Tag Archives: Catalunya

Fer-se gran

 

crecer

La vida té una sèrie d’etapes que s’han d’anar passant. Naixem, i mentre som petits, si tenim sort, podem gairebé fer o dir qualsevol cosa, que o bé fa gràcia o bé se’ns disculpa perquè no acostuma a tenir gaire transcendència. Aprenem jugant, estem protegits per l’entorn i vivim en un món feliç on encara creiem que tot és possible.

Després deixem la infantesa per entrar a la complicada etapa de l’adolescència, uns anys d’inestabilitat, on no ens entenem i ens busquem a nosaltres mateixos mentre ens rebel·lem contra el que ens envolta. On tan aviat no parlem,  com quan parlem no ens callem res. Amb instants en els que creiem que ningú ens comprèn i tenim a tothom en contra. En aquesta època, les veritats són absolutes, les injustícies infinites, la raó sempre és la nostra, els ideals inamovibles i ens creiem que el món gira al voltant nostre.

I més tard o més d’hora madurem, ens n’adonem que la vida no és un joc, sinó que és molt més complexa del que crèiem, que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos, i que moltes vegades no hi ha bons o dolents, sinó que tothom té llums i ombres i que l’odi no porta enlloc. Que no estem en possessió de la veritat absoluta, que la vida està plena d’equilibris i que no podem ser inflexibles, doncs si la corda s’estira molt s’acaba trencant. Que s’ha de triar, que tota tria està plena de renúncies, i que a vegades no hem de mirar al curt termini sinó més enllà, i que per guanyar la guerra a vegades has de perdre alguna batalla. Que moltes vegades hem de callar per no ser esclaus de les nostres paraules.

Però a vegades, la vida té cops que fan que un hagi de madurar de sobte, a voltes més aviat del que un voldria. Passa en molts àmbits: en el sentimental, en el professional, en el familiar…i, ai las, també en el polític! Això és el que bona part de la gent del país s’està trobant ara amb la CUP. Com quan el fill o el nebot fan la transició de la infantesa a l’adolescència i a l’edat adulta, molts catalans han passat de sobte a veure que aquell partit que queia simpàtic mentre era petit i no es mullava és un partit que, ara que li toca prendre decisions importants, actua com un adolescent rebel ressentit amb tot i amb tothom, irracionalment tossut i inflexible. La CUP és avui, mentre no canviï la seva manera de fer, com un d’aquells adolescents que vol viure en la comoditat de la infantesa i alhora gaudir de les possibilitats que ofereix l’entrada a la vida adulta. S’ha fet gran de cop, probablement més del que hauria volgut, i ho està païnt malament, incapaç d’acceptar que ha entrat en l’època de fer el sempre difícil exercici de fer compatibles les accions amb les opinions.

Segurament la CUP viuria avui més tranquil·la si comptés amb 9 diputats i si Junts pel Sí n’hagués tret 63. Però la vida a vegades té aquests cops, que fan que no es pugui continuar jugant i s’hagi d’assumir que el temps passa, i que toca prendre decisions. És allò de “fer-se gran”, que cal saber entomar bé a la vida, també a la política.

Via Catalana i demagògia

Imatge

La Via Catalana està animant la vida política de mitjans d’agost, despertant la demagògia d’uns quants que no hi volen participar, i que si poden no dubten a utilitzar qualsevol argument per a desprestigiar-la, i amb peticions d’altres perquè es canviï el lema i poder donar cabuda a més gent.

Pel que fa als atacs de demagògia, la primera a escalfar l’ambient va ser Montserrat Capdevila, diputada al Parlament pel PSC i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Sabadell, que va dir que si l’energia dels 30.000 voluntaris de la Via Catalana es dediqués a ajudar als que més pateixen la crisi, potser les coses ens anirien diferent. El que oblida en aquest cas és que d’entrada la gent pot emprar les seves energies en el que cregui més convenient, però a més, que una cosa no treu l’altra, i precisament, els catalans hem demostrat en repetides ocasions que de solidaris en som un munt.

A continuació va venir Xavier Sabaté, també del PSC, relacionant d’una manera immoral les morts en les platges catalanes amb el govern i la via catalana. O bé la demagògia del Sr. Sabaté no té límits o bé la seva ignorància és monumental, i tant dolentes són una cosa com l’altra. En primer lloc, una persona que va ser conseller de governació i administracions públiques hauria de tenir clar que el salvament i socorrisme a les platges no és competència del govern de la Generalitat, sinó dels ajuntaments. I en segon lloc, també hauria de saber que la Via Catalana no l’organitza el govern, sinó la societat civil.  Però a més, el fet que l’endemà, els dos suposats morts que van provocar la piulada, apareguessin indemnes fa que el cas ratlli l’esperpent.

I com que diuen que no n’hi ha dos sense tres, ràpidament s’hi va apuntar Xavier García Albiol, alcalde de Badalona del PP, relacionant la fuita d’empreses catalanes cap a Madrid amb la Via Catalana. Tot això venia a tomb de les declaracions del conseller d’Economia i Hisenda de la comunitat madrilenya, en les que va dir que més de 1.000 empreses catalanes havien traslladat la seva seu a Madrid. D’entrada, el Sr. García Albiol, obvia el fet que les empreses catalanes només són un 20% de les empreses que s’han traslladat a Madrid, i que el 80% restant no té en marxa cap procés sobiranista, per tant, difícilment es pot arribar a la conclusió que la marxa es deu a que ara ens estem ocupant de la Via Catalana. Però per si fos poc, aquest fet ha estat desmentit per la Pimec, que diu no tenir-ne constància d’una fuita, i a més ha posat en dubte la metodologia de l’estudi. I en tot cas, a banda del procés sobiranista, hi ha altres factors a tenir en compte quan una empresa es trasllada o tria quina serà la seva seu, un és la capitalitat, que té un poder d’atracció important, però a més també s’hauria de considerar la històrica manca d’inversió en infraestructures que hem anat patint en els darrers anys, i que pot haver dificultat que algunes empreses triessin Catalunya com a la seva seu. I a més, sense l’espoli fiscal que estem patint, probablement també podríem donar incentius fiscals a les empreses per a afavorir que s’implantessin aquí.

I finalment hi ha els qui a aquestes alçades demanen que la Via Catalana canviï el seu lema. Doncs no, la Via Catalana neix de la societat civil per a reclamar la independència, prenent com a model la Via Bàltica que va servir per a reclamar la independència dels Països Bàltics. I tot i estant d’acord que és important aglutinar el màxim de persones, i que en aquest moment el reclamar el dret a decidir sumaria més, crec que ara ja és massa tard. Això s’hauria hagut de plantejar al començament. Ara dóna la sensació que molts han estat escèptics mantenint-se en la distància, i que no ha estat fins ara, quan han vist que això podia ser un èxit, que no s’han volgut quedar descol·locats i que demanen modificar el lema per a poder sortir a la foto i alleugerir la seva incomoditat.  En aquest sentit l’ANC ja ha fet un comunicat en el qual ha dit que es mantenia el lema, però que al mateix temps és una mobilització oberta a la pluralitat i a la transversalitat.

Doncs a mi m’hi trobaran a la Via Catalana, perquè vull la independència de Catalunya, perquè vull que tinguem els recursos necessaris per a poder ajudar a les persones que pateixen i perquè vull que també podem ajudar i crear les condicions necessàries perquè les empreses que ja tenim tirin endavant, i en vinguin de noves.  Precisament per a tot això, jo hi seré, perquè aquest serà un pas més d’un camí llarg pel que molts volem anar.