Tag Archives: Política

Fer-se gran

Política, , ,

 

crecer

La vida té una sèrie d’etapes que s’han d’anar passant. Naixem, i mentre som petits, si tenim sort, podem gairebé fer o dir qualsevol cosa, que o bé fa gràcia o bé se’ns disculpa perquè no acostuma a tenir gaire transcendència. Aprenem jugant, estem protegits per l’entorn i vivim en un món feliç on encara creiem que tot és possible.

Després deixem la infantesa per entrar a la complicada etapa de l’adolescència, uns anys d’inestabilitat, on no ens entenem i ens busquem a nosaltres mateixos mentre ens rebel·lem contra el que ens envolta. On tan aviat no parlem,  com quan parlem no ens callem res. Amb instants en els que creiem que ningú ens comprèn i tenim a tothom en contra. En aquesta època, les veritats són absolutes, les injustícies infinites, la raó sempre és la nostra, els ideals inamovibles i ens creiem que el món gira al voltant nostre.

I més tard o més d’hora madurem, ens n’adonem que la vida no és un joc, sinó que és molt més complexa del que crèiem, que les coses no són ni blanc ni negre, que hi ha molts matisos, i que moltes vegades no hi ha bons o dolents, sinó que tothom té llums i ombres i que l’odi no porta enlloc. Que no estem en possessió de la veritat absoluta, que la vida està plena d’equilibris i que no podem ser inflexibles, doncs si la corda s’estira molt s’acaba trencant. Que s’ha de triar, que tota tria està plena de renúncies, i que a vegades no hem de mirar al curt termini sinó més enllà, i que per guanyar la guerra a vegades has de perdre alguna batalla. Que moltes vegades hem de callar per no ser esclaus de les nostres paraules.

Però a vegades, la vida té cops que fan que un hagi de madurar de sobte, a voltes més aviat del que un voldria. Passa en molts àmbits: en el sentimental, en el professional, en el familiar…i, ai las, també en el polític! Això és el que bona part de la gent del país s’està trobant ara amb la CUP. Com quan el fill o el nebot fan la transició de la infantesa a l’adolescència i a l’edat adulta, molts catalans han passat de sobte a veure que aquell partit que queia simpàtic mentre era petit i no es mullava és un partit que, ara que li toca prendre decisions importants, actua com un adolescent rebel ressentit amb tot i amb tothom, irracionalment tossut i inflexible. La CUP és avui, mentre no canviï la seva manera de fer, com un d’aquells adolescents que vol viure en la comoditat de la infantesa i alhora gaudir de les possibilitats que ofereix l’entrada a la vida adulta. S’ha fet gran de cop, probablement més del que hauria volgut, i ho està païnt malament, incapaç d’acceptar que ha entrat en l’època de fer el sempre difícil exercici de fer compatibles les accions amb les opinions.

Segurament la CUP viuria avui més tranquil·la si comptés amb 9 diputats i si Junts pel Sí n’hagués tret 63. Però la vida a vegades té aquests cops, que fan que no es pugui continuar jugant i s’hagi d’assumir que el temps passa, i que toca prendre decisions. És allò de “fer-se gran”, que cal saber entomar bé a la vida, també a la política.

Una tassa d’optimisme, si us plau!

Política, ,

Ja ho diuen que els catalans som patidors de mena i que a més ens agrada flagel·lar-nos. Això, ho vivim de manera intensa, i ara s’ha repetit al llarg de tots els dies que han passat després de les eleccions.

Per a molts, la nit electoral va tenir un regust lleugerament amarg. Després de dies de molta il·lusió, però també de molts nervis, el sondeig de TV3 va començar molt bé pels de Junts pel Sí, però va acabar torcent-se una mica per acabar en 62 diputats. Després, el relat fins a dia d’avui és per tots conegut.

Crec que hem de recordar d’on veníem, de que molts dubtaven de que els independentistes poguéssim aconseguir una majoria absoluta, ja no en vots, sinó en escons. També hi havia qui augurava que si augmentava la participació no ens en sortiríem. Que en les anteriors ja hi havia hagut una participació elevada, d’un 67,76% i que si augmentava fins a 70 o 72% seria impossible aquesta majoria. Doncs sembla que part de la majoria silenciosa finalment ja ha parlat i que tot i una gran participació del 77,44% continuem tenint majoria absoluta al Parlament, i un 47,81% del vot popular. I si bé les eleccions es van plantejar amb clau plebiscitària, hi ha partits que no s’han posicionat pel si, però tampoc pel no, i que per tant en un veritable plebiscit s’haurien de decantar.

