Tag Archives: Català

La realitat desmuntant Wert

immersio

Aquest divendres, el Consell de Ministres ha tornat a fer de les seves, aprovant el decret d’escolarització en castellà, pel qual, si una família ho sol·licita, i no hi ha oferta en l’escola pública, la Generalitat haurà d’assumir el cost de l’escolarització fins a 6.057 € per alumne i any. Tot això pot ser molt llaminer en un moment de crisi econòmica i podria ser un incentiu perquè determinades famílies es plantegin demanar l’ensenyament en castellà

Podria ser un incentiu, sinó fos perquè no és possible ja que no hi ha oferta. El PP ha fet el ridícul, ja que l’Associació de Centres d’Ensenyament Privat diu que no té centres amb una oferta educativa que tingui el castellà com a llengua vehicular i que no pensen canviar cap projecte educatiu i que de moment tampoc tenen peticions de cap família.

El problema de tot això és que es tracta d’un pas més en la fixació d’un ministre a qui li agrada envestir com un brau, corejat pels cercles mediàtics madrilenys i per les direccions del Partit Popular i de Ciutadans, però amb un nul suport de la gent. I sinó, com expliquen que d’aproximadament 50.000 famílies que escolaritzen els seus fills a Catalunya, només n’hi ha 5 que demanen més castellà a les aules, i no n’hi ha cap que demani l’escolarització exclusivament en castellà?

Potser per entendre això, algú li hauria d’explicar al Ministre quin és l’origen d’aquest model. La immersió lingüística va començar l’any 1982, quan un grup de pares catalanoparlants i castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet es van organitzar per demanar que als seus fills se’ls escolaritzés en català, com deien que es feia en moltes escoles privades de Badalona. Al final ho van aconseguir el curs 1983-84, i l’escola Rosselló-Porcel va ser el primer centre públic en implantar la immersió lingüística que després es va estendre a tot el país.

Des d’aleshores, moltes coses han canviat, però continuen havent-hi barris on l’escola és un dels pocs espais on nens i nenes no només aprenen el català, sinó que el parlen o l’escolten aprendre el català. I per tant, és clar que aquest model educatiu, que en d’altres aspectes s’ha de millorar per a obtenir unes millors competències però que pel que fa al tema lingüístic, és el que millor funciona i el que més fidelment reflecteix la realitat de la nostra societat.

Al PP no li importa que en les diferents proves d’avaluació no hi hagi diferències significatives entre el nivell de castellà dels estudiants d’aquí amb el d’altres llocs. O que aquest any els alumnes de 4art d’ESO hagin tret millors resultats en castellà que en català, o que un 14% dels estudiants de centres públics no hagin superat els mínims exigits en català. Aquí l’únic que es busca és acontentar a uns sectors que ni es troben a Catalunya, ni tenen res a veure amb l’ensenyament. O com se li va escapar al Ministre es tracta d’espanyolitzar els nostres fills.

El Ministre i el PP haurien de tenir clar que si això no es va aconseguir durant la dictadura, no ho aconseguiran ara. La realitat és tossuda, i els catalans encara més. I com més atacats ens sentim, més defensem allò que és nostre. La nostra societat no demana un canvi en el model lingüístic, com indiquen el nombre de famílies que ho sol·liciten, i llevat de dues forces polítiques, la resta està d’acord en el model educatiu actual, pel que tard o d’hora s’acabarà imposant. O tornarem a la desobediència civil, als temps del “nens, avui ve l’inspector i toca parlar en castellà”. Hi ha lleis com la d’educació que volen consens, i determinar un model que pugui perdurar en el temps, i que per tant s’escapi de derives ideològiques massa marcades. Si realment el que volem és millorar l’educació dels nostres fills, aquest hauria de ser l’objectiu.