assassinat de la Léonie, la dona del protagonista, Wahhch Debch, a mans d’un indi mohawk. A partir d’aquí, Wahhch inicia la recerca de l’assassí en un viatge pel territori fronterer entre Canadà i Estats Units que el farà entrar en contacte amb l’inquietant món de les reserves índies. Però Wahhch no persegueix a l’assassí per venjança, sinó només perquè vol veure-li la cara, per tenir la seguretat de que no ha estat ell mateix qui ha matat a la seva dona. Però l’assassinat també li desperta records que tenia adormits, i el viatge es converteix alhora en una descoberta dels seus orígens i de la seva infància, amb la presència de tota una sèrie de personatges marginals i tràgics que d’una manera desinteressada l’aniran ajudant en la seva recerca.

“La desaparició dels éssers és una carculla buida. Te la poses a l’orella i en aquest buit alguna cosa rondina. A la meva, hi ha alguna cosa horrible que continua rondinant, però no sé què és.”

I tot això està narrat des dels diferents punts de vista que ens donen una sèrie d’animals com ocells, gossos, gats, aranyes o d’altres, que o bé són espectadors o alguns casos esdevenen també protagonistes.

En aquesta novel·la hi retrobem una sèrie d’elements que caracteritzen l’univers de Mouawad, la recerca de la identitat, la violència, moltes vegades brutal fins a arribar a l’horror, la infantesa que amaga alguna experiència traumàtica, la sang, el Líban, els protagonistes amb noms que comencen amb W i aquesta sensació de tragèdia grega. Però alhora sap dotar als seus textos de bellesa i poesia que fan suportable la brutalitat que amaguen. Una bellesa accentuada en aquest cas per una magnífica traducció d’Anna Casassas.

“Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo…per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.”

En qualsevol cas, us recomano vivament aquesta novel·la, a l’igual que la resta d’obres de Mouawad, especialment “Incendis”. I tampoc perdeu de vista el nom de Wajdi Mouawad, tant per anar-lo llegint, com per estat atent a les representacions teatrals de les seves obres, doncs són experiències que acostumen a ser inoblidables.