I mentre aquí enlloc de treure pit i aixecar al cap ens lamentem i ens comencem a discutir, a la premsa internacional destaquen la victòria dels independentistes. En canvi, des d’Espanya per terra, mar i aire van dient que han guanyat els unionistes, i nosaltres enmig de la depressió, deixem que la gent compri el marc que ens volen vendre.

Hem de fer valer que hem guanyat, que per tant, el procés ha de tirar endavant i que entre tots hem de buscar el mínim comú denominador. Les negociacions necessiten calma, doncs hi ha molta gent interessada en que descarrilin i no ens ho podem permetre. El cost del no acord és molt superior al de les renúncies d’uns i uns altres. Però aquestes renúncies no poden ser gratuïtes ni basar-se en apriorismes.

El procés no és el President Mas, hi ha molta gent i moltes entitats al darrere, però tampoc podem negar que el President és el millor actiu que tenim en aquests moments, i no s’entendria que hi renunciéssim. Es pot reforçar el paper d’altres actors, però no jugar a fons una bona basa que tenim és tirar-nos un tret al peu en un moment on hem de disposar de tota la força possible. I ara, on el govern del PP està fent tot el possible per atacar judicialment al President, fer-lo renunciar és cedir-los-hi un triomf que no ens farà cap favor.

Però jo sóc optimista. Rajoy fins ara ha confiat en que ens barallaríem entre nosaltres, com històricament així ha estat, però de moment, i contra tot pronòstic ens n’hem sortit. Hem tingut moments en que semblava impossible l’entesa, en que aflorava el desànim entre els més incondicionals, però al final, en temps de descompte sempre s’ha trobat el desllorigador i la solució que ens ha tornat a emocionar. Ningú ens va dir que seria senzill, però si hem arribat fins aquí, ara hem de continuar, i volem fer-ho, que és el més important de tot.

Política sense polítics?

Política

sociedad-civil

Aviat farà 20 anys que vaig decidir militar en un partit polític, i ho vaig fer perquè volia lluitar per un país millor, socialment més just i més pròsper. I en fa 8 que em van proposar anar a unes llistes i vaig tenir la sort de ser escollida com a càrrec electe i durant aquests anys he anat tenint diferents responsabilitats tant a l’Ajuntament de Badalona, a la Diputació de Barcelona com actualment a la Generalitat de Catalunya. I tant ara, com durant els anys en que vaig estar en diferents llocs de direcció en l’empresa privada, sempre m’hi he dedicat amb cos i ànima, intentant ser justa, i continuant formant-me per a poder fer la feina el millor possible.

Suposo que això significa que m’he convertit en un polític, i darrerament això és sinònim de “casta”, d’alguna cosa a abolir, d’algú a qui s’ha d’abaixar el sou i d’algú que fa una feina que pot ser feta per qualsevol, especialment si és algú nou que ve a substituir tot allò que el relat polític considera vell.

És evident que en política en els darrers anys s’han fet coses malament, que els partits s’han d’obrir a la societat, i que els casos de corrupció han afectat la credibilitat del sistema, però les males pràctiques d’uns quants no poden amagar que hi ha gent molt vàlida i íntegra que es dedica a la política per convicció.

La crisi ha accentuat moltes injustícies i s’ha de treballar per a eradicar-les, però també és cert que és gràcies a la feina que els partits han realitzat durant els darrers 30 anys que disposem de moltes estructures que ens garanteixen el benestar actual, millorable, però que permet que tinguem accés a educació, sanitat i ajudes socials entre d’altres.

Quan sento les propostes de continuar rebaixant els sous als polítics em pregunto: per qui volem ser governats? Hem de rebaixar els sous o en llocs que demanen molta capacitat, dedicació i responsabilitat el que hem d’augmentar és el nivell d’exigència? Rebaixant els sous tindrem millors polítics? O el desprestigi i els sous cada vegada més baixos expulsaran a la gent més capacitada que buscarà altres espais?

En els darrers temps, hem arribat al límit d’haver de posar en dubte l’existència dels polítics i de les estructures -els partits- que n’articulen l’acció. Se sent parlar de llistes sense polítics i només amb representants de la societat civil. Algú portaria els seus fills a una escola on les classes les impartissin els membres de l’AMPA enlloc de mestres? O del que es tracta és de que els de l’AMPA col·laborin amb els mestres per a fer una escola millor? Aniríem a un judici amb un representant de la societat civil enlloc d’un advocat? Preferiríem que en un hospital ens atengués un voluntari de la Creu Roja abans que un metge? La resposta crec que en tots els casos seria que no, però per què es planteja un parlament o un govern sense polítics? I no parlo de que s’hagi de professionalitzar la política, sinó que em refereixo que a la política s’hi hauria d’arribar des del coneixement d’àmbits diversos, però que alhora l’experiència en el món polític hauria de ser considerada un actiu enlloc d’un llast.

Estem en una societat on els models que triomfen són els de la fama efímera a la televisió, més basats en declaracions o comportaments explosius que en el treball, l’esforç i el rigor. Crec que hem de recuperar aquests valors, no quedar-nos només en la forma sinó analitzar el fons de les coses. Per a mi, ni allò nou és bo per definició, ni allò vell és dolent, ni la societat civil pot substituir als polítics, sinó que crec que hem de
sumar el millor dels dos mons per a poder-nos-en sortir.

El que no he pogut dir per darrera ordre de l’Alcalde Albiol

Badalona, Política

4da71daf12322ffd223456d8d662b63a

 

Ahir, a Badalona, va haver-hi el darrer ple d’aquest mandat. Aquesta escena s’està repetint a tots els pobles i ciutats, i en la premsa anem veient exemples de comiats de regidors, especialment d’aquells que no repeteixen. Normalment això passa per un reconeixement per part de l’Alcalde, una intervenció dels portaveus dels diferents grups municipals i es cedeix la paraula als regidors que desitgin acomiadar-se.

En el cas de Badalona, com passa darrerament, això no ha sigut així i ha tingut un caire peculiar, per dir-ho finament. L’Alcalde ha començat fent un discurs d’agraïment als regidors per acabar fent un gran elogi dels regidors de govern i de com de magnífic ha estat el seu mandat. I després de deixar-se a ell i als seus pels núvols ha donat el ple per acabat i ha negat la paraula a la resta de grups i regidors.

Això forma part de la manca de respecte a unes mínimes formes institucionals que el PP ha anat demostrant al llarg del seu mandat i de com s’ha anat tancant portes fent impossible no ja qualsevol suport, o un mínim de comprensió, que li permetés governar si no treia majoria absoluta. Aquesta condició se l’ha imposada el propi Albiol amb la seva manera de fer durant bona part dels darrers quatre anys. Una prova d’aquesta manera de fer és com Albiol i el PP estan actuant després del 24 de maig, sense tocar de peus a terra, negant-se a acceptar una realitat política legal i legítima, i escalfant l’ambient d’una manera irresponsable.

Va jugar molt fort, va apostar al tot o res, va fer una campanya duríssima emulant a Jean Marie Le Pen i això ha fet que es mobilitzessin tots els que volen fer-lo fora i que es justifiqui el posicionament de no donar suport a la llista més votada. S’ha de saber guanyar i especialment s’ha de saber perdre, i sobretot si aspires a liderar una ciutat com Badalona has de demostrar que no perds els papers i mantenir la dignitat. Però com s’ha vist, això no ha estat així.

Malgrat això, i donat que no m’han deixat acomiadar, tot i que continuaré fent política a Badalona des d’on se’m demani i em pertoqui, ho faré des d’aquest espai.

He dedicat els darrers vuit anys a l’Ajuntament de Badalona, quatre anys de Tinent d’Alcalde i regidora de Medi Ambient i Mobilitat i quatre anys de regidora del Districte primer. Uns anys que m’han permès ajudar a solucionar a molta gent petits problemes de cada dia, però també impulsar una sèrie de projectes dels que em sento orgullosa com la remodelació del Pont del Petroli, la construcció del Passeig Marítim, la construcció de la zona de jocs infantils del parc de Ca l’Arnús, la bandera blava a la platja dels Pescadors o el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella per posar-ne alguns exemples.

Han estat uns anys intensos, i vull agrair a Ferran Falcó l’oportunitat que em va donar i la confiança que em va fer, i que m’ha permès poder treballar per la ciutat que m’estimo, on vaig néixer i on visc. Uns anys en els que he après molt, en els que he tingut encerts i errors, però en els que sempre he gaudit de la feina que he fet. Tot això m’ha permès tractar a molta gent, i conèixer bé la ciutat i la tasca que moltes persones, tant des de l’ajuntament com des de la societat civil, estan fent a Badalona. Una ciutat complexa i diversa, amb moltes mancances a solucionar, però també amb un gran potencial que entre tots encara no hem sabut aprofitar com pertoca. I per tant, acabo amb orgull per la feina feta, però amb una mica de recança perquè una sempre vol fer més per allò que s’estima. I segur que serà així, des d’una banda o des d’una altra, de més a prop o de més lluny, sempre intentant aportar tot el que pugui.

Però el més important que m’emporto de tots aquest anys són el tracte i els bons moments passats amb molta gent, amb els companys de Convergència, d’altres partits, amb companys de l’Ajuntament, i també amb representants d’entitats o d’altres partits. La col·laboració, el respecte, el bon tracte, el diàleg i en alguns casos l’amistat que hem compartit durant aquests anys, per mi és la millor experiència i la que us agraeixo de tot cor.

Sostenella y no enmendalla

Badalona, Política,

estaca

Aquesta expressió resumia la filosofia de vida dels hidalgos castellans que, als segles XVI-XVII, consistia en persistir en l’error fins a les darreres conseqüències tot i ser conscients d’haver-se equivocat, sense demanar disculpes i amb l’únic objectiu de preservar el seu pretès honor. Filosofia totalment oposada a la que diu que és de savis rectificar.

En parlo perquè això és el que està passant a Badalona amb la defensa a ultrança que el govern del PP està fent del conseller delegat de Badalona Comunicació, Alberto Fernández-Saltiveri. Han tancat files d’una manera absoluta al voltant de la persona que, entre d’altres coses, s’ha donat a conèixer perquè va censurar l’Estaca a la gala dels Filmets. Un espectacle que va ser retransmès en directe per la xarxa de televisions locals i que va tornar a deixar a Badalona en un mal lloc, amb un govern que s’atrevia a prohibir 20 segons d’una peça arrelada a la nostra cultura popular i a la nostra història.

I aquest enrocament ha derivat en un seguit de maniobres esperpèntiques del govern del PP, que ha anat canviant de criteri, utilitzant diferents interpretacions de la llei, per a poder continuar mantenint el control dels mitjans de comunicació locals. Amb maniobres dignes de trilers ha expulsat als representants dels grups polítics de l’oposició, i ha format un consell d’administració només amb membres del PP. Un consell que ha fet i ha desfet sense donar comptes a ningú, i que no respecta en cap cas la representació democràtica que hi ha a l’Ajuntament.

El darrer episodi el vàrem viure al darrer ple municipal, però l’escena de vodevil més esperpèntica es va viure ja fa uns dies, quan finalment es va poder celebrar la Junta General demanada per l’oposició. Esperpèntica perquè mentre l’alcalde recriminava als membres de l’oposició que no haguessin avisat abans que volien que la sessió de la Junta General fos pública, s’oblidava de comentar un detall sense importància: que el dia anterior s’havia reunit el fraudulent consell d’administració del PP, que havia acceptat la dimissió del conseller delegat i que immediatament l’havia tornat a contractar, amb un contracte laboral amb les mateixes funcions que tenia abans. Una decisió sense precedents, digna d’una república bananera. Per què se li accepta la dimissió a una persona per a continuació tornar-la a contractar? Per què no se’l pugui cessar per part de l’oposició? On està l’ètica i la dignitat?

En tot cas, totes aquestes maniobres i les que vindran potser permetran que el govern del PP mantingui al seu comissari polític al front dels mitjans de comunicació locals durant un temps. Però aquesta obsessió, en el fons i principalment, denota, més enllà de l’estricta qüestió sobre la gestió del comissari polític d’Albiol, un evident estat de desesperació, a més de respondre  a un objectiu: tenir una eina per a  tapar la poca consistència de l’obra d’un govern que ho fia tot a la imatge. “Sostenella y no enmendalla” fins el final.

“L’endemà” de les eleccions

Badalona, Política,

Urna+electoral[1]

Moltes vegades hi ha temes que cal deixar reposar i s’han d’intentar analitzar fredament. Això vaig pensar quan vaig veure els resultats de les darreres eleccions europees. Unes dades sorprenents a diferents nivells, i les conseqüències de les quals encara no hem vist totalment. Tot està obert i tot és possible, i com diu Zygmunt Bauman, vivim en un món on la única certesa és la certesa de la incertesa. I on, a més a més, tot s’accelera.

D’entrada, i a nivell europeu són preocupants els “bons” resultats que partits populistes i d’ultradreta han tingut en diferents països. Això, juntament amb l’increment dels euroescèptics, crec que ha de fer que ens haguem de replantejar tots plegats la manera com Europa ha funcionat en els darrers temps.

A nivell de l’Estat espanyol, les enquestes no van acabar de captar la intensitat de la baixada dels grans partits. Una tendència que ja es detectava, però que ningú preveia que fos d’aquesta magnitud. I això s’acompanya amb una fragmentació, especialment a l’esquerra, amb fenòmens com l’eclosió de Podemos, que ha sorprès a propis i estranys. Les conseqüències no s’han fet esperar: Rubalcaba ha accelerat una retirada que ja estava amortitzada, i possiblement això també ha accelerat l’abdicació del Rei. Tots aquests canvis podrien anar en la direcció de modernitzar i d’actualitzar o bé el partit socialista o bé la monarquia, i podrien ser el començament de canvis en la manera de fer del govern i en l’Estat. Si tot es mou, el PP podrà continuar ancorat en l’immobilisme i Rajoy podrà continuar fent d’estruç? O bé els canvis seran només maquillatge, i tot canviarà per a continuar igual? Tot això està per veure, i haurà de ser evident abans del 9N.

En l’àmbit català, no hi ha hagut sorpreses pel que fa a l’anunciat sorpasso d’ERC, però això no significa que s’afebleixi el lideratge del President Mas. El que sí que fa és reforçar l’espai sobiranista. De fet, CiU és dels pocs partits europeus que governant aconsegueix incrementar el seu suport. Això no vol dir que no s’hagi de fer cap reflexió, perquè els resultats no són tan bons com a CiU ens hagués agradat. I a nivell de la resta de partits, els mals resultats al PSC i al PP estan de moment removent les estructures dels partits. També Ciutadans ha vist com mediàticament, l’interés es desplaçava cap a Podemos, cosa que els pot fer perdre visibilitat i suports de cara a futures eleccions.

I finalment a Badalona, els resultats també han estat sorprenents. Des de CiU havíem dit vàries vegades que Badalona era molt diversa, i que es votava molt diferent segons el tipus d’eleccions, ja que en les darreres havíem tingut com a guanyadors CiU, PSC i PP. En aquestes ha tornat a guanyar el PSC, però s’ha quedat amb aproximadament la meitat dels vots aconseguits a les últimes europees. Però el més destacable és la pujada d’ERC, especialment en barris d’entrada poc favorables al sobiranisme i la baixada del PP. És evident que no es poden extrapolar resultats d’unes europees a les properes municipals, però costa creure que el PP passi de guanyar a 28 dels 34 barris de Badalona l’any 2011 a no guanyar ni a un de sol tres anys després. En aquest cas, l’efecte Albiol, no sembla que hagi contribuït gens ni mica. En una campanya on a Badalona el PP ha tornat a amagar les sigles i ni tan sols ha publicitat que venia la vice-presidenta del govern fent que l’alcalde fos l’estrella del míting, els resultats per força els han d’haver decebut. Han baixat en vots, i en percentatge han fet un resultat pitjor que en d’altres municipis de l’Àrea Metropolitana.

Tot això junt fa que s’obrin molts interrogants sobre com pot anar tot plegat, i especialment en les properes eleccions municipals, doncs en aquestes no només hi tenen influència els temes estrictament locals, sinó que els canvis tant a nivell estatal com català que es poden produir en els propers mesos, així com l’evolució de la tendència general de vot dels partits tindrà un resultat determinant. Temps convulsos, canvis accelerats, que fan que em torni al cap els versos de Miquel Martí i Pol de “tot està per fer i tot és possible”.

El misteri dels mocadors

Badalona, Política,


Un any més els mocadors de festes han vingut acompanyats de misteri i d’una certa polèmica. Si altres anys va haver-hi confusió amb el nombre final de mocadors i sobre el seu origen, doncs van aparèixer mocadors sense etiqueta i d’un material i color lleugerament diferents, aquest any no n’han après i ja hi hem tornat a ser.

L’Ajuntament de Badalona va publicitar primer que aquest any hi hauria 30.000 mocadors per les festes, els quals es podrien comprar com sempre al preu de 1 €. Posteriorment ens van dir que s’havien esgotat i que n’arribarien 3.000 més, ja que molta gent s’havia enfadat perquè s’havia quedat sense. Però a l’hora de consultar expedients, només apareix una compra de 15.000 mocadors per part de l’Ajuntament. Qui ha comprat la resta? Estem davant d’un fraccionament de contracte, prohibit a les administracions públiques o qualsevol pot anar a comprar mocadors de festes al fabricant? I per ser fidels a la tradició, els primers mocadors venuts portaven etiqueta, mentre que els que van arribar a última hora no en tenien. Realment tenen tots el mateix origen o parlem de dos orígens o qualitats diferents? O com va dir l’any 2012 el regidor Miguel Jurado, en una de les seves intervencions antològiques, s’han entretingut a treure l’etiqueta? Serà que si porten etiqueta rasquen?

Perquè parlant de l’origen dels mocadors, fa anys que es va decidir que aquests es comprarien seguint criteris de comerç just. Novament, el PP fent gala de la seva ignorància o de la seva voluntat d’enganyar-nos, continua publicitant que aquest any els mocadors són de comerç just, quan no ho són, sinó que els mocadors els ha confeccionat la Fundació Gaspar de Portolà, que treballa amb discapacitats intel·lectuals. Per tant, es pot dir que s’ha contractat amb criteris d’economia social, cosa absolutament lloable, però no del que s’anomena de comerç just.

Una altra diferència, i aquí hi ha un dels quids de la qüestió, és que abans els mocadors de comerç just costaven més d’un €, i a més es regalaven als escolars de la ciutat. Per tant la comanda que es feia havia de ser limitada, ja que suposava una despesa important per a l’Ajuntament, i amb la venda no se’n recuperava totalment el seu cost.

Ara en canvi, els mocadors adquirits amb criteris socials costen 0,81 € i en teoria no se’n regalen, pel que actualment són un negoci per a l’Ajuntament que ingressa 0,19 € per cada mocador. Si són un negoci, per què la comanda que es fa és molt inferior a la d’altres anys i molta gent ha acabat enfadada i sense mocador? Per manca de previsió? Per què s’ha passat el temps de convocar el concurs i s’han hagut de comprar tard i malament amb un contracte menor? I per cert, on van a parar els diners de la venda d’aquests no se sap ben bé si 15.000, 30.000 o 33.000 mocadors? Per què quan la gent s’enfada a la Plaça de la Vila per què s’han esgotat els mocadors apareix l’Alcalde regalant mocadors a uns escollits per a la seva major glòria?

I el que finalment és més sorprenent és que el gremi dels quiosquers, en base a no se sap ben bé quin acord, potser perquè al PP li cauen millor que la resta de gremis, pugui vendre mocadors i quedar-se una comissió de 0,20 € per cada mocador. El PP dóna l’exclusivitat a un gremi, sense acord per escrit i amb un benefici que ja el voldrien molts altres? Curiosa manera de funcionar d’un partit que no fa més que envoltar de misteris un fet que hauria de ser tan transparent com la venda dels mocadors de les festes. Un aspecte que a molts els hi semblarà menor, però que reflexa una manera de fer, i per tant, una manera de ser.

La Mancomunitat de Catalunya, visió de futur

Política

pratriba-254x300

Aquests dies he sentit una idea de Patricia Gabancho que comparteixo plenament. En un debat organitzat per Òmnium Cultural a Badalona explicava que des del 1714, hi ha hagut un projecte catalanista que s’ha anat repetint en diferents moments de la història, que ha tingut com a trets comuns l’ambició d’excel·lència, la modernitat, el desig de justícia social i una voluntat d’emmirallar-se i d’obrir-se a Europa. Un dels exemples que posava, i probablement el que millor ho va encarnar, va ser el de la Mancomunitat de Catalunya.

Enguany es celebra el centenari de la Mancomunitat, una institució que va ser la fusió de les quatre Diputacions catalanes, que va ser possible gràcies a un decret del president del govern espanyol, Eduardo Dato, al 1913, i que atribuïa a aquesta institució funcions administratives, però que no l’hi atorgava cap competència nova, més enllà de la que ja disposaven les diputacions. Una institució que presidida per Enric Prat de la Riba va representar com poques els valors que abans he mencionat, amb molt poques eines i en un moment d’extrema dificultat, amb una Europa immersa en la primera guerra mundial, i una Espanya convulsa políticament i que pocs anys després acabaria amb la Mancomunitat a conseqüència del cop d’estat del general Primo de Rivera.

Prat de la Riba va aconseguir agrupar a un equip de persones, excel·lents professionals, i no necessàriament afins políticament, que van saber compartir la seva visió. Tots ells van aconseguir, en un període de temps molt curt, que arrenca el 1914, sense pràcticament competències i amb poc pressupost bastir les bases de moltes iniciatives transformadores, de moltes de les quals avui en som hereus.

Deia Prat de la Riba: “La Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut.” I aquest desconegut va representar una obra de govern que lligava la nació amb el municipalisme, i que pel que fa al desenvolupament territorial es podria resumir en que a cada municipi no hi havia de faltar un camí per a arribar-hi, una escola, una biblioteca i un telèfon. Però no tan sols això, sinó que des del punt de vista cultural va suposar la creació de nombroses institucions, algunes que encara perduren com la biblioteca de Catalunya i tota la xarxa de biblioteques o l’Institut del Teatre. També va ser clau en el suport a Pompeu Fabra en tota la seva tasca de normativitzar la llengua catalana. En l’àmbit educatiu, va destacar per l’aplicació a les escoles de mètodes pedagògics moderns com el mètode Montessori, la preocupació per la formació de les dones, amb l’Escola Professional de la Dona i la creació de l’escola del Treball per tal de formar millor als treballadors que s’havien d’incorporar a les indústries catalanes. En l’àmbit científic es va crear el Servei Meteorològic de Catalunya. I finalment, en l’àmbit social podem citar com a exemples la creació d’institucions per a protegir a les dones, als infants i als nounats com la casa de la Maternitat i la casa de la Caritat, per a donar servei als pobres.

Si una cosa va caracteritzar totes aquestes actuacions és que van posar les persones en el centre de l’acció, que van buscar els millors professionals per a dur-les a terme, i van estudiar els mètodes més moderns que s’utilitzaven a Europa per a aplicar-los i si calia millorar-los. Tot això fa que la majoria de l’obra feta durant aquell període hagi arribat fins els nostres dies, una mostra del talent visionari d’aquells pioners. Unes institucions que formen part del cos d’Estat que Prat de la Riba volia per a Catalunya.

Però no m’agradaria destacar només la seva obra de govern, sinó que el missatge, l’ideal de Prat de la Riba sorprèn per la seva visió i la seva vigència, i quan he llegit els seus textos, o he escoltat la recreació del discurs que la Xarxa de comunicació local ha fet, no puc evitar pensar en la situació actual i trobar-hi els paral·lelismes. I més que en l’esperit de resistència del 1714, que també, crec que en qui ens hem d’inspirar per a tirar endavant és en aquests referents, que amb tant poc, van aconseguir fer tant. El pragmatisme enfront de l’èpica, sense que això ens faci oblidar quin és el nostre anhel. I uns valors com els de l’excel·lència, la modernitat, el desig de justícia social i l’europeïsme que haurien de continuar guiant la nostra acció com a país.

Missatge de Prat de la Riba

http://www.laxarxa.com/actualitat/politica/noticia/missatge-d-enric-prat-de-la-riba-100-anys-despres

Documental “Somiar un país, construir un somni”

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/5004211